dimarts, 28 de gener de 2014

L'oreneta, au de l'any 2014

La Societat Espanyola d'Ornitologia SEO/Birdlife ha presentat l'oreneta comuna 'Hirundo rustica' com a Au de l'Any 2014, amb l'objectiu de cridar l'atenció sobre la delicada situació en què es troba aquesta espècie.
L'oreneta és una espècie actualment molt nombrosa, coneguda i lligada a l'home, però en greu declivi a Europa, on s'enfronta a múltiples amenaces, com el creixent ús d'insecticides als camps i la transformació dels seus llocs de cria. 
La població ha baixat en un 30% l'última dècada, una tendència que si continua provocarà la total desaparició de l'espècie en només 20 anys.
Incansable viatgera, cada primavera torna des de l'Àfrica fins a la Península Ibèrica, el seu hàbitat preferit, on busca pastures, prats o cultius, fuig de la vegetació densa i fa niu en entorns humanitzats, sota el sostre de graners, estables o cases de conreu i escletxes de ponts o embarcadors.
L'alarmant situació de l'espècie hauria de propiciar la seva inclusió en la categoria de "vulnerable" en el catàleg de la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa (UICN, en les seves sigles en anglès),
S'ha seleccionat aquesta au per "fer un gest de complicitat al nostre medi rural, que és la nostra autèntica riquesa però al qual s'està donant l'esquena", i per tractar-se d'una espècie en què el seu declivi alerta contra la gran amenaça del canvi climàtic.
Ara que acaba de ser elegida Au de l'Any 2014, l'oreneta comptarà amb programes de conservació als llocs d'hivernada gràcies a una campanya de captació de fons que la SEO/Birlife llançarà aquest any i que es destinarà als països africans on busca refugi a l'hivern.

dijous, 23 de gener de 2014

Bou Mesquer (Ovibos moschatus)

El bou mesquer (Ovibos moschatus) és un bòvid originari de l'àrtic. Està recobert d'una capa doble de pèl format per un pelatge intern, més dens i curt, i un altre extern, llarg, llanós i de color castany fosc, que li arriba fins a la meitat de les potes i es muda poc abans que comenci el hivern. Tot això l'ajuda a fer front als freds polars típics de la tundra.

Els bous mesquers són animals socials que formen rajades mixtes d'entre 10 i 100 individus durant tot l'any, sent més grans a l'hivern. Cap a mitjans d'agost, els mascles competeixen entre si pel dret a la reproducció. Es tracta una espècie nòmada que recorre perpètuament la tundra àrtica, desplaçant-se 2 km al dia de mitjana entre llocs d'alimentació.

Els bous mesquers adults poden pesar mitja tona i tenen, per tant, pocs depredadors. Les seves cries, en canvi, són molt vulnerables, especialment les nounades. Encara que sovint les depreden els llops, si el ramat observa un altra de llops amb temps suficient, és probable que pugui deplegar una eficaç estratègia defensiva. Els adults es congreguen ràpid en un ajustat cercle, tots ells mirant cap a fora i protegint les cries que són al centre. Els llops es troben amb una paret de durs caps i banyes, i els grans mascles carreguen sortint del cercle i intentant embestint als atacants. El cercle defensiu només es trenca si els llops aconsegueixen fer córrer els bous.

dimarts, 21 de gener de 2014

Balena Grisa (Eschrichtius robustus)

La balena grisa (Eschrichtius robustus) és un dels més comuns cetacis del Pacífic, especialment a la zona nord-oriental. Un adult pot arribar a fer una llargària d'entre 12 i 15 metres i un pes d'entre 15 i 35 tones. Arriba a la maduresa sexual entre els 5 i 12 anys quan fan entre 11 i 12 metres de llargària, però continuen creixen fins als 40 anys. Donen a llum una cria cada 2-3 anys després d'una gestació de 11-13 mesos. Generalment en la còpula de les balenes grises intervenen més de tres individus. Poden arribar a viure fins a 60 anys.

La població sencera del Pacífic Oriental de la balena grisa, formada al voltant de 22.000 exemplars, migra cada any des de l'Estret de Bering i àrees adjacents a les seves zones d'aparellament i cria a la costa del Pacífic de la península mexicana de la Baixa Califòrnia. Una migració de més de 9.000 km al llarg de tota la costa del Pacífic d'Amèrica del Nord.

