dimarts, 17 de desembre de 2013

Per Nadal, no regalem cap animal



Per Nadal, no regalem cap animal! Un animal NO és una joguina
Més del 30% dels animals que es regalaran aquestes Festes de Nadal seran abandonats o cedits mesos després (i un altre tant per cent ho serà els propers anys). No contribueixis a ser aquest percentatge i NO regalis cap animal. Ni gats, ni gossos, cobais,etc. Un animal no és una joguina que es pugui llençar quan es fa gran, vell, quan es posi malalt, o trenqui coses. Un gos és un ésser la vida del qual és a les nostres mans. Un fidel company que ens acompanyarà durant tota la seva vida. Per això és una decisió molt personal que ha de ser meditada i consensuada per tota la família, per repartir les obligacions i responsablilitats. I si ho tens claríssim, vols un amic pelut, no el compris i adopta’l, salvaràs una vida.
Abans d'introduir un amic animal en la vida d’algú cal analitzar diversos aspectes:

Realment la persona el vol? Primer cal assegurar-se que la persona que rebrà al nou company ho desitgi realment. És una gran responsabilitat i, per tant, hem de saber si aquesta persona està disposada a fer-se’n càrrec durant tota la seva vida, que segons l’animal poden ser molts anys.

Tindrà temps per atendre’l? Un ésser viu requereix moltes cures i atencions. Cal alimentar-lo adequadament, procurar-li un hàbitat adequat segons la seva espècie, ocupar-se de la seva higiene, d'una bona atenció sanitària... És a dir, cal dedicar-li molt temps, jugar amb ell, treure’l a passejar i educar-lo per la convivència, detalls que requereixen paciència i temps lliure.

Pot permetre's la despesa? Un altre factor important a tenir en compte és l'econòmic, ja que mantenir qualsevol ésser viu suposa una despesa considerable en vacunes, visites al veterinari, alimentació i altres cures. Cal assegurar-se que la persona en qüestió pugui i vulgui afrontar totes les responsabilitats que això comporta.

On viurà? És fonamental saber on estaria previst que visqués l’animal. Encara que el propietari tingui una gran casa, s’ha de comprovar que l’animal no viurà tancat al garatge, lligat, engabiat, a l'estacada, etc.

Hi ha persones al·lèrgiques a la seva casa? No podem oblidar que hi ha persones al·lèrgiques a certs animals, una condició determinant per NO regalar-li cap animal.

Quines necessitats té? Un altre factor que ens pot ajudar a prendre aquesta important decisió són les necessitats de la persona a qui va anar dirigit el regal. Si és un ancià, la companyia d'un animal adult serà més adequada que la d’un cadell.

I si els nens demanen una "mascota"?

Els petits de la casa solen ser els grans demandants de “mascotes”. Per a ells, un gatet, un gosset o un conill és un company de jocs i d'activitats amb el qual poden crear un fort vincle d'amistat. No obstant això, regalar-li un animal viu a un nen és una decisió que cal meditar seriosament.
D'una banda, cal educar prèviament al nen per ensenyar-li que no és una joguina, sinó un ésser viu que té les seves necessitats, que exigeix un gran esforç i dedicació diària. El nen haurà d'aprendre a cuidar-lo i a complir certes obligacions envers el seu nou amic. Lògicament no es podrà encarregar del gos, així que els pares han d'estar disposats a fer-se'n responsables en aquelles situacions en les quals el seu fill no ho faci, que pràcticament serà sempre. Cal assegurar-se que tant el nen com els pares es responsabilitzaran del nou membre de la família.

I si finalment, tenint tot això en compte, ens decidim a regalar un animal:

NO EL COMPREM!
NO FOMENTEM LA CRIA!
ADOPTEM-LO!
BUSQUEM EL MÉS ADEQUAT A QUALSEVOL PROTECTORA
I OFERIM-LI UNA LLAR I UNA NOVA FAMÍLIA!
 

dilluns, 9 de desembre de 2013

Vespa invasora - Vespa velutina nigrithorax



“VESPA ORIENTAL” - Vespa velutina nigrithorax
Una vespa invasora amenaça les abelles. L'insecte fa tres centímetres, el triple que una abella, i la reina pot fer 5 centímetres. Devora les abelles autòctones i destrueix els seus ruscs. Va arribar a França a finals del 2004 a través d'un contenidor de fusta importat de la Xina pel port de Bordeus i s'està estenent per Europa. La vespa asiàtica pot sobreviure sota climes comparables als del sud d'Europa.
És una espècie similar a les vespes autòctones de les quals es pot diferenciar pel fet de tenir una única franja groga i més ampla a l'abdomen. No és especialment agressiva per a les persones però mata moltes abelles i és, al costat dels relativament recents varroasi, la síndrome del despoblament dels ruscos.
Com altres vespes fa un rusc a la primavera de la textura del paper maché de fins a 80 cm de diàmetre. El niu el fan normalment als arbres a uns quants metres d'alçada. A cada niu hi pot haver 2.000 vespes. 
Cal un pla estratègic per controlar de manera ètica (sense verins ni destrucció de nius habitats) la proliferació d'aquesta espècie a la zona de Catalunya. Com la detecció de nius, amb el posterior retorn cap al seu hàbitat natural (Àsia).
 

dijous, 5 de desembre de 2013

10 normes per fer feliç el nostre amic felí

De la mateixa manera que els felins salvatges són molt actius durant una part del dia (o més de la nit) els nostres amics casolans també necessiten tenir cobertes les seves necessitats felines dins l'entorn on habiten, o sigui a casa. No només necessiten una alimentació de qualitat, que també, sinó que per ser feliços els nostres peluts companys requereixen estar ocupats, i sobretot rebre estímuls que desenvolupin l'astúcia felina i un estil de vida saludable (evitar l'estrés per avorriment).
Per afavorir aquestes conductes felines, es pot modificar l'entorn de diferents maneres més estimulants, entretingudes i interessants per a ell. I per a nosaltres només implica un petit esforç addicional que el nostre amic ens agrairà.

1. El Joc
El gat avorrit pot arribar a emmalaltir d'estrès. Es llepa i es rasca obsessivament, arribant-se a provocar ferides o irritació a les zones més sensibles (pèrdua de pèl a la panxa). Cal que tingui una vida més activa! Obrim les portes de casa! El nostre amic necessita tenir accés a més habitacions de la casa, no quedar-se sempre amb el mateix "paisatge". Fem-li alguna joguina de cartró, una bola de roba, amaguem-li pinso a dins. Joguines amb soroll, boles que pengin d'una goma elàstica, etc, pensem quins jocs poden entretenir-lo mentre no hi som, i preparem-los. Són interessants els pals per escalar amb la possibilitat de pujar a altres nivells de prestatges i facilitin el joc, per exemple.

