dijous, 18 de novembre de 2010

El tritó del Montseny, espècie en perill crític d'extinció

El tritó del Montseny (Calotriton arnoldi
És una espècie d'amfibi, descoberta a finals del 2005, pels biòlegs Salvador Carranza i Fèlix Amat, amb estudis efectuats el 2002 de morfologia externa i osteologia de l'animal, així com l'anàlisi poblacional i d'ADN, que van permetre assegurar que té característiques biològiques diferenciades a la resta de les catalogades, com queda patent a la publicació de la revista Zoological Journal of the Linnean Society, i és considerada l'única espècie de vertebrats endèmica de Catalunya.
Actualment, segons WWF (World Wild Fundation), el tritó del Montseny es troba en perill d'extinció a causa de l'efecte del canvi climàtic global i per l'extracció d'aigua que l'home practica en aquesta zona, ja que afecta el seu hàbitat. Es calcula que en total n'hi ha només entre 1.000 i 1.500 exemplars.
El tritó del Montseny és una espècie endèmica d'aquest massís i la llista vermella de la Unió Internacional de Conservació de la Natura (UICN) l'ha situat el 2010 entre les dues espècies d'amfibis en perill crític d'extinció. Aquesta espècie endèmica, localitzada en pocs torrents del massís del Montseny, té com a principal amenaça la pèrdua d'hàbitats, en especial per falta de cabal ecològic dels torrents on viu.
La categoria perill crític d'extinció de la llista vermella és la prèvia a l'extinció en estat salvatge d'una espècie i per tant, una alerta per la seva conservació. Tot i això, la UICN considera que els motius pels quals està passant això amb el Tritó del Montseny són la dessecació de rierols de muntanya perquè aquesta és l'amenaça més immediata d'aquesta espècie" i en té culpa, en part, l'extracció d'aigua que es fa al massís.
Es tracta d'un animal molt exigent amb les característiques del seu hàbitat. Només viu en aigües ràpides i fredes situdes a més de 600 metres d'altitud (segons un estudi de dos científics (Helen J. Temple and Neil A. Cox) sobre els amfibis europeus a la llista vermella, el conjunt més important de les amenaces als amfibis europeus identificats en el transcurs de l'avaluació van ser la pèrdua, la fragmentació i la degradació d'hàbitats).
Per millorar la seva situació, des del 2008 s'està portant a terme un pla de recuperació al Centre de Recuperació de Fauna de Torreferrussa, del Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat, per criar tritons en captivitat i per tant, fer perdurar l'espècie endèmica. Els bons resultats fan que es plantegi la possibilitat de reintroducció del tritó al Montseny. Tot i aquest pla també s'està fent un seguiment i estudi de les poblacions existents als torrents del massís del Montseny.

dilluns, 15 de novembre de 2010

Teràpia amb gats

Acariciar un animal redueix l'estrès i la tensió. És el millor relaxant tant per a ell com per al seu propietari. Les teràpies assistides amb animals (en aquest cas amb gats), són un complement dels tractaments per malalties i es basen en la seva participació en teràpies amb persones que presenten algun problema de salut, tant físic com mental.

Es tracta d'un suport emocional que brinda altruïstament cada animal al pacient, ajudant sobretot a persones amb problemes de reinserció social, ja que així expressen d'alguna manera els seus sentiments, el seu estat emocional, amb notòries millores en tots els nivells físics i psicològics.

Moltes civilitzacions han associat els gats amb la curació; en l'antic Egipte es creia que els gats podien guarir dolències físiques internes. Més endavant, al segle XVII, la majoria de les institucions mentals a Europa incloïen felins en les seves teràpies, perquè els ajudaven a tranquil·litzar i superar les crisis dels pacients.
Fins i tot el mateix Sigmund Freud tenia gats en les seves consultes amb la finalitat d'aconseguir que els seus pacients se sentissin més relaxats i deixessin fluir les seves emocions d'una forma més natural i espontània.

Beneficis de la teràpia assistida amb gats:

La teràpia assistida amb gats potencia el sentiment d'empatia, sol ser molt útil en persones amb problemes mentals, persones que viuen en situacions crítiques com reclusos o nens que viuen en barris marginals.

Acariciar un gat, parlar-li o llegir en la seva presència disminueix la pressió arterial.
El contacte físic és molt important per desenvolupar la salut mental i fomentar el creixement emocional de la persona, i molt eficaç en persones amb problemes d'autoestima.