Entre els mesos de desembre a abril, és quan es produeix l'aparellament i la cria d'aquest cetaci davant les costes mexicanes de la Baixa Califòrnia, per després emigrar cap al nord en direcció a l'Estret de Bering, on l'arribada del bon temps proporciona gran quantitat d'aliment a les seves aigües. Aquí s'hi estan d'abril fins al mes de novembre.

La balena grisa no presenta un comportament agressiu vers la presència dels éssers humans en el seu hàbitat, inclús és possible que interactuïn amb ells. Solen agrupar-se en grups de 1 a 3 individus.

Les llacunes d'aparellament i cria de la balena grisa a Mèxic han estat declarades Reserva de la Biosfera i Patrimoni Natural de la Humanitat.

dimarts, 14 de gener de 2014

Ós panda (Ailuropoda melanoleuca)

L'ós panda (Ailuropoda melanoleuca), o panda gegant, s'ha convertit en un símbol de la fauna en perill d'extinció a causa de la seva extraordinària raresa. Habita en els boscos de bambú de muntanya, humits i frescos del centre i l'oest de la Xina, a les serres de Minshan, Qinling Qionglai, Liangshan, Daxiangling i Xiaoxiangling.
Atès que sovint es nega a reproduir-se en captivitat, antany es pensava que també era reticent a fer-ho en la naturalesa. Però en estat salvatge mascles i femelles viuen en territoris que es solapen, i encara que solen ser solitaris, a la primavera es busquen mitjançant marques olfactives per iniciar un breu festeig i el període d'aparellament. Els mascles poden competir per tenir accés a una femella, i aquesta retrocedeix amb la cua aixecada davant el pretendent de la seva elecció per seduir. Pot rodar sobre el seu dors, retorçar i estirant-se per aconseguir-ho amb les seves potes anteriors. Això incita al mascle a aparellar-se, després d'això la femella torna a la seva vida en solitari fins que neix el seu osset.
En ser un ós, podria suposar-se que el panda gegant és carnívor o omnívor en comptes de herbívor, més si les seves dents són típiques d'ós i el seu sistema digestiu és el propi d'un carnívor. No obstant això, el 99% de la seva dieta és vegetariana i es compon exclusivament de bambús. En tenir un sistema digestiu de carnívor, el panda no digereix la cel·lulosa amb eficiència, ja que només pot digerir el 20% de les plantes que ingereix, mentre que un mamífer més típicament herbívor pot digerir el 80%. El panda menja preferentment les fulles més riques en proteïnes de la planta, i tritura els bambús amb els potents músculs de les seves mandíbules equipades de molars grans i plans, però aquest processat no fa que el bambú sigui un aliment de gran qualitat i l'animal té de consumir en grans quantitats. Un panda adult pot consumir fins a 40 kg de bambú al dia i invertir-hi 12-14 hores.
 Els boscos de bambú són sincrònics en la seva floració, mort i regeneració, el que significa que els pandes han de recórrer àrees relativament grans de bosc amb tot un seguit d'espècies de bambú, per assegurar-se un subministrament alimentari suficient. Els pandes mengen a terra però s'enfilen amb gran agilitat i són capaços de nedar. A primera vista, la mà de l'ós panda sembla tenir sis dits, però en realitat és un os allargat del canell, el sesamoide radial, com un fals polze que li permet manipular amb destresa els brots de bambú amb una mà mentre va mossegant les seves fulles.


Ase salvatge asiàtic (Equus hemionus)