2. El Llit
Necessiten llits felins! Prefereixen llocs de descans calents, secs i protegits almenys per dos costats, de manera que puguin veure el seu entorn sense la sensació d'amenaça des de darrere. Normalment trien llocs alts, però també descansen en llocs protegits a nivell de terra. Hem de tenir en compte que no sempre dormen al mateix lloc.
Pengem prestatges a diferents alçades: des de terra (una senzilla capsa de cartró amb tres parets i sostre). Després, un llit a una certa alçada accessible, i una altra més amunt que li permeti inspeccionar el seu voltant sense ser "molestat" o vist, i un prestatge allà on tingui vistes a l'exterior; d'aquesta manera, el nostre amic gaudirà controlant tot el seu territori. L'estimulació visual és important, deixem-li accés al costat de les finestres des d'on podrà veure el carrer.  Ja que té l'habilitat de convertir els espais més insospitats de casa en un confortable llit, permetem-li "certs privilegis", certa cadira, algun calaix, l'interior d'un armari, etc... qualsevol lloc pot ser susceptible de ser aprofitat com a zona de descans pel nostre versàtil amic.

3. La safata de sorra
Ha d'estar neta, pràcticament a diari, de grandària suficient com per estar-hi còmode, i col·locada en una zona apartada del trànsit continu i lluny de finestres, és a dir, que li asseguri intimitat (no per pudor, sinó perquè no es distregui i així acabi bé la feina). Si tenim dos felins, haurem de procurar-los dues safates.

4. terrassa o balcó, si en tenim

Ja que el nostre amic no pot gaudir de la varietat d'escenaris i situacions que es presenten en un entorn a l'aire lliure, si tenim terrassa o balcó segur (és a dir, tapat amb malles que impedeixin que s'escapi, extraviï o pateixi un accident), proporcionarà al nostre amic un espai força estimulant. Aquesta àrea li facilitarà sol directe, sorolls vius de l'exterior i noves olors. Fins i tot la possibilitat d'investigar algun insecte, ocell, rèptil, o altres petits animals.

5. L'herba gatera

És una planta herbàcia de 40cm de llarg i fulles serrades, que desprèn una olor similar a la menta, i que exerceix un efecte narcòtic en molts gats, que en gaudeixen. No és estrany veure'ls saltar o córrer d'un lloc a un altre després d'haver mastegat aquesta planta.

6. rascadors

Els nostres amics casolans no tenen arbres, per això necessiten rascadors on polir les seves ungles, desestressar-se i deixar potents senyals visuals i olorosos a la resta de món. Podem fabricar-ne amb cartró, amb una astora vella, fer-ne de manera senzilla, o comprar-lo ja fet (abans que descobreixin el sofà).

7. Sobretot nosaltres

Els gats desenvolupen la seva intel·ligència i comportament social a través del joc. Això explica per què és tan important que reservem temps per jugar amb ell. Poden ser jocs com "el gat i la rata" (nosaltres seríem la rata, evidentment) en què nosaltres li fem perseguir algun cordill que de tant en tant deixem que "caci" per estimular-lo. També podem amagar i treure el dit per alguns forats d'una capsa, etc. Les joguines més usades són els simuladors de preses –ratolins de pèl o objectes similars lligats a cordes–, ja que estimulen la conducta predatoria. Amb aquestes joguines s'augmenta la quantitat d'exercici aeròbic, la qual cosa redueix l'excitació i l'estrès. Es recomana jugar amb el gat entre 10 i 15 minuts dues o tres vegades al dia amb cada gat. I afegim 15 minuts per a tots junts.


8. alimentació equilibrada

És una de les claus perquè sigui feliç. És important no sobrealimentar-lo (pesem-lo amb regularitat) i evitem qualsevol extra, ja que normalment a casa no fan exercici, i tot i així mengen més del que els correspondria, per distreure's. També és important una situació adequada dels abeuradors. Un lloc il·luminat i apartat de la zona de menjar o wc. Ideal si posem l'abeurador en una posició lleugerament més baixa que el seu cos, adoptant una postura més acord a l'espècie, quan beuen al riu, basses, etc.
Un gat no sap viure amb la menjadora buida (es posen molt nerviosos si no hi veuen pinso, encara que en aquell moment no tinguin gana), i si no tenen altres distraccions mengen, i mengen amb fal·lera, i poden inclús arribar a vomitar. Si tenim dos felins, procurem-los dues menjadores.
La modificació dels hàbits alimentaris es pot aconseguir situant diverses menjadores petites per casa perquè hagi de caminar o millor encara, fer servir joguines dispensadores de menjar en els quals introduïm la ració diària d'aliment perquè hagi de trigar més temps a quedar-se tip.

9. Companyia

Si passa massa temps sol a casa és normal que senti avorriment i les conseqüències poc saludables de la solitud excessiva. O sigui, no ens tanquem a la possibilitat de la convivència amb altres gats, que pot resultar una experiència molt gratificant per ell i nosaltres. Els peluts companys solen ser molt afectuosos i, en conseqüència, hem de promoure un entorn amigable i no competitiu en el qual es trobin confortables. Cal parar una especial atenció a l'arribada d'un nou gat a casa: la trobada, sobretot durant els primers dies, ha de ser gradual.

10. un bon etòleg humà

Un gat casolà ha d'estar amb algú ben informat, amb ganes d'entendre i estudiar el comportament i necessitats del seu amic pelut (per exemple, que no li posi un cascabell al coll, perquè ja sap que allò és una tortura acústica) i responsable, que l'estimi tal com és: un felí.

dijous, 21 de novembre de 2013

La rajada, sense "mascle alfa"

En una rajada de llops existeix una jerarquia, però no s'estableix mitjançant la lluita (com fins ara hi havia la teoria) sinó que té un origen cooperatiu, de joc i d'aprenentatge. A més, les postures de submissió mai no són forçades per part de l'animal sinó que són adoptades de forma natural i voluntària depenent de cada situació. No hi ha ni un sol cas en el qual un llop obligui forçant a un altre a col·locar-se en posició de submissió. La cooperació i la cohesió del grup resulten molt més importants per a la supervivència que l'agressivitat i la confrontació. En captivitat, les rajades estan formades artificialment per llops de procedències diverses, de manera que en trencar-se la unitat familiar és quan apareixen els conflictes per quedar-se a la família. El nostre error, doncs, ha estat comparar aquestes rajades de llops en captivitat amb el nostre amic gos en relació amb nosaltres.