Les presons, les residències d'avis, o els centres psiquiàtrics no acostumen a ser llocs gaire acollidors, però la presència d'un animal de compayia pot invertir de forma significativa aquesta situació; de fet, s'ha comprovat que a les presons on han deixat entrar animals amb aquesta finalitat, el nivell de violència ha disminuït considerablement.
Moltes persones quan estan malaltes o travessant situacions difícils, enfoquen els seus pensaments cap al gat i el benestar de l'animal.
Les persones amb una autoestima molt baixa milloren molt en la teràpia assistida amb gats, ja que aquests felins no ens jutgen, i no paren esment als nostres defectes, es mostren tal com són, i es deixen estimar tal com som.

dimarts, 5 d’octubre de 2010

La brama del cérvol



L'inici de la tardor és l'època de la brama del cérvol comú (Cervus elaphus). moment en què podem escoltar aquest fenomen que any rere any es repeteix des de finals de setembre fins a meitats d'octubre. Durant aquest curt període els mascles es disputen les femelles, bramant constantment i marcant el territori amb secrecions glandulars i d'orina i rascant els troncs amb la cornamenta. Els mascles desenvolupen una intensa activitat, perquè no paren de perseguir-se i lluitar amb la resta de mascles competidors, provocant-los també un desgast notable al final de la temporada del zel.
Les banyes, que s'han estat desenvolupant durant l'estiu, adquirint grandària, longitud i nombre de puntes a mesura que avança l'edat de l'exemplar, ara a la tardor perden la pell protectora que les recobreix (el vellut), perquè els mascles mateixos s'encarreguen de fer desprendre fregant el cap contra els troncs dels arbres, i deixant així la seva petjada. Les demostracions de poder dels mascles inclouen les brames i lluites rituals, en les quals utilitzen la seva cornamenta. Els territoris preferits són lògicament on saben que les femelles han de beure o alimentar-se. Durant tota aquesta època de reproducció, els mascles no s'alimenten i passen tot el dia lluitant entre ells o copulant amb les femelles que hagin "guanyat", de manera que no és estrany que molts morin de fam i pur esgotament si l'any ha estat dolent i no han acumulat reserves suficients. Això sol afectar en major mesura als individus joves, que solen acabar l'estació sense reproduir, derrotats per animals de més edat i força. De vegades, dos mascles queden enganxats per les banyes de tal manera que moren per no aconseguir separar-se. A causa d'això, l'esperança de vida mitjana per als mascles d'aquesta espècie és de només 5 o 6 anys, (als que els va bé poden arribar als 20 anys). 
Hi ha mascles més joves i individus més dèbils o pacífics, que s'esperen fins al final de la brama (moment en què els exemplars dominants estan molt desgastats) per cobrir alguna femella tardana. Cal tenir en compte que el zel de les femelles té una durada molt curta, essent receptives només durant 24 hores cadascuna. Si no es produeix la fecundació, la femella torna a ovular 18 dies després. Cap a mitjans d'octubre, la intensitat del zel dels mascles es redueix i les femelles són lliures per abandonar els harems i tornar-se a ajuntar amb d'altres femelles fins a la tardor següent.
Durant tot l'any els mascles romanen solitaris o en petit comitè.  L'únic moment en què mascles i femelles conviuen junts és aquesta època de zel. La resta de l'any les femelles formen ramats amb les seves cries dirigides per una femella vella que estableix una rígida jerarquia i també s'encarrega de desplaçar, aturar el grup i triar els llocs de descans i de menjar del ramat.
Les femelles prenyades pareixen una cria, rarament dues, 8 mesos després, al començament de l'estiu entre els mesos de maig i juny. Els cervatells poden aixecar-se i seguir a la seva mare poc després de néixer, però ella els amaga entre la vegetació del bosc on regularment acut per alletar-los, cosa que fan fins als 3 mesos. Als 2 anys les femelles ja són adultes, mentre que els mascles aconsegueixen la maduresa passats els 3, i encara trigaran un parell d'anys més a poder vèncer la resistència dels veterans i apariar-se. 
Curiosament, les banyes protagonistes de les lluites de la brama, són una característica pròpia dels cèrvids actuals, ja que els seus avantpassats més remots no en tenien. La consecució d'aquestes astes és un estrany cas evolutiu, ja que els cérvols la desgasten i renoven anualment, el que suposa un gran esforç metabòlic. Per què un cop assolida aquesta magnífica banya, l'animal no la manté és un enigma encara sense resoldre i, des del punt de vista energètic, constitueix un clar malbaratament, cosa poc habitual en el regne animal. La pèrdua i renovació de les banyes es produeix entre març i abril. Pocs dies després, comença a créixer la nova banya, fet que suposa un esforç per al cérvol que, durant els quatre o cinc mesos de formació, ha de assimilar quilos de sals càlciques i fosfòriques. Les banyes creixen recobertes d'una pell molt vascularitzada i sedosa anomenada vellut. El mes de juliol, la banya arriba a la seva mida màxima i l'alt nivell de testosterona a la sang fa que el vellut es quedi sense irrigació sanguínia i, per tant, mori, així l'animal es frega sense tacte contra els arbres. Les femelles no disposen de banyes.
El millor moment del dia per observar la brama i les lluites dels mascles són les primeres hores del dia i al capvespre.
Que cal fer durant la brama a la Serra de Boumort
·        Primer de tot cal tenir en compte que ens trobem en un moment vital per a l'espècie i per tant haurem d'extremar les precaucions per tal de NO INTERFERIR en l'activitat d'aquest ungulat.
·        Procurar sempre d'anar en el silenci més absolut.
·        Circular sempre per les pistes principals i NO LES ABANDONEM per acostar-nos als animals, per què notaran la nostra presència, deixaran de bramar i fugiran.
·        Busquem un punt on sapiguem que hi ha una elevada activitat de brama i realitzem pacientment una espera en silenci, d'aquesta forma serà més probable que fem alguna observació interessant.
·        Portem prismàtics i telescopi terrestre per facilitar l'observació. També podem dur una guia d'identificació d'ocells i de mamífers, sempre és distret aprendre d'altres animals mentre esperem.
·        És important disposar d'un vehicle tot terreny per realitzar segons quins recorreguts.
·        No cal fer una crida al civisme per tal que les activitats que s'hi duen a terme siguin sostenibles amb el medi natural.
·        Es recomana anar amb un guia especialitzat en el terreny.

