dilluns, 18 de juny de 2012

Instruccions per donar una píndola a un gat

1. Prengui el gat i bressoli'l amb el braç esquerre com si estigués sostenint un nadó. Col·loqui els dits índex i polze de la mà esquerra per aplicar una suau pressió a les galtes del gat mentre sosté la píndola amb la dreta. Quan el gat obri la boca, llanci la píndola dintre. Permeti-li tancar la boca amb la finalitat que empassi la píndola.
2. Agafi la píndola del terra i el gat de darrere el sofà. Torni a bressolar al gat i repeteixi el procés.
3. Vagi a buscar el gat al dormitori i llenci la píndola bavejada a les escombraries.
4. Prengui una nova píndola de la caixa, bressoli el gat, ara amb el braç dret, mantenint les potes del darrere fermament subjectes amb la mà esquerra. Forci l'obertura de les seves mandíbules i empenyi la píndola dintre de la boca amb el dit polze. Mantingui la boca del gat tancada mentre compta fins a deu.
5. Tregui la píndola de la peixera i el gat de damunt l'armari. Cridi la seva parella.
6. Agenolli's al terra amb el gat fermament sostingut entre els seus genolls. Mantingui les potes del darrere i davanteres quietes. Ignori els grunys que emet el gat. Demani a la seva parella que sostingui el cap del mixet amb una mà mentre li obre la boca amb la regla de fusta. Llanci la píndola dintre i fregui vigorosament la gola del gat.
7. Extregui el gat del portarrotlles de la cortina. Porti una altra píndola de la caixa. Recordi comprar una nova regla i reparar les cortines. Escombri curosament els trossos de figures de porcellana per poder després enganxar-los.
8. Emboliqui el gat amb una tovallola gran i demani-li a la seva parella que el mantingui estirat, amb només el cap visible. Posi la píndola en una palleta. Obri la boca del gat amb un llapis. Posi un extrem de la palleta a la boca del gat i l'altre a la seva. Bufi.
9. Verifiqui el prospecte per a assegurar-se que la píndola no és nociva per a éssers humans. Begui un got d'aigua per a recuperar el sentit del gust. Apliqui apòsits als braços de la seva parella i netegi la sang de la catifa amb aigua freda i sabó.
10. Porti el gat de la teulada del veí. Prengui una altra píndola. Posi el gat a l'armari i tanqui la porta sobre el seu coll, deixant només el cap fora. Forci l'obertura de la boca amb una cullera per a postres. Llanci la píndola en el seu interior amb una banda elàstica.
11. Vagi al garatge a buscar un tornavís per a tornar a col·locar la porta de l'armari en les seves frontisses. Apliqui's compreses fredes a les galtes i verifiqui quan es va vacunar l'última antitetànica. Porti la camisa que duia posada a la rentadora.
12. Cridi als bombers per a baixar al gat de l'arbre del carrer de davant. Demani disculpes al seu veí, que s'ha estavellat contra la reixa tractant d'escapar del gat furiós.
13. Lligui les potes davanteres del gat a les del darrere amb una corda. Amarri'l fermament a la pota de la taula de la cuina. Busqui guants de treball pesat. Mantingui la boca del gat oberta amb una petita palanca. Posi la píndola a la boca seguida d'un gran tros de carn. Mantingui el cap vertical i aboqui mig litre d'aigua a través de la gola del gat perquè empassi la píndola.
14. Faci que la seva parella, si és que pot conduir, us dugui a la sala d'emergències. Assegui's tranquil·lament mentre el doctor li embena els dits i el front, i mentre li treuen la píndola de l'ull. En el camí de tornada, aturi's a la botiga de mobles per comprar una nova taula per a la seva cuina.
15. Acudeixi al seu veterinari.
*trobat x internet en castellà. Traducció Xè

dimarts, 5 de juny de 2012

El Microxip

El microxip és un element de vital importància per als animals i els seus propietaris. A Catalunya i Espanya és obligatori, i per descomptat, una assegurança de vida, ja que en cas de pèrdua, és gairebé l'única manera de poder recuperar-lo. Es tracta d'un petitíssim dispositiu que posem sota la pell del nostre amic pelut (normalment a la zona esquerra del coll, per consens). El microxip s'implanta mitjançant una agulla hipodèrmica, és de la grandària d'un granet d'arròs, no fa més mal que una arracada i no produeix cap tipus de reacció perquè és hipoalergènic.

El sistema de funcionament és simple: El microxip conté un mecanisme de memòria on emmagatzema un número amb una sèrie de dígits (normalment 15), que es caracteritza per ser únic. O sigui, quan posem un microxip, li posem una informació única, no té duplicitat. És com per a nosaltres el DNI.

Acte seguit d'aplicar el microxip, es procedeix a emplenar un formulari amb les dades del propietari de l'animal (adreça, nom, DNI etc.), les dades del veterinari que aplica el microxip, el número i les dades de l'animal.