Deixant enrere l'etiqueta “dominància”
Encara que la majoria dels nostres amics canins són capaços de mostrar —als nostres ulls— postures submisses o dominants, l'expressió d'aquests patrons de llenguatge caní no han de ser confosos amb una suposada intenció d'ocupar el rol d'Alfa per sobre nostre. Són simplement converses corporals, en les quals el gos reclama ATENCIÓ CALMADA per part de l'humà (que sovint no sap interpretar).
La majoria dels gossos que presenten “agressivitat per dominància” estan estressats per acumulació d'energia (no fan prou exercici o jocs de relació insuficients), són més porucs, més excitables i segurament reaccionen més alterats a estímuls intensos com un soroll. Tot això no encaixa massa amb la imatge d'Alfa, veritat? això és així perquè l'agressivitat té molt més a veure amb altres factors que amb la dominància. Per tant, ha arribat ja el moment de posar en qüestió la creença que hem de “dominar” als nostres amics gossos.

Per descomptat, algunes normes de convivència bàsica són recomanables i necessàries per mantenir l'harmonia de la llar. La gran diferència però, és no marcar unes pautes mitjançant la humiliació i la força, sinó mitjançant la disciplina d'un professor, l'afecte d'un amic i el reforç positiu d'una mare.

dilluns, 18 de novembre de 2013

La importància de jugar amb el nostre gos


De la mateixa manera que una nutrició adequada i una llar confortable, el joc també és important per al benestar del nostre amic.

El joc és una forma excel·lent de fer exercici i, a més de ser divertit i estimulant, ens permet interactuar amb el nostre gos i reforçar el vincle que ens uneix. El joc és important per a tots els gossos, però especialment per aquells que passen molt temps dins de casa. Si per qualsevol raó no tenim l'oportunitat de treure’l tan freqüentment com desitjaríem, intentem compensar-ho dedicant més temps a jugar amb ell.

Jocs senzills
Ens sorprendria comprovar com el joc més senzill pot resultar realment divertit per al nostre gos. Jugar a perseguir o “caçar” objectes és un dels jocs preferits. Els encanta anar darrere de pilotes de tennis, freesbies i altres joguines, especialment si cruixen. Pot ser que al nostre amic li agradi empènyer o anar darrere d'una joguina de mida més gran, com una pilota de futbol. O simplement que li agradi perseguir-nos a nosaltres mateixos quan sortim corrent.

Aquests jocs de “perseguir” també funcionen a l'aigua, encara que això dependrà, per descomptat, de si al nostre gos li agrada l'aigua i de la facilitat que tingui per nedar.

Anem amb compte amb la grandària de les pilotes en cas que les usem com a joguina. Han de ser prou petites perquè les pugui agafar amb la boca, però prou grans perquè no les hi pugui empassar. També és important que limitem el seu nombre de joguines i que solament utilitzem aquelles que més prefereixi. Quan tenen massa joguines, moltes vegades es confonen.

Activitats més divertides

Podem intentar jugar amb el nostre gos a resoldre situacions. Fiquem un premi dins d'una caixa de cartró i apropem-la al nostre amic perquè intenti treure’l. Al principi usem una caixa senzilla de cartró en la qual trobar el premi sigui fàcil i a poc a poc augmentem la dificultat del joc, amaguem-lo sota un coixí, entre plecs de roba, darrere una porta, etc. aquest joc podem fer-lo dins o fora de casa.

Si no tenim sentit del ridícul podem involucrar-nos encara més en el joc. Posem-nos de quatre grapes i apropem-nos el més possible al nostre amic. Dobleguem els colzes, baixem el cap i bordem el millor que sapiguem. Probablement el primer cop el nostre gos ens miri una mica estranyat. Tornem a bordar i ell retornarà el nostre senyal movent la cua, fent n salt enrere, ajupint-se com nosaltres, o amb un lladruc. Allunyem-nos una mica i tornem cap a ell i tornem a bordar-li. Repeteix. S'adonarà de seguida de com funciona i es convertirà en un dels seus jocs preferits.

Tinguem en compte que el company de jocs no tenim perquè ser exclusivament nosaltres. Els gossos adequadament socialitzats gaudeixen molt jugant amb altres gossos a “barallar-se”, perseguir-se o explorar.

Consells per jugar

■Si tenim un gos que passa molt temps dins de casa, assegurem-nos que juguem prou amb ell, perquè pugui descarregar tot l'excés d'energia acumulat i se senti estimat.

■L'ensinistrament pot ser un joc. Quan ensenyem al nostre gos a venir quan se li crida en positiu, ho aprèn perquè per ell suposa una espècie de joc.

■No utilitzem objectes personals o coses de casa com a joguines. Ell no sabrà distingir entre la vella sabatilla que li llances perquè jugui i les noves que t'acabes de comprar.

■Fes un esforç per cobrir totes les necessitats del teu gos, incloent el temps de joc que necessita. Si no pots dedicar-li molt temps, demana-li a un membre de la teva família o a un amic que t'ajudi.

No subestimis la importància que el joc té per als gossos: no només gaudeixen i es diverteixen, sinó que a més suposa una activitat física que els permet cremar energia, ajudant-los a relaxar-se. I el més important: reforça el vincle amb nosaltres i se sent estimat.

diumenge, 10 de novembre de 2013

90 anys Hachiko



Hachikō era un gos de raça Akita nascut el 10 de novembre de 1923 en una granja prop de la ciutat d’Odate, adoptat per Eisaburō Ueno, un professor del Departament d'Agricultura a la Universitat de Tokio.
Eisaburō Ueno es traslladava en tren, i el gos l'acompanyava cada dia a l'estació de Shibuya i a la nit, quan tornava de treballar, sempre l'anava a buscar la mateixa estació.
Aquesta rutina va durar fins al 21 de maig del 1925, quan el professor Ueno va patir un atac cardíac mentre impartia classe i va morir. Però Hachiko, tot i que el seu amic humà no va baixar mai més del tren, durant els nou anys segënts va anar cada dia a l'estació per recollir-lo. Els passatgers habituals se'n van fer càrrec donat-li menjar sovint, ja que el gos no en volia marxar.
La devoció i fidelitat de Hachikō va commoure tant els qui l'envoltaven que, l'abril de l'any 1934, es va erigir una estàtua de bronze en honor seu a l'estació de Shibuya, i el mateix Hachikō va ser present el dia que es va presentar.
L'estàtua va ser destruida al cap de poc (reutilitzada a la Segona Guerra Mundial), però se'n va erigir una altra l'agost de 1947, que encara hi és, situada a un lloc de trobada extremadament popular, tant que de vegades l'aglomeració de gent en dificulta la localització. També hi ha una altra estàtua del gos i el seu mestre al parc de Ueno, on passejaven sovint.
El 2 de març del 1935, Hachikō fou trobat mort (per un càncer i filariosi al cor) davant l'estació de Shibuya.
Al costat de la tomba del professor Ueno es va construir un monòlit amb el seu nom. Les seves restes (en dissecació) es troben al Museu de Ciències Naturals de Ueno (Tòquio). 