Triquinosi

La trichinel·losis és una malaltia parasitària produïda per un paràsit de la família dels nematodes i que s’anomena Trichina spiralis. La seva importància sanitària i de salut pública recau en el fet que es tracta d’una zoonosis, és a dir, una malatia transmesa dels animals a l’espècie humana. La trichinel·losis pot afectar a qualsevol animal però on té més incidència és en el porc, el senglar i el cavall.
La Trichina spiralis és un paràsit molt fi i prim d'entre 2 i 4 mil.límetres. Els paràsits adults es troben a l’interior de l'intestí prim de l’hospedador. Amb el pas del temps, les larves fan una migració cap als músculs i és aquí on s’enquisten.
Quan l’èsser humà –o un animal– ingereix el múscul amb el quist de la Trichina, aquesta és alliberada de l’interior del quist per l’acció dels àcids gàstrics de l’estómac. Aleshores, pot romandre a l’intestí de la persona o bé viatjar cap a la musculatura. La infecció per la Trichina spiralis o trichinellosis pot començar a donar símptomes del tipus malestar abdominal, dolor muscular o febre. Casos més greus es tradueixen en arítmies per miocarditis, insuficiència cardíaca, encefalitis o pneumònia, i finalment la mort.
En tractar-se d’una malaltia zoonòtica està estrictament legislada i regulada. Cada un dels animals que es maten a l'escorxador són examinats i controlats pels veterinaris oficials per garantir-ne una consumició apta.
La congelació durant quatre setmanes no sempre destrueix el paràsit. És una bona mesura per prevenir la malaltia però no garanteix la seva eliminació. La resta de tècniques culinàries com l’assecat i el salat no maten el paràsit.

Potser també t'interessa: Les Zoonosis

dilluns, 4 d’octubre de 2010

Dia Mundial dels Animals

El Dia Mundial dels Animals se celebra cada any el 4 d'octubre. Va néixer a Florència, Itàlia en 1931 en una convenció d'ecologistes. Aquest dia se celebra la vida animal en totes les seves formes i s'organitzen esdeveniments per tot el món. El 4 d'octubre va ser triat perquè és el dia de Francesc d'Assís, amant de la naturalesa i sant patró dels animals i del medi ambient.



dilluns, 20 de setembre de 2010

La llei i els animals de companyia


Fa uns mesos, la Generalitat de Catalunya va publicar un decret legislatiu que recollia i actualitzava, pràcticament, tota la normativa disponible en qüestió d’animals, tant domèstics com salvatges. Aquesta nova llei ja no deixa llacunes ni dubtes sobre els nostres animals de casa i els animals salvatges del nostre país. També deixa ben clares les obligacions i responsabilitats, tant dels propietaris d’un animal com de les administracions. En resum:
- La persona posseïdora d’un animal està obligada a donar-li l’atenció veterinària bàsica per garantir-ne la salut. És una infracció greu no vacunar els animals domèstics de companyia o no aplicar-los els tractaments obligatoris, amb multes que poden anar de 401 euros fins a 2.000 euros.

- Els propietaris d’un gos, o gat tenen un termini de tres mesos des del naixement de l’animal o de trenta dies des de la data d’adquisició de l’animal, el canvi de residència o la mort de l’animal, per donar-lo d’alta al cens municipal o bé modificar les dades a l’Ajuntament. Els Ajuntaments han de portar un cens municipal d’animals de companyia que resideixen de manera habitual al municipi. En el moment d’aquesta inscripció censal, l’animal ha d’haver estat identificat mitjançant un microxip. La obligatorietat del microxip ja estava regulada amb anterioritat a aquest nou decret, però ara ja sabem l’edat mínima que ha de tenir l’animal per a poder posar-li el microxip (3 mesos).

