dissabte, 26 de febrer de 2011

La leishmaniosi


La leishmaniosi, o més ben coneguda com la "malaltia del mosquit", és una malaltia parasitària originada per un paràsit protozoari del gènere Leishmania. S’anomena la malaltia del "mosquit"  (tot i que tampoc és ben bé un mosquit) però és ell qui transmet la malaltia d’un gos a un altre. Es tracta d’un petit flebòtom del qual només pica la femella en el moment d’alimentar-se per a la futura posta d'ous. La distribució geogràfica de la malaltia és la zona on habita el mosquit. Practicament tot Catalunya n'està afectada. Les èpoques amb més risc de contagi són els mesos compresos entre finals de març i l’octubre, moment de màxima activitat.
Quan un d'aquests mosquits que ha picat un gos amb leishmaniosis pica a un gos sa, el paràsit és introduït a l’organisme d’aquest darrer. El paràsit es transforma i passa a viure a l'interior d'unes cèl.lules de defensa anomenades els macròfags. El període d’incubació és llarg. És a dir, el temps des que pica un mosquit infectat amb el paràsit fins que apareixen els primers símptomes pot passar d’entre dos a quatre mesos.
La simptomatologia és variada i complexa. La leishmaniosis es divideix en dues formes de presentació: la cutània i la visceral.
La forma cutània és la més clàssica i benigne. Es caracteritza per alopècies o caigudes del pèl al voltant dels ulls, dermatitis seborreica o caspa, infeccions, úlceres i crostes a la trufa i a les puntes de les orelles i, finalment, ungles més llargues.
La forma visceral és la més maligna i afecta principalment al ronyó provocant un quadre d’insuficiència renal amb apatia, pèrdua de la gana, anèmia i aprimament.
Tot i així, poden donar-se altres formes de presentació i símptomes com epistaxis o sang pel nas, quadres de meningitis, artritis i afeccions oculars.
El diagnòstic és senzill davant d’un gos amb sospita de la malatia per els símptomes que presenta: Amb una simple extracció de sang podem fer una serologia per determinar el nivell d’anticossos que presenta l’animal i poder confirmar el diagnòstic.
El tractament és crònic, ja que la malaltia no té cura, tot i que podem parar la medicació en certs moments de recuperació. El tractament convencional és a base d’una substàcia anomenada al·lopurinol en forma de comprimits. Avui en dia estan sorgint nous tractaments, però de moment no hi ha prou estudis de la seva eficàcia.
La millor eina per a combatre la malatia és combatent el mosquit. La prevenció és la clau per al control de la leishmaniosis. S’ha comprovat que el millor sistema de prevenció és la col·locació de collars repelents del mosquit durant les èpoques de calor.
En l'actualitat però, també s'ha descobert una vacuna eficaç en un 95%
La leishmaniosis és una zoonosis, és a dir, malalties que els animals poden transmetre a les persones. La malaltia no es contrau pel contacte amb un animal infectat. L’èsser humà només pot contraure la malaltia a través de la picada del mosquit, i aquest prefereix als gossos que als homes. En els darrers anys s’ha trobat algun cas de leishmaniosis en el gat, tot i així, de moment els gats poden estar tranquils amb aquesta greu malaltia que és la leishmaniosis o la malaltia del mosquit.
Potser també t'interessa: - 50 preguntes sobre la Leishmaniosis

dijous, 24 de febrer de 2011

La diabetis mellitus en gossos i gats

Distingim dos tipus de diabetes mellitus:
la insulinodependent (tipus I) ocasionada per la manca de producció d’insulina. La insulina és una hormona produïda en el pàncrees que el cos necessita per a poder utilitzar la glucosa. La manca d’insulina acostuma a aparèixer com a conseqüència de lesions en el pàncrees, i pot afectar tant als gossos com als gats.
la no insulinodependent (tipus II) produïda per la imposibilitat d’actuació de l'hormona. En aquests casos la segreció d’insulina és correcta però el que estan alterats són els receptors de la hormona, o bé aquests receptors no hi són.
Existeixen factors de risc que poden augmentar o provocar el risc de patir diabetes. En els mascles, la diabetes és el doble de freqüent que en les femelles, l’edat també és un factor predisponent. Els animals poden desenvolupar la diabetes a qualsevol edat, però la freqüencia és més gran a partir dels vuit anys de vida. El factor de risc més important és la condició corporal. Els animals obesos tenen una més gran predisposició de desenvolupar la malaltia.