La raça Akita Inu

És una raça japonesa, on és considerada tresor nacional. A part d'haver estat declarat monument nacional pel ministeri d'Educació Nipó, és considerada com a símbol de bona salut, prosperitat i bona fortuna. Quan neix un nen, o bé quan hi ha algú malalt de la família, s'ofereix com a regal una petita figura d'aquest gos. Es tracta d'un gos pertanyent a la família dels spitz, una creació natural, d'uns 3.000 anys d'antiguitat.
Necessita exercici diari. Suporta bé les inclemències del temps a causa del seu dens pelatge. Cal prestar especial atenció a la seva alimentació, ja que influirà directament sobre el seu pelatge, hem d'evitar en tot moment les sobres de la taula, els sucres i els greixos cuits.
Té un caràcter reservat i silenciós, romandrà impassible en situacions irritants, per ell de poca importància. En la relació amb altres gossos prendrà el paper dominant, no buscarà enfrontament llevat que hagi estat retat anteriorment. Haurem d'acostumar-lo des de cadell a la relació amb tot tipus de gossos i altres animals que hagin de conviure amb ell, per així, aconseguir del nostre amic un gos totalment sociabilizat.
Està dotat d'un temperament tranquil i equilibrat, és un gos que soportarà les trapelleries dels nens amb una gran paciència, es trobarà especialment a gust amb la companyia dels menuts, de qui arribarà a ser inseperable i els defensarà i protegirà de qualsevol intrús.
En alguns països, l'Akita Inu és considerada una raça potencialment perillosa.
 

dilluns, 14 d’octubre de 2013

Fures. Comerç i abandonaments

Tant si tens intenció d'adquirir una fura en una granja, en una botiga d'animals o a un particular, has de saber que contribueixes al comerç d'animals salvatges, a l'abandonament, al patiment i a la condició de per vida d'un animal lliure, confinat en una gàbia.

Només en algun país són considerats animals de companyia (Espanya, una part d'Estats Units i una part de sudamèrica), on existeixen granges de fures, obligades a esterilitzar-les, principalment perquè la reproducció d'aquesta espècie comporta molta complicació (fins al punt de perillar la seva vida). No obstant això, hi ha criadors il·legals que exporten irresponsablement exemplars sense esterilitzar, per reproduir-los i seguir venent cries en les mateixes condicions.
L'abolició de compra-venda també evitaria que passessin per la pràctica de la saculectomia (l'extirpació de les glàndules perianals, que desprenen una substància lubrificant amb una forta olor que esulta molt desagradable per a l'humà). El propòsit natural d'aquesta substància és lubricar les femtes i així facilictar la deposició, però serveix també per comunicar el seu gènere a altres membres de l'espècie i per l'altra com a mètode de defensa. 
Malgrat aquesta extirpació, l'olor forta característica de les fures NO és causada del tot per les glàndules perianals, sinó sobretot per unes glàndules sebàcees que tenen repartides per tot el seu cos, (per tant, el propòsit definit d'aquesta pràctica tampoc no serveix per eliminar les males olors).
També és molt irresponsable pensar a tenir un animal salvatge en una zona on no hi ha veterinaris que realment tinguin coneixements sobre les atencions mèdiques específiques de l'espècie.
I per desgràcia, les fures també pateixen d'abandonament, encara que no sigui tan perceptible com amb els gossos i gats. No tenen cap probabilitat de sobreviure als carrers més d'algunes hores, i s'amaguen per morir, per això no acostumem a veure fures abandonades.

Si vols un animal de companyia vés a un refugi d'animals, o contacta amb alguna organització o protectora independent, on hi ha molts animals esperant una llar. No compris fures ni fauna salvatge, adopta un amic i salva una vida.

dilluns, 7 d’octubre de 2013

Problemes freqüents de les races de gossos

Els gossos de raça són propensos a patir una sèrie d'inconvenients segons les característiques de cada raça. Això és una conseqüència de les modificacions antinaturals que els humans els hem anat imposant durant generacions sense poder rectificar-se naturalment. Uns pares braquicèfals, per exemple, els fem criar únicament per l'estètica de morro xato, però no tenim en compte que els cadells també hereden els problemes respiratoris dels pares. El que hauria evitat l'evolució natural.

1- Siberian Husky -Trastorns autoimmunitaris
Són una raça que sembla estar predisposada a patir una varietat de trastorns autoinmunitaris, molts dels quals afecten tant a la pell com als ulls. Causa úlceres i pèrdua del cabell, sovint a la cara, i pot conduir a problemes oculars com el glaucoma i les cataractes. També poden arribar a patir atacs d'epilèpsia



2- Bulldog - Problemes respiratoris
Com tots els gossos braquicèfals (creats amb aquestes característiques facials: orificis nasals petits, el paladar tou allargat i la tràquea estreta) pot patir problemes respiratoris. Els roncs poden conduir a una emergència potencialment mortal si l'animal es sobrecalenta o es cansa. Per això és important mantenir el bulldog fresc a l'estiu i limitar l'exercici físic (ja que s'esforça en excés per poder respirar amb normalitat).


3- Pug/Carlino/Boston Terrier - Problemes dels ulls
Amb les seves cares planes i ulls protuberants, aquest tipus de races estan en risc de problemes oculars. El més greu és l'ull esclatant fora de la seva òrbita. Cosa que pot succeir quan es produeix un accident o una baralla amb un altre gos. En aquest cas, cobrirem l'ull amb un drap humit i anirem d'urgència al veterinari, que potser podria posar l'ull altra vegada al seu lloc, (encara que la visió dependrà de la gravetat dels danys). Un altre dels problemes oculars és l'ull de la cirera, que se'n diu (quan la glàndula que produeix llàgrimes "surt" de darrere de la tercera parpella del gos). Es diu ull de cirera perquè la glàndula és de color vermell rodó i brillant (es pot reparar amb cirurgia). A més també estan en risc per a l'ull sec, cataractes, i entropi (un problema en les parpelles).