Aquest informe degudament emplenat, s'envia a l'autoritat competent, i immediatament la part més important: des del mateix Centre Clínic on han implantat el microxip, es registra de manera electrònica a l’AIAC, que s'encarrega de tenir un banc de dades on es guarden totes les dels animals amb xip d'arreu.
Un altre aspecte fonamental en tot això, és com llegir el microxip. Per a això disposem de lectors especials que el que fan és detectar el microxip i donar-nos la lectura del número.
D'aquesta manera si detectem un gos perdut, robat… li passem el lector i si surt un número és que hi ha xip. Després amb el número podem anar al banc de dades pertinent i avisar-los del cas, ja que ells tenen les dades del propietari i hi poden contactar.

Des de 1995 és obligatori identificar a tots els gossos i gats amb microxip. La policia, ajuntaments, gosseres, etc. disposen de lectors de microxip per comprovar la identitat dels animals. Es pot multar als propietaris que no posin el microxip al gos, gat o fura (depèn del municipi, les multes poden anar des dels 100 euros fins a 300 euros per no portar el microxip homologat, o per no haver registrat al gos en el registre municipal).

Quan posem el microxip?
- Si acabem d’adoptar un cadell, cap als 3 mesos de vida ja se li pot posar el microxip.
- Si ja és un gos adult, no hi ha cap inconvenient de posar-li el mateix dia d’adopció, per aprofitar i fer el canvi de nom.
Quant val implantar el microxip?
- Aquí Catalunya pot variar entre 50 i 70 euros.

En cas de pèrdua hem de notificar a:
- La comissaria de Mossos d’Esquadra, mitjançant denúncia escrita,
- A l'Ajuntament del Municipi on estigui censat,
- A l'Arxiu d'Animals de Companyia (AIAC)

Indicant:
- El nº del Microxip i el nom del gos, (surt a la cartilla sanitària o a la tarjeta del cens)
- Les nostres dades personals, inclòs un nº de telèfon
- La data i lloc on vam perdre el gos.

Cens:
No oblidem que tenir un gos OBLIGA a censar-lo a l'Ajuntament.
Per censar-lo cal presentar els papers que demanin des de cada Ajuntament, que molt segur poden ser els següents:
- Còpia de la Cartilla o Passaport, (ens ho dóna el veterinari)
- Còpia del teu DNI
- Còpia del document d'alta en l'Arxiu. (Tenim la tarjeta)
- Emplenar l'imprès del cens que hi ha al Centre Veterinari o a les mateixes oficines de l’Ajuntament (i segons cada municpi s'haurà de pagar o no les taxes establertes).

Hem de recordar que si el gos canvia de propietari, hem de notificar-ho sempre a l’AIAC.
Se'ns expedirà una targeta identificativa per a l'Arxiu d'Animals de Companyia en la qual es mostren les seves dades.

Donar de Baixa el Microxip:
- I finalment quan el nostre gos mori (en un futur llunyà) haurem de notificar-ho a l'Arxiu d'Identificació mitjançant un document de baixa que emplenarà i signarà el veterinari. En aquest moment donarem de baixa el Microxip.

dilluns, 4 de juny de 2012

la Síndrome de Noé

Acumular objectes compulsivament és un mal actual i el resultat del consumisme com a filosofia de vida; s’anomena la Síndrome de diògenes. Una variant és quan un individu acumula animals sense complir amb els estàndards mínims sanitaris: la síndrome de Noé. I necessita tractament psicològic.


És molt important aclarir que, pel fet de sentir empatia amb els animals i dedicar-los part dels recursos personals no és motiu per patir la Síndrome de Noé (SN). La diferència principal és que un rescatador compromès i massa apassionat per la causa, sempre tindrà clar que la salut dels animals -i la pròpia- és essencial. Un malalt amb la Síndrome de Noé es conformarà “rescatant" animals, portant-los a casa seva sense passar pel veterinari ni pensar si entra dins les seves possibilitats econòmiques.

Normalment són gats i gossos, però també s'han reportat casos tant d’animals de companyia com d'animals de granja. Tampoc és rar que es trobin diverses espècies en el mateix espai.
Algunes fonts estimen que un 2% de la població pot arribar a patir la Diògenes o la Noé i que l'origen d'aquesta Síndrome és divers, però en tot cas sempre precisa una intervenció especialitzada en la qual, a més d'una teràpia psicològica adequada, cal el tractament farmacològic. Per tractar-lo és indispensable un equip multidisciplinari que confronti al pacient no només amb la simptomatologia de la seva síndrome sinó amb l'origen; al mateix temps que un altre equip preparat en teràpies cognitives conductuals ha de preparar el malalt per comprometre’l amb la seva realitat i així canviar-la.