- Com a novetat, a partir d’ara, els nostres amics han de dur d’una manera permanent (pels espais o les vies públiques) una placa identificadora o qualsevol altre mitjà adaptat al collar en què han de constar el nom de l'animal i les dades de la persona propietària. En cas de desaparició de l'animal, el propietari està obligat a comunicar-ho a l’ajuntament on estigui censat en un termini de quaranta-vuit hores, de manera que en quedi constància.

- Com a prohibicions més importants, evidentment, està prohibit maltractar-los, abandonar-los, mantenir-los en instal·lacions indegudes, mantenir-los lligats durant gran part del dia o limitar-los de manera duradora el moviment que els és necessari i, finalment, vendre'ls a les persones menors de setze anys o amb alguna discapacitat mental.



- Els animals de companyia exòtics també queden regularitzats amb aquest nou decret. No es poden exhibir ni passejar-los per les vies i els espais públics i ha de tenir subscrita una pòlissa d’assegurança de responsabilitat civil per la seva tinença. Aquella típica imatge d’algú passejant pel carrer amb una iguana a l’espatlla, a partir d’ara queda prohibida.



Finalment, recordem el comportament cívic que ha de tenir el posseïdor d’un gos davant de la societat, com és: dur-lo lligat pel carrer, recollir els excrements i evitar les molèsties que pugui arribar a ocasionar. Tot i que en aquests moments la tinença dels animals de companyia queda regulada amb aquest nou decret, més d’un cop els animals ens han demostrat tenir més coneixement que les persones.
Potser també t'interessa:   - La Llei de Protecció dels Animals a Catalunya

La traqueobronquitis infecciosa canina

La traqueobronquitis infecciosa canina, també coneguda com la “tos de les gosseres”, és una malaltia infecciosa produïda pel virus de la parainfluença. És una malaltia altament contagiosa entre els gossos però no per a les persones.
El virus de la parainfluença és l’agent infecciós causant de la malaltia però que en molts cops va acompanyat d’un altre agent infecciós d’origen bacterià que s’anomena Bordetella bronchiseptica, causant lesions i simptomatologia més persistent.
La transmissió és per contacte amb un gos portador del virus mitjançant les secrecions i inhalacions a partir tos i esternuts. Les lesions afecten les vies altes del sistema respiratori provocant tos seca, esternuts i conjuntivitis. El quadre clínic pot veure’s complicat, especialment en combinació amb agents bacterians, i produir una broncopneumònia. El signe més característic de la traqueobronquitis infecciosa canina és la tos seca persistent a causa de la irritació produïda en la tràquea. La tos pot arribar a ser molta exagerada i acabant amb un vòmit final, donant la sensació com si l’animal tingués quelcom clavat al coll.
El temps atmosfèric, sobretot a l’hivern, i els canvis de temperatura són un factor important en la predisposició de patir la malaltia. El diagnòstic es basa en els símptomes clínics, l’auscultació pulmonar i la prova del reflexe traqueal positiu.
El tractament rau en l'administració d’antibioteràpia i, segons el cas i la seva gravetat, de mucolítics i broncodilatadors. L’administració de cortisona pot ajudar a disminuïr la irritació i de retruc la tos de l’animal per la baixada de la irritació.
La prevenció més efectiva de la traqueobronquitis infecciosa canina és la vacunació anual de l’animal. Es recomana que els animals més exposats, els que han d’anar a una residència canina o van a exposicions o concursos canins se li administri un combinat vacunal específic per aquesta malaltia per reduir el risc de contagi.
Article publicat a la revista Portaveu 289

dijous, 15 de juliol de 2010

Accidents canins - Primers auxilis (2º part)

Cop de calor
La causa més freqüent de congestió per la calor és la d'estar tancat en un
cotxe que es troba exposat al sol. La respiració és fa difícil i és molt ràpida. L'animal es troba en estat de postració.
Hem de reduir immediatament la temperatura posant-lo sota una dutxa que refredem progressivament i al moment, sobretot refresquem els coixinets i la llengua, ja que són els seus termoreguladors. Tots els estius moren molts gossos per negligència del propietari, en estar tancats en un cotxe, o lligats a ple sol, o en un lloc mal ventilat, quan el propietari ha marxat 10 minuts a comprar.


Convulsions
Durant les convulsions el gos cau en un estat d’inconsciencia que li impedeix saber què està passant, per això l’hem d’estirar sobre el terra, per evitar que es pugui fer mal. La convulsió passa i llavors el gos es pot tractar amb més facilitat. És convenient mantenir les mans allunyades de la seva boca. No el subjectem,  acariciem-lo, tranquil·litzem-lo, però sí evitem que es mossegui la llengua introduint-li un mocador a la boca.