4- Pastor Alemany: La displàsia de maluc, i torsió d'estómac
Moltes races grans són propenses a la displàsia de maluc, de les quals la més comuna és aquesta. En la displàsia de maluc, la bola de l'articulació i la presa no s'ajusten correctament, cosa que causa dolor, artritis i problemes per caminar. Els pares amb malucs no sans tenen més probabilitats de produir cadells amb malucs no sans.
La torsió d'estómac també és un problema freqüent i greu en el Pastor alemany.


5- Llaurador Retriever: L’obesitat
Qualsevol gos pot arribar a tenir sobrepès, però aquests en són especialment propensos. I com amb la gent, l'obesitat està vinculada a problemes de salut. Necessiten exercici diari vigorós. És una raça que acostuma a estar constantment demanant més menjar. Tractem de donar-li pastanagues crues, mongetes verdes, pomes... tot i que la prevenció és més fàcil que la pèrdua de pes, el millor és consultar amb el veterinari sobre un pla de dieta que sigui adequat.



8- Boxer - Càncer
Es troben en major risc de certs tipus de càncer, incloent limfoma i tumors de mastòcits. El limfoma és el càncer dels ganglis limfàtics i els tumors de mastòcits són un tipus de càncer de pell. En tots dos casos, el càncer sovint es nota com un nòdul inusual. Tots dos tipus de càncer poden ser curables, però és important detectar-los a temps. Així que comprovem-ho regularment amb la recerca de nòduls.




9- Dachshund - Esquena
A causa dels seus cossos llargs, els anomentas “gos salsitxa” tenen un major risc de sofrir lesions a l'esquena i altres problemes de la columna vertebral del disc. El millor és mantenir-lo en un pes saludable. L'excés de pes posa pressió sobre l'esquena. També limitem pujar escales i saltar per sobre dels mobles, ja que també pot posar l'esquena en tensió.


10- Cocker Spaniel - Infeccions d’oïda.
Els gossos d’orelles peludes són propensos a les infeccions freqüents de l'oïda. La millor manera de prevenir les infeccions és netejar-les cada dues setmanes i, ocasionalment, donar la volta a les orelles cap a enrere per deixar que "respirin". També retallar qualsevol pèl que creixi en la part inferior de les orelles amb tisores per ajudar a mantenir els canals auditius secs . Reduir al mínim la freqüència de les infeccions d'oïda també pot prevenir problemes majors en el futur. Aquesta raça té tendència a patir sordesa i pèrdua de visió quan arriba a la vellesa, que pot arribar a tenir conseqüències en el caràcter de l’animal, tornant-lo més esquerb.


11- Caniche - Glaucoma
Són una de les poques races que corren el major risc per a aquesta malaltia ocular greu. El glaucoma és una acumulació de líquid en l'ull, la qual cosa fa pressió, dolor i finalment ceguesa. Al principi, el glaucoma pot ser tractat amb medicaments. No obstant això, l'eliminació i la cirurgia de l'ull afectat pot ser necessària.





12- Chihuahua - Col·lapse traqueal
Fa un soroll com si toqués la botzina quan s'excita? pot tenir un col·lapse traqueal - un problema comú en les races més petites. Amb un col·lapse de la tràquea, el cartílag que normalment és a via lliure s’afebleix, per la qual cosa la tràquea s’aplana. Alguns gossos van tota la seva vida amb el col·lapse de tràquea i no tenen cap problema, mentre que altres requereixen medicaments. En casos severs, la cirurgia pot ser necessària per “apuntalar” la tràquea a via lliure.



13- Pomerania – Pèrdua excessiva de pèl
L’alopècia glàndula adrenal X provoca la pèrdua del cabell. L'alopècia X, en general, comença quan és jove. L'esterilització o castració sovint fa que el pèl torni a créixer (la pèrdua de cabell és causada per un excés de producció de les hormones sexuals). Els suplements de melatonina també poden ajudar.





14- Gran Danés-Torsió d’estómac
Les races grans com el Gran Danès es troben en major risc de dilatació gàstrica i el vòlvul o la inflor. Aquesta és una condició potencialment mortal que es desenvolupa quan l'estómac s'omple de gas i després es torça, atrapant aliments i gas en l'estómac. Baixa el ritme del gos, panteixant i bavejant en excés havent dinat, portem-lo al veterinari immediatament. La torsió d’estómac es pot corregir amb cirurgia, però pot ser mortal si no es tracta ràpidament.

 

15- Collie - Ulls
Es pot veure afectat per un grup de problemes oculars relacionats coneguts com a "Ull de Collie”, que afecta a la retina i el nervi òptic. Els casos lleus poden no afectar a visió del gos en absolut, però els casos moderats a greus poden conduir a la ceguesa. No existeix un tractament per a l'Ull de Collie, tot i que és bastant generalitzat entre les races que es veuen afectats (Border Collie, Dog Collie, Pastor Collie, etc).


16- Doverman - Cor
La cardiomiopatia dilatada (DCM) és una malaltia greu del cor en la qual les càmeres del cor s'estiren i no bombegen sang eficaçment. Sovint, els propietaris de gossos amb DCM no s'adonen que alguna cosa va malament fins que és massa tard. A causa que DCM és tan comú en els Dobermans, molts veterinaris suggereixen revisions anuals. Els medicaments poden regular el ritme cardíac i millorar la capacitat del cor per bombar, però no hi ha cura per la DCM.



17- Dàlmata - oïda i ronyó
Ela dàlmates són propensos a patir sordesa i sobretot problemes renals, que s'hauran de tractar un cop detectats, perquè no són evitables (les pedres als ronyons aparèixen sense causa justificada, que no sigui la genètica). Aquests són els principals problemes, tot i que també sovint hi ha la malaltia del colze, en què l'animal pateix un moviment articular que li produeix dolor, i altres malaties minoritàries de les parpelles, o problemes de la pell com al·lèrgies o fongs.

Donem-lo d'alta a l'AIAC

L’Arxiu d’Identificació d’Animals de Companyia (AIAC) és un servei que des del Consell de Col·legis Veterinaris de Catalunya, s’ofereix als ciutadans posseïdors d’animals de companyia, amb la intervenció directa dels Veterinaris, que permet localitzar-lo quan, degudament identificat, l'animal és trobat.
Per tal de donar un servei eficaç i ràpid, a l’AIAC li cal comptar amb la col·laboració del propietari, qui en tot moment haurà de comunicar qualsevol modificació de les seves dades fins a la mort de l’animal.

dilluns, 30 de setembre de 2013

convivència entre gos i Comunitat de veïns


Els teus veïns es queixen del teu gos?
Resulta bastant comú que el nostre gos generi conflictes amb altres veïns a causa dels sorolls, les olors o la seva presència a les zones comunes. Existeix una normativa amb drets i deures.