Per identificar correctament un pacient de Síndrome de Noé, s’ha de verificar que compleixi amb els següents requisits:
  - És molt difícil que ens deixi entrar a la seva casa i gairebé sempre surten fora de la seva porta per atendre visites.
- Si et deixa entrar, és pràcticament impossible trobar un espai lliure on asseure's, caminar o col·locar algun objecte.
- No hi ha espais assignat per als animals, ni el seu aliment, llits ni safates de sorra o bany per a gossos.
- És molt freqüent trobar femta d'animals sobre el pis o per qualsevol superfície lliure.
- No té claredat de quants animals hi ha a casa seva, no pot anomenar-los pel nom o no sap quan van arribar.
- No estan vacunats ni esterilitzats.

El perfil clàssic: és una persona gran, normalment dona, que viu sola i col·lecciona generalment gats o gossos, encara que també els conills i els canaris poden trobar-se en la seva llista de rescats habitual.
El nombre d'animals sol ser de 40, (en el 70% dels casos el sòl de l'habitatge és cobert d'excrements, i en una quarta part fins i tot el llit de la persona acumuladora).

Les raons que motiven la tinença excessiva d'animals són diverses. Alguns afectats es consideren cuidadors, uns altres fins i tot nobles salvadors dels animals, sense oblidar als criadors caòtics i els explotadors egoistes.

Cuidador exagerat: pretén cuidar als animals però no és capaç de resoldre els seus problemes de forma eficaç i la situació el sobrepassa (els animals es reprodueixen). Aquest tipus d’acaparador és més aviat passiu, introvertit, amb aïllament social, que minimitza els problemes (encara que no arriba a negar-los categòricament) i concedeix als animals un lloc important (veu als animals com a iguals).

Salvador/Alliberador: considera que adoptar als animals és una missió. Sent temor davant la mort i rebutja totalment l'eutanàsia d'animals. Creu que és l'única persona que desitja fer el bé als animals. Té una forta tendència acaparadora, en algun moment el nombre d'animals sobrepassa la seva capacitat per cuidar-los, perquè no és capaç de rebutjar un animal. Evita les autoritats: no fa cas d'instruccions, no sempre es troba socialment aïllat.

Criador: adquireix els animals amb el propòsit de criar-los, exposar-los i vendre'ls. Amb el temps perd el control del seu registre d'animals, que va incrementant solament amb la finalitat d'exposar-los i vendre'ls, mentre els animals continuen reproduint-se; la venda no es produeix, o molt limitadament; el nombre d'animals segueix augmentant.

Explotador: adquireix els animals amb finalitats egoistes. Es tracta d'un subjecte sovint narcisista, a qui li manca de sentiment de culpa o compassió (falta d'empatia). Es mostra segur de si mateix. Pot impressionar facilment les autoritats i a altres persones, i enganyar-les durant llarg temps perquè li deixin acumular més animals.

Per tal d'evitar les conseqüències legals de les seves accions, els afectats solen mudar-se sovint a un districte legislat per una oficina pública veterinària diferent. En general no són conscients que la seva conducta s'aparta de la norma. Es tracta d'una conducta típica de moltes addiccions i obsessions. “En gairebé dues terceres parts dels casos, els animals sofrien lesions, i en un de cada tres, els animals manquen d'aliment i beure suficients”,
L'acaparament compulsiu origina un estrès psicològic i una deterioració social considerables en els afectats i els seus familiars. El símptoma més evident del trastorn és el brutal desordre que resulta de l'acumulació d'objectes.

Causes
Entre els col·leccionistes compulsius d'animals s'aprecien també amb certa freqüència malalties relacionades amb l'edat, com a demència, Alzheimer o fins i tot TDAH.
No obstant això, en la majoria dels casos la simptomatologia dels afectats podia descriure's com un trastorn obsessiu-compulsiu (TOC). 

Si coneixes alguna persona que creguis que pateix aquesta síndrome, ajuda’l encara que creguis que ha perdut la capacitat de raonar. Ajuda’l a desprendre’s dels animals perquè tinguin un estat millor de salut. La millor manera d'ajudar-lo és confrontant-lo amb la realitat.

Teràpia: abstinència (animal)
Les oficines públiques veterinàries intenten persuadir als col·leccionistes compulsius mitjançant xerrades, multes i la confiscació dels seus animals perquè canviïn de conducta.

L'Acadèmia per a la Protecció dels Animals reconeix el problema i estableix les següents exigències:
Les informacions sobre la síndrome de Noé han de distribuir-se entre els cercles especialitzats (veterinaris, oficines públiques veterinàries, advocats, psicòlegs, treballadors socials).

L'oficina pública veterinària ha de disposar de dret d'accés en cas de sospita d'acumulació compulsiva d'animals.
És necessari un registre central, accessible a totes les oficines públiques veterinàries, on es puguin obtenir les informacions relatives els responsables d'animals de companyia que atemptin contra la Llei de Protecció dels Animals.

Fan falta més estudis de recerca psicològics i metges, sobretot pel que fa a teràpia i profilaxi. Amb la finalitat d’ajudar als humans i als animals, s'han de crear les condicions adequades perquè els afectats rebin tractament a càrrec de terapeutes adequadament capacitats.