Enverinament
Si s'identifica el verí exacte llegim les indicacions de l'envàs que el contenia i seguim al peu de la lletra les indicacions per aquest tipus d'emergències, mentre anem al veterinari. L'enverinament amb estricnina obliga que l'animal mantingui molt rígids els seus membres i el coll. En aquest cas s'aconsella fer-lo vomitar. Si ha ingerir un animal enverinat, també cal induir-li el vòmit amb una solució forta de sal (sis culleradetes) en un got d'aigua, o col·locant-li un parell de culleradetes de sal en la part del darrere de la llengua. Mentre arriba l'ajuda especialitzada. Els vòmits també es provoquen subministrant carbó vegetal o, en el seu defecte, una cullerada d'aigua oxigenada.

Transport
Un gos lesionat ha de ser traslladat de tal manera que no es causi més lesió. Un gos gran pot carregar-se sobre els muscles entorn del coll, subjectant-li els peus per davant. L'ideal és col·locar-lo sobre una flassada, unint els quatre cantons per formar-ne un cistell. Els gossos petits poden traslladar-se amb una mà sota el tórax i mantenint ferm el cap amb l'altra.

Xoc elèctric
El pateixen amb freqüència els cadells que roseguen els cables de llums o connexions elèctriques i després de rebre la descàrrega, l'animal es desploma. Tallem el corrent i tapem immediatament el gos amb una flassada. Abans de tocar el gos, hem de desendollar l'aparell al qual ha mossegat el cable. Si el cor del gos batega, però no respira, iniciem immediatament la respiració artificial, col·locant el gos de costat i oprimint i alliberant el tórax, de forma alterna, fent pressió. En alguns casos, són beneficiosos els inhalants aromàtics.

Fractures
De costum, les fractures i dislocacions són òbvies per si mateixes. El membre afectat es trobarà en una posició no natural. Com més aviat es redueixi la fractura o es corregeixi la dislocació, menys efectes perjudicials posteriors hi haurà. Si l'os de la pota està molt desalineat, és útil un torniquet o suport temporal. El trasllat a l'hospital ha de fer-se procurant canviar el menys possible la posició del membre o articulació afectades.
- Un torniquet pot salvar la vida d'un animal. Per a aplicar-lo n'hi ha prou amb lligar molt fortament un cautxú o una corda prop de l'hemorràgia.

Hemorràgia interna
Amb freqüència la produeïxen accidents amb cotxe; en aquest cas cal manipular suaument l'animal. L'hemorràgia visible per talls pot controlar-se mitjançant un embenat i fins i tot pot ser necessari un torniquet que s’haurà d'afluixar cada quinze o vint minuts si existeix alguna demora per a arribar a l'hospital.

Cremades
Les simples, com les que tenen lloc amb aigua calenta, grassa, o el contacte amb planxes calentes, poden curar-se amb l'aplicació d'un ungüent esterilitzat, calmant, que protegeix la superfície cremada i serveix per a mantenir l'aire allunyat d'ella.
Les cremades més profundes han de cobrir-se amb una bena lleugera per a protecció addicional. No hem d’oblidar que les cremades són doloroses, de curació lenta i propenses a la infecció, i deixen cicatrius. Les cremades amb àcids o alcalins han de mullar-se en primer lloc.
- Si es produeïx una cremada i no es disposa de pomada, no s'ha d'embenar la ferida; seria contraproduent.

Embenat
L'embenat prevé el contagi de les ferides, immobilitza els membres i absorbeix els fluxos. També impedeix que el gos es grati o llepi les ferides. Però embenar un gos no resulta fàcil: la gasa no s'aguanta sobre els pèls i l'animal fa quant pot per treure's de damunt la bena que el molesta. Abans de fer l'embenat és indispensable netejar i desinfectar curosament la zona afectada. Per a això s'utilitzen antisèptics o iode.
- Abans d'embenar una ferida cal rentar-la amb aigua oxigenada o, en el seu defecte, aigua amb sabó.

L'embenatge de la cua
Les ferides de la cua exigeixen protecció i immobilització, sobretot en els gossos de cua llarga que, quan estan contents, la mouen fent-la xocar. En aquest cas també és necessari la gasa esterilitzada i l'esparadrap.
 
pot ser que també t'interessi: Accidents canins (1a part)

dimarts, 13 de juliol de 2010

Accidents canins - Primers auxilis (1a part)


La vida dels gossos pot ser molt grata o accidentada, tot depèn de la persona amb qui viu i de la personalitat de l'animal. Durant la infància (0 a 18 mesos) els cadells són juganers i impredictibles en els seus actes, i la possibilitat de patir accidents dintre de casa s’incrementa.
Quan madura hi ha un canvi en el seu comportament, però no queden exempts de possibles emergències. El nostre amic no és conscient dels perills que corre, som nosaltres qui hem de prevenir els accidents, preparar-nos per actuar apropiadament davant una contingència i no haver de preguntar-nos espaordits què faig si el gos és atropellat per un vehicle o cau en una piscina, o com detinc una hemorràgia, o com l’ajudo a respirar si un objecte li obstrueïx la laringe, què faig si rep una descàrrega elèctrica en mossegar un cable, si s'intoxica...
Les normes bàsiques de primers auxilis ajudaran a moure al gos accidentat, avaluar l'abast de les lesions i administrar-li primers auxilis que salvin la vida. Aquests primers auxilis impliquen retirar l'animal de la font del dany, restaurar les funcions vitals, reduir les molèsties i estabilitzar la situació del nostre amic fins que pugui rebre assistència veterinària. Les lesions greus requereixen d'un metge veterinari. Un gos lesionat pot recuperar la consciència sobtadament i tornar-se histèric pel dolor.