Alguna llei impedeix tenir un gos en una comunitat de propietaris?
La Llei de Propietat Horitzontal recull tot el que concerneix a l'habitatge i les comunitats de propietaris i no prohibeix la tinença d'animals domèstics als domicilis particulars, encara que sí permet als ajuntaments limitar el nombre d'animals que poden tenir-se a casa. Així per exemple, quan en un habitatge hi ha quatre o més gossos s'ha de declarar la casa com a ‘nucli zoològic’. És un requisit per assegurar, després d'una inspecció pública, que el lloc compleix amb les condicions higiènicosanitàries imprescindibles.

La comunitat de veïns pot prohibir que un gos entri a viure a l'edifici?
Només en el cas que els estatuts de la comunitat recullin la prohibició expressa de tinença d'animals en tota la finca. No obstant això, és possible impugnar aquesta norma interna. De fet, hi ha jurisprudència sobre aquest tema on prevalen els drets individuals del propietari de l'animal. D'altra banda, tampoc no és possible modificar els estatuts d’una comunitat per prohibir l'existència d’animals a partir de l'arribada d'un nou veí amb gossos perquè, per a això, s'exigeix una junta de propietaris i unanimitat en la votació, i el nou veí lògicament votaria en contra.

I si és un pis llogat?

En aquest cas, el propietari de l'habitatge sí que té dret a prohibir l'entrada d’animals a la seva casa, però ha de fer-ho constar en el contracte de lloguer.

Quan es considera que un gos resulta una molèstia per a la comunitat?

Les ordenances de cada municipi regulen les condicions per a la tinença d'animals de companyia: exigeixen la documentació necessària, la identificació de l'animal, l'obligació de controlar la seva higiene, etc. Això es complementa amb les disposicions generals de la Llei de Propietat Horitzontal que inclou evitar en tot cas el desenvolupament de qualsevol tipus d'activitat molesta, insalubre, nociva, perillosa i il·lícita al domicili i a les zones comunes”.

Què passa si s'incompleixen les normes de convivència?
Si, per exemple, portem el gos sense corretja, deixem que bordi tota la nit, si no impedim que embruti o deteriori les zones comunes o no ens fem càrrec de la reparació, el president de la comunitat hauria d'enviar una notificació oficial perquè corregim aquest comportament. Si no ho fem, la junta de propietaris podria aprovar l'inici d'accions judicials i sol·licitar una indemnització per danys i perjudicis. També, la comunitat pot demanar una intervenció administrativa a l'ajuntament perquè inspectors comprovin els fets denunciats i siguin ells els que s'encarreguin de fer complir les ordenances.
Una de les obligacions que tenim els propietaris d'un gos és la de no molestar els altres veïns amb qui es conviu. Cada persona té un grau diferent de tolerància amb els animals: n'hi ha que tenen por dels gossos i d'altres que no suporten pujar a l'ascensor amb ells. Però el respecte és fonamental per aconseguir una convivència fluïda amb els veïns. El propietari del gos és qui s'ha d'adaptar a aquestes circumstàncies. A l'ascensor, per exemple, si es coincideix amb una persona que té por del gos, la solució és cedir el pas a aquest veí.

Què s'entén per molèstia?
Les molèsties més habituals, i que més denuncien els veïns, són les que impedeixen el seu descans pels lladrucs constants. El lladruc d'un gos pot ser un fet puntual que, si es produeix en les hores diürnes, no suposa una molèstia. Ara bé, l'horari nocturn sí que exigeix i mereix les mínimes garanties de descans. La protecció del silenci dins del nucli urbà és competència dels ajuntaments. Això significa que són les administracions locals els qui s'han de fer càrrec de mesurar, controlar i gestionar el nivell sonor que suporten els ciutadans al seu terme municipal. Són aquestes les que, seguint les directrius europees, la legislació nacional i regional, a més dels consells de l'OMS, vetllen perquè es respectin els límits auditius, com ara els que causen els lladrucs.
Perquè un so sigui sancionable ha de superar uns límits d'intensitat concrets, que es mesuren en decibels (dB). L'Organització Mundial de la Salut (OMS) considera que a partir de 65 dB l'orella comença a patir dany. De nit, l'OMS precisa no sobrepassar els 40 dB. El lladruc esporàdic d'un gos, però, no supera els límits permesos. Un soroll persistent, encara que no superi la barrera establerta per la norma de manera puntual, pot ser molt molest i hi ha ordenances municipals que sí que ho castiguen dins de les normes municipals específiques de tinença d'animals de companyia. Als tribunals i les audiències provincials, les condemnes per molèsties causades pels lladrucs del gos tampoc no són gens estranyes, i poden arribar als 5000 euros de multa per al propietari.

Consells per a garantir una situació de pau
Un gos borda per diversos motius i només cal entendre'ls. Ens hem de fixar si el nostre gos borda per estimulació ambiental (passa un gos pel carrer, sent un soroll provinent de fora, algú truca) sobretot no hem de reforçar els lladrucs. Si ens enfadem o li diem que no, només aconseguim que segueixi fent-ho, ja que borda per reforçar el que ha vist o sentit, i ho vol deixar palès.

Sempre amb energia tranquil·la i positiva:
Cridem-lo a venir usant un to alegre, com de pregunta, amb prou interès que el distregui del motiu que el fa bordar, un cop és al nostre costat i ha deixat de bordar, acariciem-lo.
Si segueix bordant, perquè ni ens escolta, ens apropem i l'agafem (si és petit, en braços) i tranquil·lament, sense enfadar-nos (encara que siguin les tres de la matinada i ens hagi despertat el seu lladruc) el portem al lloc més llunyà d'allà on hi havia el motiu dels lladrucs. Ens mantenim allà i quan vegem que es mostra tranquil i relaxat, l'acariciem.

dilluns, 23 de setembre de 2013

En què ens hem de fixar quan comprem pinso?

A l'etiqueta d'un sac de qualsevol pinso, els ingredients apareixen per ordre de quantitat, de major a menor. Per tant, si una etiqueta comença per: Cereals, carns, etc.. vol dir que l'ingredient més abundós és el cereal (blat normalment) i després la carn, seguit de la resta.