L'ase salvatge asiàtic (Equus hemionus), també conegut com hemió, és un mamífer de la família dels èquids de les estepes i muntanyes d'Àsia. És originari dels deserts de Síria, Iran, Pakistan, l'Índia, Israel i el Tibet. Existeixen diferents subespècies. A causa de l'àmplia distribució, els ases asiàtics s'han ramificat en multitud de subespècies, moltes de les quals en perill crític de conservació.
  • L'hemió persa ( Equus hemionus onager). Només se'l troba en àrees protegides del nord-oest de l'Iran i Uzbekistan
  • L'ase salvatge indi (Equus hemionus khur), conegut també com khur o ghorkar. Habita en les planes del Pakistan i el nord-est de l'Índia. En estat crític de conservació.
  • L'ase salvatge siri (Equus hemionus hemippus). Extingit.
  • L'ase salvatge d'Anatòlia (Equus hemionus anatoliensis). Extingit.
  • El Kiang (Equus hemionus kiang). És un ase de pèl fosc i llanós que viu a les muntanyes del Tibet, de vegades a grans altures no assolides per la majoria dels ungulats. És l'ase asiàtic de distribució més gran i un dels més abundants, ja que es troba al nord del Pakistan i Índia, al Nepal i l'oest de la Xina.
  • El kulan (Equus hemionus kulan). El trobem en reserves protegides de Turkmenistan. És probablement l'hemió més amenaçat de tots.
  • El kulan del Gobi (Equus hemionus luteus) i l'ase salvatge mongol o xigetai (Equus hemionus hemionus). Són les dues subespècies presents en Mongòlia.
Els hemions es diferencien dels ases africans per tenir les orelles més petites i no tenir ratlles negres als peus. Són animals força ràpids, arriben a una velocitat de fins 70 km/h en distàncies curtes. També són molt resistents capaços de desplaçar-se pel desert en llargues marxes. Poden estar-se força temps sense beure però no tant com els dromedaris i camells.

Aquesta espècie forma grups de menys de 12 individus dirigits per un mascle dominant o semental que és l'únic autoritzat a reproduir-se i defensa el seu harem d'altres mascles adults.

dimarts, 7 de gener de 2014

Antílop americà (Antilocapra americana)

L'antílop americà (Antilocapra americana) és una espècie d'ungulat remugant endèmica de Nord-amèrica. Es tracta de l'únic representant actual dels antilocàprids. Els seus parents vivents més propers són els giràfids. Totes les espècies de la família estan extintes tret de l'antílop americà.

El nom vulgar de l'antílop americà pot causar confusió, car en realitat no es tracta d'un antílop autèntic (a diferència dels antílops autèntics, l'antílop americà té banyes ramificades que es muden cada any).

Presenta un marcat dimorfisme sexual, sent majors els mascles, amb un pes de 40-70 kg, mentre que les femelles pesen entre 35 i 45 kg. Ambdós sexes tenen banyes corbes i dirigides cap enrere que muden cada any, com els cérvols, però mai es desprenen de la base òssia que hi ha sota la superfície còrnia. Aquestes banyes són més grans i estan ramificades en els mascles (mentre que les femelles les tenen curtes i sense ramificacions). La seva longitud corporal és de 1,30 a 1,50 metres i una alçada a la creu d'entre 70 i 80 cm.

Un element característic d'aquesta espècie és la presència d'una gran taca blanca al voltant de la regió cabal, present en mascles, femelles i cries. Quan s'espanten o detecten un perill se'ls eriça el pèl de la gropa, mostrant un plomall blanc d'advertència visible a quilòmetres de distància servint d'avís a altres membres del grup.

És propi de Nord-amèrica, trobant-se des del sud del Canadà, al llarg de l'oest dels Estats Units, fins al nord de Mèxic (Baixa Califòrnia i Sonora). El seu hàbitat característic són els espais oberts, com planícies herbàcies i semideserts.

S'alimenten durant gran part del dia d'herbes, arbustos, molses i de vegades fins i tot cactus. Els antílops americans es mouen en grans grups, de vegades en bandades de centenars d'animals, especialment a l'estiu. Els integrants d'aquests grups són sempre femelles amb les seves cries i mascles joves. Els mascles adults o vells solen ser solitaris o viuen en petits grups, encara que de vegades poden formar també ramats formats únicament per individus masculins. A la tardor, els mascles en edat reproductora competeixen entre si lluitant cap contra cap amb la finalitat de guanyar-se el dret a reproduir-se. Al contrari que en molts altres ungulats, els mascles no abandonen els ramats de femelles i joves després de l'època de zel, sinó que s'uneixen a elles durant tot l'hivern següent.

Són els mamífers més ràpids de Nord-amèrica, poden córrer a 85 km/h i durant varis quilòmetres a la meitat de la velocitat. Autèntics corredors de fons. Són el segon mamífer terrestre més ràpid del món, després del guepard. La població actual és de quasi 3 milions d'individus.