Comprovació de la respiració
- Cal que observem el pit de l'animal per comprovar si respira.
- El pols normal oscil·la entre 10 i 30 respiracions per minut (després d'un accident és fàcil que aquest ritme augmenti).
- Una inspiració curta, seguida d'una espiració forçada, podria significar que el diafragma s’hagués lesionat.
- No cal oblidar que la temperatura normal del gos se situa entre 38 i 39 graus.

Neteja de les vies respiratòries
Si el gos està inconscient, hem de redreçar-li el coll, obrir-li la boca, extreure’n qualsevol resta que hi hagi i amb suavitat, hem de treure-li la llengua (això és més important en races de cara plana, en les quals la llengua pot obstruir la respiració del gos).

Circulació sanguínia
- El pols del gos es mesura en la part interna de les potes del darrere.
- Els batecs directes del cor es noten pressionant fermament el pit, just darrere de l'espatlleta.
- El ritme cardíac dels gossos grans oscil·la entre les 50 i 90 pulsacions per minut, mentre que els petits arriben a les 150 pulsacions.
Com comprovar els reflexos
Reflexos de la còrnia: Per comprovar els reflexos de la còrnia toquem amb suavitat la unió entre parpella i nas. Si el gos està conscient parpellejarà automàticament.
Reflexos a la llum: En enfocar una llum a l'ull del gos la pupil·la s'hauria de contraure; si això no succeeïx pot haver-se produït una disfunció cardiaca. Si la pupil·la ja està contreta, això pot ser indici de lesions cerebral.
Reflexos en el peu: Pessiguem un dit o la pell que hi ha entre els dits. L'absència de resposta indica que l'animal està profundament inconscient o que ha sofert una lesió medul•lar. Si només està lleugerament inconscient, contraurà la pota.


Col·lapse i Xoc
Com reconèixer un xoc: Un gos que pateixi un xoc estarà estirat completament. La respiració serà poc profunda, els seus ulls tindran un aspecte brillant, les seves pupil·les estaran probablement molt dilatades i les genives pàl·lides. L'estat de xoc es produeïx quan falla la circulació sanguínia. Això pot ocórrer fins i tot hores després de produir-se l'accident. El gos s'afebleix, el pols i la respiració s'acceleren i l’animal és fred al tacte.
Com tractar un xoc: Tret que el xoc sigui el resultat d'un cop de calor, hem d'embolicar el gos amb una flassada per a mantenir-lo calent, hem d’assegurar-nos que respira amb facilitat i immediatament consultar un veterinari.
Ham
Si es clava un ham al peu o en la boca, gairebé mai no es pot treure amb facilitat, a causa del ganxo de la punta. Cal empènyer la punta fins a fer-la sobresortir i tallar-la amb unes alicates per a filferro, abans de poder retirar la resta. En alguns casos cal tallar l'ull de l'ham i després empènyer la resta del mateix fins que sobresurti. Per a evitar més danys i dolor innecessaris pot necessitar ajuda professional.
Els insecticides
Existeixen en presentacions d'ús extern (collaret, pipetes) o sistèmiques que, penetrant en l'organisme, intoxiquen els paràsits que xuclen la sang del seu hoste (puces, paparres...). Tots els animals, fins i tot els més ben cuidats, poden veure's contaminats per paràsits; encara que l'ús preventiu de l’insecticida no sigui recomanable en tots els casos, sí que se li ha de reservar un lloc en la farmaciola del gos.