Hem de tenir en compte que no tots els pinsos que hi ha al mercat tenen una qualitat acceptable ja que no tots aporten els nutrients diaris que necessita el nostre gos. Abans de comprar el pinso per al nostre amic, és important que ens fixem bé en l’etiqueta ja que hi ha moltes diferències de qualitat.


En quines coses ens hem de fixar:





Aportació calòrica
És molt important que comprovem l’aportació calòrica, ja que entre diferents pinsos hi pot haver una variació de 200 a 300 kcal per cada 100 gr. (si la ració recomanada pel fabricant cobreix les necessitats diàries del nostre gos que varien en funció del seu pes i l’activitat física). S’ha comprovat que molts pinsos no arriben a satisfer aquesta necessitat i això vol dir que no quedarà satisfet i menjarà el doble per cobrir-les. Un bon pinso és el que amb poca quantitat ja obté tot el que el seu cos necessita.
Residu mineral
Tot i que és normal que els pinsos tinguin contingut residual de minerals, quan la quantitat és elevada pot significar que s'han utilitzat ingredients de poca qualitat com peles de cereals en lloc del gra o una farina feta de becs, potes i plomes de pollastre en lloc de carn.
Fibra
La fibra és molt convenient ja que té un efecte saciant i ajuda al trànsit intestinal. En general els pinsos solen tenir entre un 1% i 3% de fibra. Quan la proporció és superior només enganya la gana, i fa que el nostre amic faci les caques més toves. I quan és inferior és insuficient.





Hidrats de carboni
Encara que per una correcta alimentació  no són imprescindibles, són un dels principals components del pinso que provenen dels cereals. Tot i així, hem d’evitar els productes els quals l'aportació calòrica provingui en més del 60 % dels hidrats de carboni.




Proteïnes
Tot i que els gossos no són estrictament carnívors, necessiten aliments rics en proteïnes. Normalment la quantitat de proteïnes que porten els pinsos industrials sol ser acceptable, però tot i així, quan s’analitza la qualitat d’aquestes proteïnes ens adonem que moltes vegades són de molt mala qualitat ja que prové d'ossos i tendons i no tenen aminoàcids essencials o porten massa col·lagen, que és una proteïna animal de baixa qualitat.

Grasses
Quanta més grassa tingui un aliment, més apetitosa serà per al nostre amic, però la quantitat adequada d’aquest element ha d’estar entre el 5% i el 20 %. Massa quantitat produeix obesitat i si n'hi ha poca farà que sigui poc apetitós pel nostre amic. És important que la grassa utilitzada sigui de bona qualitat per garantir un bon estat de la pell i el pèl del gos.

Minerals
Hi ha diferents productes amb quantitats inadequades de minerals. Alguns tenen excés de calç que pot provocar càlculs renals o estrenyiment a part d’afavorir problemes articulars i de creixement.

Vitamines
És important fixar-se que continguin vitamines A, E i D. La vitamina E és un antioxidant natural essencial per a la prevenció d’alteracions immunològiques, de reproducció de la pell i de la musculatura.
Potser també t'interessa: La nutrició animal

dilluns, 22 de juliol de 2013

100 activitats amb el nostre amic caní



1. Preparem-li el menjar amb imaginació (canviem la menjadora de lloc, llancem-li el pinso perquè l'agafi)
2. Si fa
molta calor, posem-li gel a l'aigua.
3. Passegem junts i deixem que ell ens porti de passeig (que decideixi els camins i el ritme del pas).
4. Acariciem-lo i interpretem paraules amb un to que el diverteixin.
5. Juguem que ens porti la pilota o alguna joguina, i ensenyem-li que la deixi al nostre costat.
6. Busquem i preparem-li una recepta casolana apta per a gossos (un dia és un dia!)
7. Juguem a l'estira-i-arronsa amb una corda o objecte que no li costi mossegar.
8. Banyem-lo amb un xampú específic, i freguem-lo de cap a peus sense oblidar cap racó.
9. Pentinem-lo amb dedicació, raspatllant també a contrapèl per treure els pèls morts.
10. Tallem-li el pèl nosaltres mateix@s. (recordem fer-ho entre els dits i davant dels ulls).
11. Fem-li la manicura. Tallem-li les ungles fins la corbatura (no ens oblidem l'espoló, si en té)
12. Netegem-li els ulls quan calgui. Amb aigua tèbia, suero fisiològic o aigua de camamilla.
13. Netegem-li les orelles amb netejador auricular caní.