Els signes més característics de la diabetes són:
- un augment de la sed
- un augment de la quantitat i freqüència de les miccions
- canvis en la conducta alimentària; inicialment augmenta i després disminueix.
- pèrdua de pes
- depressió
- vòmits
- cataractes, en gossos, que provoquen ceguera

El diagnòstic es determina als nivells de glucosa en sang, arribant a valors de 200 mg/dl. També es poden observar alts nivells de glucosa a l’orina.
El tractament de la diabetes mellitus insulinodependent es realitza amb injeccions subcutànies d’insulina, com succeeix amb les persones. La insulina, al ser una proteïna, no es pot donar per via oral, ja que aquesta seria digerida pels enzims gàstrics a l’arribada a l’estòmac. Per a la diabetes mellitus no insulinodependent es pot aconseguir el seu control sense la necessitat d’administrar la insulina, només controlant el pes i la dieta.

dilluns, 21 de febrer de 2011

"L'embaràs psicològic" - La Pseudogestació

La pseudogestació, o un —mal anomenat— embaràs psicològic, és una patologia reproductiva tan freqüent que ja s'està deixant de considerar patologia i hi ha molts Centres Veterinaris que ho associen a un comportament natural.
Apareix un parell de mesos després del començament del zel, coincidint amb el temps que sol durar una gestació. La progesterona produïda pel cos luti de l’ovari es manté a uns nivells elevats, el mateix que succeeix en el moment del part. L’organisme detecta un augment substancial de la progesterona, sense diferenciar si és com a conseqüència d'un part o simplement per causes naturals. El resultat de tot plegat és l'aparició d'una simptomatologia pròpia d'un part (l'únic problema a tractar seria la secreció de llet, amb la suposada lactància dels cadells inexistents).

El primer que notem és un canvi de comportament: pot deixar de menjar, gemega, està més nerviosa i fins i tot pot mostrar-se agressiva en algun moment concret (per protegir els suposats cadells). És el moment en què algunes gosses adopten un objecte com si fos un cadell.

La simptomatologia tractable és la secreció de llet. Aquest procés és molt variable. Hi ha gosses que no en presenten gens ni mica i d'altres amb una producció molt abundant de llet. És l'únic moment de la pseudogestació en què sí hem de tractar la nostra amiga, fent que disminueixi la producció de llet el més ràpidament possible perquè hi ha el risc que aparegui una mamitis.

El tractament és únicament mèdic. La medicació que s’administra és a base d’antiprolactínics, que actuen a nivell de l'hormona prolactina, responsable de la producció de llet i n’inhibeix l’acció.
Quant al comportament, i contràriament al que es creia antigament, NO es recomana treure l'objecte que té el rol de "cadell", ja que no evitarem que el sentiment de la gossa serà de frustració. Arriba un moment que ja no hi ha acció de la progesterona, i el "cadell" torna a ser un simple objecte. Sense remordiments. També és convenient no tocar les mames de la gossa ja que això fa continuar la producció de llet per estímul en el sistema central nerviós.
Segurament pot tenir-ne més en el futur. I no s'evita fent que la nostra amiga tingui una gestació una vegada a la seva vida, com antigament se solia pensar. L’únic tractament preventiu de la pseudogestació és la castració o ovariohisterectomia, ja que s’eliminen els ovaris, que són els causants dels canvis hormonals.