dilluns, 5 de juliol de 2010

Els gats del carrer

Cal tenir present que representen un perill per a la resta de gats domèstics, ja que són el principal reservori de les més importants malalties felines, moltes de les quals resulten mortals.
Els gats “sense sostre” acaparen les malalties més freqüents de la medicina felina. Des de les més benignes fins a les més greus.
Com que no han pogut ser desparasitats mai, pràcticament tots aquests gats tenen un gran nombre de paràsits intestinals, i la majoria són portadors de virus felins. Sovint ens trobem que molts gats presenten el virus de la rinotraqueitis i el del calicivirus felí, virus que pertany al complex respiratori felí. Aquest tipus de virus afecta als cadells i als més vells ja que són els que tenen el sistema immunitari més deprimit; és freqüent trobar-nos gats pel carrer amb conjuntivitis, secrecions nasals, tos i esternuts. Molts d'aquests gats salvatges presenten altres tipus de virus com el de la immunodeficiència felina i el de la leucèmia, virus d’extremada gravetat ja que pot produir la mort de l’animal. El contagi de tots els virus felins és per contacte directe o a través de les secrecions que hagin pogut deixar. Els gats domèstics també poden contraure aquestes malalties fàcilment si entren en contacte amb aquests gats o pels llocs on han pogut passar.
D'altra banda resulta molt habitual veure com se'ls dóna de menjar pel carrer. Donar carns crues provoca que els gats del carrer contraguin la malaltia anomenada toxoplasmosis, amb tots els perills que tot això comporta. Cal, doncs, prendre mesures per controlar les poblacions dels gats del carrer.
Francesc Alcázar
Article publicat al número 283 de la revista Portaveu

Potser també t'interessa: - La Leucèmia Felina
- La Toxoplasmosi

dilluns, 14 de juny de 2010

La malaltia renal

Els gossos i els gats tenen dos ronyons, cada un format per milers d’unitats funcionals anomenades nefrones. Aquest tipus de cèl·lules filtren la sang i eliminen les substàncies de rebuig de l’organisme. Les nefrones poden anar desapareixent o fer-se malbé per causes diverses.
Quan es produeix la pèrdua de tres quartes parts de la funcionalitat renal apareixen els símptomes de la fallada renal.
La malaltia renal la podem trobar tant en el gos com en el gat. Són moltes les causes que poden comportar una pèrdua de les nefrones o de la seva funcionalitat.
- l’edat: la possibilitat de desenvolupar la malaltia renal augmenta amb l’edat.
- intoxicacions: anticongelants, organofosforats i plom són els més destacables.
- leishmaniosis: en la seva forma orgànica de la malaltia.
- fòsfor: alts nivells d’aquest mineral poder ser perjudicials per al ronyó
- quists: sobretot en els gats de raça Persa
- neoplàsies: primàries o secundàries
- nefritis i nefrosis
Els símptomes de la insuficiència renal, tant de la presentació aguda com de la crònica són molt característics. 

Es produeix un augment de set (polidípsia) i un augment en la producció d’orina (poliúria), una disminució de la gana, debilitat i apatia, pèrdua de pes, halitosi o mal alè i, finalment, vòmits
El diagnòstic es basa en l’observació de la simptomatologia i d’un augment dels nivells de la urea i de la creatina mitjançant una analítica sanguínia.
El tractament és simptomàtic i de suport, però no específic, ja que no podem canviar ni reemplaçar les nefrones fetes malbé. En una fallada renal aguda el primer pas és la sueroteràpia per tal de restablir la deshidratació i disminuir l’excés de les substàncies tòxiques en sang. 

Un cop estabilitzada aquesta fase i amb la recuperació favorable de l’animal, el tractament és dietètic amb alimentacions consistents en un baix nivell de proteïna i un baix nivell de fòsfor. Cal saber que a través del metabolisme nitrogenat de les proteïnes s’obté la urea, substància que provoca la simptomatologia renal. També podem donar quelants de fòsfor juntament amb l’alimentació.
Francesc Alcázar
(Article publicat al número 278 de Portaveu)

dimarts, 1 de juny de 2010

Dia Mundial per la Prevenció de la Leishmaniosi


Avui és el Dia Mundial per la Prevenció de la Leishmaniosi, una malaltia parasitària canina, i per això s'ha engegat una campanya per conscienciar-nos.

Dia Nacional per la prevenció de la leishmaniosi
La Leishmaniosis canina és una malaltia parasitària greu, fins i tot mortal per al nostre amic. És causada per un paràsit (protozoo microscòpic) i és denominada Leishmania. El primer símptoma clínic més habitual és la pèrdua de pèl, sobretot al voltant dels ulls, orelles i el nas.
Segons la malaltia va avançant, el gos perd pes encara que no perd la gana. Són habituals les ferides a la pell, especialment al cap i a les potes (a les zones on està en contacte amb el terra en tombar-se o asseure's).
Quan el quadre es torna crònic es complica i en molts casos apareixen símptomes relacionats amb insuficiència renal. La malaltia no distingeix entre sexes ni races de gossos. La leishmaniosis canina apareix principalment en molts països d'Amèrica Llatina i en tots els països de la regió mediterrània, incloent Portugal, Espanya, França, Itàlia, Malta, Grècia, Turquia, Israel, Egipte, Líbia, Tunis, Algèria i El Marroc. Catalunya és una de les zones més afectades (s'observa en altres regions però amb menys intensitat). La malaltia es transmet a través d'un flebòtom infectat (com un mosquit).
L'època de més perill comença amb la temporada de calor suau, normalment al maig, s'apaivaga a l'estiu amb la temperatura més alta, i torna cap al setembre o octubre si es perllonga l'estiu. Durant l'hivern els mosquits romanen en estat de larves quaternàries i són inofensives.
En les zones més càlides trobem flebòtoms pràcticament tot l'any i en conseqüència el perill existeix tot l'any. La leishmaniosi causa la mort en els gossos afectats que no reben tractament i vigilància posterior. Si el nostre amic no rep cap protecció, el risc de contagi vària d'un 3% a 18% segons la zona. El risc sempre augmenta si vivim en zones rurals i periurbanes, en regions càlides del país i si està fora de casa al vespre.
Potser també t'interessa: - 50 preguntes sobre la Leishmaniosis

