dimarts, 31 de juliol de 2012

Un investigador manresà troba el depredador oceànic més petit

L'investigador del CSIC Javier del Campo bateja aquest organisme nou per a la ciència com a Minorisa Minuta

El depredador oceànic més petit que es coneix ha estat descobert per un manresà, el microbiòleg Javier del Campo, que va estudiar a l'escola Pare Ignasi Puig, va anar a l'institut Pius Font i Quer i als 31 anys ha complert el somni de posar nom a una nova espècie per a la ciència, i que no ha batejat amb el seu nom, sinó amb el de la seva ciutat; això sí, en llatí, com marquen els cànons: Minorisa.

Llicenciat en Biologia per la Universitat de Barcelona i doctor en Microbiologia Ambiental i Biotecnologia també per la UB va desenvolupar la tesi a l´Institut de Ciències del Mar del Centre Superior d´Investigacions Científiques. Actualment és investigador postdoctoral a l´Institut de Biologia Evolutiva (Universitat Pompeu Fabra-CSIC). Ha fet estades de recerca a diferents centres europeus i d´Estats Units i és vicesecretari de la Societat Catalana de Biologia, dintre de l´Institut d´Estudis Catalans.

Minorisa de nom i Minuta per la referència a la seva mida, de només una micra, el més petit dels depredadors que s´alimenten d´altres microorganismes. Del Campo explica que els microorganismes són força desconeguts pel fet que, per la seva petita mida, romanen ocults a l´ull humà, però la seva presència és determinant en els ecosistemes.

dimarts, 10 de juliol de 2012

Les espigues en els gossos


Amb la calor, van apareixent diferents herbes que germinen i despleguen conjunts d'espigues que es van desprenent de la planta segons es va assecant, amb el vent o amb el frec del pas d'animals i persones. És la forma de propagació de les plantes gramínies. Estan dissenyades amb aquesta típica forma d’ham, per adherir-se als éssers vius que passen al seu costat i així ser transportades fins a un punt distant on eclosionar, quan les condicions mediambientals siguin bones, i reproduir una nova planta. Aquesta forma de paraigua els permet quedar fortament enganxades als animals i es van enfonsant cada vegada més en el punt on estan ancorades.

Les principals patologies que produeixen les espigues són:

 - Otitis, en introduir-se a l’oïda. Resulten molt doloroses per al gos si tenim en compte que l'interior de l'oïda és molt sensible i el material de l'espiga és aspre i de gran rudesa. En anar avançant per l'interior del conducte auditiu poden arribar a perforar el timpà, que és la membrana que separa l'oïda externa de l'oïda mitjana. Sense cap dubte les espigues auriculars són una de les principals causes d'otitis en els gossos.

- Introducció en les fosses nasals. Quan s'inspira l'aire en respirar al costat de les espigues. És més freqüent del que es podria suposar i provoca una forta irritació del nas, sent els principals símptomes els esternuts exagerats d'aparició sobtada, que pot acompanyar-se de secreció o hemorràgia nasal. L'extracció en aquest cas és més complicada que en l'oïda, ja que és necessària l'anestèsia general (els raconets o circumval·lacions de l'interior de les fosses nasals poden fer molt dificultosa la localització i extracció de les espiga).
- Una espiga a l’ull, no és rar que les espigues s'allotgin en l'espai entre l’ull i la parpella, tant superior o inferior com sota la “tercera parpella” pròpia dels gossos. És fàcil imaginar que produeix moltíssimes molèsties, dolor, i si no és extreta amb rapidesa, úlceres corneals.
- A l'interior de la boca, es claven en les genives i provoquen abscessos o infeccions, amb trastorns de la deglució. En ocasions les hem trobat fins i tot en els conductes de les glàndules salivessis, provocant infeccions i inflamacions d'aquestes glàndules.
- Espigues interdigitals, les que veiem amb major freqüència després de les auriculars. Es produeixen quan l’espiga es queda en un primer moment enganxada en el pèl entre dos dits, per posteriorment anar pressionant i travessant la pell fins a introduir-se en la pota i produir una infecció. Es localitzen perquè el gos es mossega o es llepa la zona, coixeja i sagna o supura per una ferida o fístula que trobem entre els dits. És imprescindible l'extracció quirúrgica de l'espiga per aconseguir la curació i evitar que pugui seguir migran cap a l’interior.
 
- Altres localitzacions menys freqüents són en el prepuci o embolcall de pell que envolta al penis, provocant gran inflamació i moltes molèsties; també introduint-se en la vagina; sota la pell en diferents punts de l'organisme com l'abdomen o coll; i fins i tot a l'interior del propi abdomen o en el tórax, originant nòduls o abscessos d'importància clínica.

Els passos que hem de seguir
L'aspecte més important serà constatar els primers símptomes en el cas que una espiga hagi superat les nostres precaucions, per la qual cosa estarem atents a les sacsejades del cap o quan l’inclina de manera exagerada a les molèsties en una extremitat o coixeses, als esternuts o secrecions nasals, irritació ocular, a ferides en qualsevol part del cos o a qualsevol altre signe que ens sembli d'importància. L'extracció precoç d'una espiga evitarà que apareguin amb posterioritat problemes molt més greus.

Si no veiem l'espiga o està massa profunda per aconseguir-la amb els nostres dits, haurem de portar immediatament al nostre animal a un veterinari perquè la hi extregui. Un cop al veterinari, és possible que sigui necessari immobilitzar l'animal amb anestèsia per fer més segura i menys dolorosa l'operació. Això sempre comporta un risc, però és perfectament assumible, ja que en rares ocasions l'anestèsia provoca brots al·lèrgics que puguin complicar la intervenció. Una vegada extreta l'espiga i recuperat el nostre animal de l'anestèsia, no requerirà cap cura especial, tret que el nostre veterinari indiqui el contrari. Aconsellem mantenir sempre l'oïda dels nostres amics neta de cera i brutícia. Amb una gasa i sèrum no requereix més de cinc minuts per setmana.

Quan passegem amb el nostre amic, haurem d'evitar aquelles zones que sapiguem que tinguin moltes plantes d'aquest tipus i en el cas d'ensopegar amb espigues, cosa inevitable en molts casos, haurem de revisar completament el nostre amic en acabar el passeig, fent especial atenció a les orelles, tant en la seva cara externa com la interna i als espais interdigitals; i en alguns casos un raspallat a fons. L'afaitat de la cara interna de les orelles i de les mans en els gossos de pèl llarg, també pot ajudar.


Potser també t'interessa:   - L'oïda canina