14. Sortim a passejar de nit. Aprenem a caminar junts en la foscor.
15. Anem a córrer junts (a primera o darrera hora del dia, si fa calor) i fem que porti el bidó d'aigua en una sella.
16. Passem temps amb ell sense fer res en particular.
17. Ensenyem-li algun exercici nou, p.e. del tipus salts (altura, llargada, amb girs, amb premi, etc..)
18. Inscrivim-nos a una classe d'etologia canina. Aprenem sobre el comportament del nostre amic.
19. Portem-lo a un parc on pugui relacionar-se amb altres gossos.
20. Portem-lo a jugar a un espai lliure de corretges.
21. Juguem a perseguir-nos, amagar-nos, parar de sobte, córrer, fer fintes.
22. Anem a donar una volta amb bici, i al seu ritme.
23.
Recompensem-lo amb una delícia quan sortim del veterinari.
24. Donem-li sempre la medicina receptada enmig de trossets de delícies. 
25. Comprem-li botins a l’hivern.
26. Preparem-li una joguina Kong.
27. Fem que vagi a buscar pedres o troncs a l'aigua (riu, pantà...)
28. 
Nadem amb ell a la piscina, platja, riu, pantà...
29. Comprem una piscina plàstica i posem-li joguines que surin i/o s’enfonsin.
30. Fem-li un massatge amb dedicació després d'un dia dur (destensant músculs)
31. Anem de vacances junts.
32. Amaguem-li el menjar i demanem-li que el busqui.
33. Fem un viatge amb cotxe fins un lloc que li agradi.
34. Portem-lo a un concurs caní (de raça, de creuats, petits, grans, pèl llarg, curt, etc.)
35. Permetem que s’embruti i es rebolqui en el fang.
36. Durant una setmana donem-li un menjar diferent cada dia.
37. Donem-li un delícia, perquè sí.
38. Permetem que un dia dormi en el nostre llit.
39. Canviem i netegem
sovint el seu jaç .
40. Mengem a l'aire lliure.
41. Fem senderisme junts.
42. Ensenyem-li jocs d’agility, és un esport per ell molt divertit (podem fer-ne una afició)
43. Esbrinem quina és la seva activitat preferida.
44.
Dediquem-li un book de fotos. Des d'avui mateix fins al llarg de la vida.
45. Observem com es comunica i aprenem els seus "senyals".
46. Cantem junts.
47. Bordem si ell borda.
48. Deixem que pugi al sofà.
49. Celebrem el seu aniversari. Si no sabem la data exacte, inventem-nos-la.
50. Nadal, aniversari o un dia qualsevol, comprem-li un regal i deixem que sigui ell qui l’obri.
51. Posem música suau per relaxar-lo.
52. Dediquem-li un dia complet.
53. Escrivim-li una carta i llegim-la-hi.
54. Escrivim una carta però d'ell a nosaltres (imaginem-nos què ens diria)
55. DEscobrim llocs nous junts.
56. Visitem vells amics.
57. Juguem a fet i amagar amb ell.
58. Posem pinso diferent en diferents menjadores, i descobrim quin li agrada més.
59. Portem-lo a una escola d'ensinistrament caní
60. Permetem que ell triï les seves joguines a la tenda.
61. Visitem un museu que accepti gossos.
62. Jugem al pati.
63. Ensumem les flors en el jardí.
64. Descobrim si li agrada la televisió.
65. A l'estiu f
em que jugui amb glaçons (que l'agafi, el llepi, el mossegui).
66. Esbrinem si li agrada alguna aroma en particular.
67. Utilitzem la pintura-no tòxica per descobrir l’artista que porta dins.
68. Anem al buscar bolets junts.
69. Deixem que s'acomodi sobre la nostra falda, (sí, encara que pesi 50 kg)
70. Descobrim quins llocs (bars, terrasses, restaurants) accepten gossos en la nostra zona i anem-hi plegats.
71. Descobrim quins llocs NO accepten gossos en la nostra zona (i traiem-los del nostre itinerari)
72. Juguem a buscar noves aventures.
73. Participem en una cerca del tresor.
74. Comprem-nos un gelat per a humans i un altre per a gossos. Ens ho mereixem!
75. Portem-lo a una fira.
76. Inscrivim-lo en una classe perquè sigui un gos de teràpia.
77. Fem una guerra d’aigua a l'estiu
78. Omplim una bossa d'una gran varietat de delícies. Donem-li una delícia diferent cada vegada.
79.
Caminem junts amb canvis de ritme.
 80. Si nosaltres ens disfressem, que ell també en formi part.
81. Organitzem-li un circuit de jocs.
82. Acompanyem-lo a una festa canina.
83. Fem que aprengui jugant amb el "cliquer".
84. Passem per la perruqueria tant nosaltres com ell.
85. Estirem-nos a una hamaca junts.
86. Anem d'acampada.
87. Tenyim-li el pèl (abans, consultem al perruquer caní quin producte usem).
88. Quan truquem a casa, demanem que s’hi posi.
89. Prenem un ferri junts.
90. Estiguem una estona prenent el sol.
91. Portem-lo a veure i participar amb gossos d'atura.

92. Juguem al Freesbee.
93. Compem tela i fil i cosim-li un jersei nou.
94. Fem boles amb el cartró del rotlles del paper wc i deixem que s'hi entretingui per treure'n pinso.
95. Si aconseguim que posi per a nosaltres, dibuixem-lo.
96. Fem plegats la migdiada.
97. Anem de pícnic.
98. Mullem-nos plegats sota la pluja.
99. Simplement observem-lo.
100. atrevim-nos a dir-li a algú: “Si el meu amic no hi pot anar, jo tampoc vaig”.

divendres, 19 de juliol de 2013

Falsos mites sobre l'alimentació canina



És molt freqüent que ens deixem guiar per una sèrie de creences que s'han anat transmetent de boca-orella.

Mite 1- EL MEU AMIC CANÍ POT MENJAR EL QUE JO MENJO?
Els gossos no tenen ni els mateixos hàbits ni les mateixes necessitats nutricionals que els humans. Són carnívors no estrictes, és a dir, aprofiten tant les proteïnes animals  com les vegetals de qualitat. Podria viure perfectament una dieta vegetariana (NO passa amb els gats, que són carnívors), i al contrari que l'home, poden assimilar grans quantitats de greix. Els seus requeriments de minerals i de vitamines són molt diferents als de l'home. El seu aparell digestiu no està adaptat a molts dels ingredients i condiments que usem per cuinar.

Mite 2 - EL GOS NECESSITA VARIAR LA SEVA ALIMENTACIÓ?
L'ideal per a un gos és rebre tots els dies el mateix aliment. Els canvis freqüents l'exposen a trastorns digestius. Les modificacions brusques no deixen que la flora intestinal específica es readapti al nou aliment. Quan calgui fer un canvi d'alimentació hem de realitzar-lo mitjançant una transició progressiva al llarg d'uns dies.

Mite 3 - EL CALCI REDREÇA LES ORELLES DEL CADELL?
En realitat, el calci i les vitamines no serveixen per res en aquest cas, ja que les orelles estan formades per cartílag que no fixa el calci (si ho fes es convertiria en os!).

Mite 4 - FAIG BÉ DONANT-LI OSSOS PERQUÈ ES NETEGI LES DENTS?
La veritat és que els ossos provoquen només que problemes. En les dents poden produir trencaments i un desgast excessiu; en el tub digestiu poden originar obstruccions, perforacions, així com gastritis, enteritis, retenció de femta (restrenyiment), entre altres.

Mite 5 - ELS GOSSOS HAN DE MENJAR UNA SOLA VEGADA AL DIA?
Un costum molt comú és donar-li el seu menjar diari en una sola ració. Com que porta sense menjar tot el dia, està famolenc i l'ingereix tot d'una vegada. Una ingesta tan voluminosa i sobtada pot provocar alteracions gàstriques i intestinals, una digestió insuficient i menor absorció dels nutrients. El més recomanable és donar al cadell el seu aliment diari repartit en 4 vegades al dia i els adults en 2 o 3 vegades al dia.

Mite 6 - CAL AFEGIR CARN ALS ALIMENTS INDUSTRIALS?
Els productes comercials d'alta qualitat estan estudiats i formulats per respondre perfectament a les necessitats nutricionals específiques de les diferents situacions fisiològiques (creixement, gestació…), de les diferents grandàries, de determinades sensibilitats... això significa que no cal afegir-hi res més.

CONCLUSIÓ:
El que hem de tenir present sempre, és que si donem al nostre amic un aliment complet i equilibrat, d'alta qualitat i adequat a les seves característiques, no hem de donar-li res més.