dimarts, 25 de maig de 2010

Setmana de la Biodiversitat

Amb motiu de la celebració de l’Any de la Biodiversitat promogut per les Nacions Unides, el Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat organitza, amb la coordinació de la Xarxa de Custòdia del Territori, la Setmana de la Biodiversitat a Catalunya, amb què vol conscienciar la societat catalana de la importància de conservar la biodiveristat, el patrimoni natural i la conservació del territori.
Arreu del territori català s’organitzen centenars d’actes relacionats amb la diversitat de vida del nostre patrimoni natural com ara: sortides i itineraris guiats per descobrir el territori i les espècies que hi habiten, xerrades informatives, jornades i taules rodones, tallers pràctics, exposicions, concursos i jornades de voluntariat, entre d’altres.

dilluns, 24 de maig de 2010

Derrame pleural en gat (RX)

Gat apàtic amb dificultat respiratòria, disnea i respiració abdominal. A l'auscultació s'observen els sorolls cardíacs apagats. La radiografia mostra la presència de derrame pleural a la cavitat toràcica. Les mostres de sang confirmen la presència del virus de la immunodeficiència felina (FIV) en l'animal.

divendres, 21 de maig de 2010

Les cigonyes a Ponts

Van haver de passar els trenta-tres dies reglamentaris d’incubació per a poder veure néixer el primer poll de cigonya d’aquest any a Ponts. El rellotge biològic no va fallar i els càlculs estimats es van complir. El primer dia que la cigonya femella del campanar es va poder observar que jeia en posició de posta fou el matí del dia 24 de març. Els càlculs estimats feien una predicció del naixement del primer poll al voltant del dia 26 d’abril. Cap al capvespre del dia 25 ja es podia observar que l’actitud de les cigonyes era anormal i alguna cosa es bellugava a dintre del niu. Havia nascut el primer poll de cigonya.
Un total de 3 polls de cigonyes han nascut enguany al niu de dalt del campanar, xifra molt comú en aquesta espècie. Els dies transcorreguts entre el naixement del primer poll i el segon van ser d’uns 10 dies aproximadament, la mateixa xifra que entre el segon i el tercer poll. Les primeres setmanes de vida els pollets presentaven un plomissol de color blanc en tota la seva extensió. Passades tres setmanes els petits ja presenten la coloració típica de les cigonyes adultes a excepció de bec que és de color negre, en comptes del vermell típic dels adults.
L’alimentació i cura dels petits fou una tasca compartida pels pares. Un cop les cigonyes adultes tornaven al niu després d’elles alimentar-se, aquestes feien regurgitacions introduint l’aliment a dins del bec dels famolencs polls. En cap moment els petits han estat desprotegits i sense vigilància. Sempre romania un adult amb ells al niu. Quan arribava una cigonya adulta al campanar, la qui s’hi estava al niu rebia a l’altre amb un senyal de benvinguda emetent el claqueig característic emès pel repic fet amb el bec. Acte seguit, s’intercanviaven les posicions, alternant els torns d’alimentació i de la cura dels petits.
A mesura que els polls creixen, l’espai lliure del niu cada vegada és més reduït. Arribats en aquest punt, els adults resten sempre dempeus.
La situació pel que fa al niu de la parella de cigonyes que hi ha a sobre d’una grua ha estat ben diferent. Molt abans de la data calculada per al naixement de les petites cigonyes, l’actitud dels adults preveia que alguna cosa anava malament. Tots dos adults restaven dempeus, amb senyal de consolació un amb l’altre. Alguna cosa els ha succeït a aquesta parella de cigonyes que no ha nascut cap cria al seu niu. Durant tot el mes de maig es podia observar costums i comportaments molt variats i diversos. Durant molts dies no es va observar a cap de les cigonyes a dalt de la grua, talment com si haguessin marxat. Un altre dia en podíem veure la femella en actitud de posta. I altres moments les observàvem a dalt de la grua sense que fessin res d’especial.
Cara i creu per a les dues parelles de cigonyes que aquest any han volgut fer la parada i fonda a la vila de Ponts.
Francesc Alcázar
Article publicat al número 280 de Portaveu