dimarts, 25 de febrer de 2014

Ós polar o ós blanc (Ursus maritimus)

L'ós polar o ós blanc (Ursus maritimus) és una espècie de mamífer carnívor de la família dels óssos. Viu en el medi polar i zones gelades del Hemisferi Nord.
Els óssos polars són típicament solitaris, i mascles i femelles només s'ajunten per aparellar-se uns pocs dies a finals d'hivern o principis de primavera. Les femelles prenyades passen l'hivern en osseres cavades a la neu, a pocs quilòmetres de la línia de costa, on pareixen dues o tres cries diminutes.
Els cadells neixen amb pelatge, però amb els ulls tancats, i de vegades només pesen 600 g. La femella roman en hibernació, alletant les seves cries fins l'abril. Quan la jove família surt de la ossera, els ossets ja solen pesar 10-15 kg; romanen amb la seva mare els dos o tres anys següents, període durant el qual ella els ensenya a caçar i els protegeix de qualsevol perill. Els adults són bons nedadors però les cries petites s'ofeguen fàcilment, i per això els petits romanen sobre el gel sòlid.
Tot i que la presa principal de l'ós polar és la foca ocel·lada i, de vegades, la barbuda, menja gairebé tot el que pot matar, des de peixos i cries d'aus fins caribús i cries de morsa i balenes. Per caçar acostuma a quedar-se molt quiet al costat d'un forat de gel on les foques surten a respirar. Quan apareix una foca, l'ós la colpeja amb la seva urpa anterior, l'arrossega cap al gel i li mossega el cap. A la superfície del gel, l'ós polar confia en el seu magnífic camuflatge a l'aguait de les foques que descansen. S'arrossega tan a prop com pot però quan les té a l'abast, només corre a uns 45 km/h, així poques vegades té èxit en la caça, i d'aquí la importància de la carronya.
Els cadàvers de foques a la vora de la mar, o de caribús o de bous mesquers a terra, són una important font alimentària. Té un excel·lent olfacte i pot detectar carronya des de molt lluny.
El seu intestí està adaptat per digerir el greix de mamífers marins. Els joves mengen la carn de les foques, mentre que els adults prefereixen el greix. Encara que és el més carnívor dels óssos i depèn del greix de mamífers marins per obtenir gran part de la seva energia, l'ós polar és un omnívor molt oportunista i en èpoques d'escassetat no dubta a menjar baies, algues gegants i escombraries dels humans.
La UICN considera que el nombre d'óssos polars s'ha reduït en almenys un 30% en els últims 45 anys. Per 2088 la població es calcula entre 20.000 i 25.000 individus. El 60% dels exemplars es troben a Canadà. Les amenaces més modernes les constitueixen l'acumulació de contaminants en el gel i l'atmosfera àrtica i l'escalfament que està afectant el seu ecosistema.

dijous, 20 de febrer de 2014

Lleó (Panthera leo)

El lleó (Panthera leo) és un mamífer carnívor de la família dels fèlids i un dels quatre del gènere Panthera. Els mascles, excepcionalment grans, arriben a 250 kg de pes, cosa que el fa el segon fèlid vivent més gran després del tigre. Els lleons salvatges viuen a l'Àfrica subsahariana. Existeixen uns pocs centenars de lleons asiàtics (Panthera leo persica) que viuen en el Bosc Gir de Gujarat, en el nord-oest de l'Índia.
Els lleons són els únics fèlids que presenten un dimorfisme sexual evident; la lleona, com a caçadora, manca de l'espessa crinera del mascle, que perjudicaria la seva capacitat de camuflar-se quan para emboscades. El color de la crinera va de ros a negre i sol esdevenir més fosc a mesura que el lleó envelleix. Com a regla general, com més fosca i espessa és la crinera, més sa està el lleó. El lleó és l'únic fèlid que té una mata de pèls al final de la cua.
Solen viure en sabanes i herbassars, tot i que poden entrar en zones arbustoses i boscoses. Els lleons són animals especialment socials en comparació amb altres fèlids. Un esbart de lleons es compon de femelles amb parentiu, les seves cries i un nombre reduït de mascles adults. Els grups de lleones solen caçar junts, atacant principalment grans ungulats.
En els lleons es donen casos d'infanticidi. Quan un lleó s'apodera d'una rajada de lleones, mata tots els cadells que encara estan mamant. D'aquesta manera la lleona torna a entrar en zel ràpidament i el mascle pot tenir progènie amb ella.
Els lleons passen gran part del temps descansant i estan inactius durant unes 20 hores al dia. La seva activitat sol tenir el seu punt àlgid quan es fa fosc. Passen una mitjana de dues hores al dia caminant i 50 minuts menjant.
Presenten una excel·lent visió binocular que els permet avaluar les distàncies amb gran precisió i els seus sensibles ulls els permeten veure amb molt poca llum i caçar de nit. Amb les ungles fortes, afilades i retràctils agafen i fan caure les preses abans de matar-les, trencant-los el coll amb una mossegada o asfixiant-les. La mandíbula inferior només es mou amunt i avall, per tant, els lleons s’empassen trossos de carn sense mastegar.

dimarts, 18 de febrer de 2014

Peix escorpí (Pterois volitans)

El peix escorpí (Pterois volitans) és un peix verinós originari d'esculls de corall de l'est de l'oceà Índic i l'oest de l'oceà Pacífic. Els peixos escorpí es protegeixen amb cridaners colors d'advertència i no amb un camuflatge. Les aletes i el cos tenen amples franges en tons contrastats de vermell i blanc per indicar que és millor no acostar-se. Les aletes pectorals i dorsal estan molt modificades, i consisteixen en llargues espines verinoses. Poden ocasionar punxades molt dolorosos, normalment no mortals per als humans. Sortint al vespre, el peix escorpí sovint planta cara als grans depredadors i als submarinistes. El peix neda lentament, segur de la protecció de les seves espines. Les aletes pectorals li serveixen per a acorralar peixos contra l'escull per a devorar-los.
Les espines verinoses de l'aleta del peix escorpí es mouen individualment i poden així apuntar cap a un depredador per a impedir el seu atac.

dijous, 13 de febrer de 2014

Papallona Monarca (Danaus plexippus)

Tota la població oriental de Nord-Amèrica, composta per diversos centenars de milions de Papallones Monarca (Danaus plexippus), migren cada any durant la tardor des del sud del Canadà en un viatge de 5.000 quilòmetres, la duració en ambdós sentits misteriosament excedeix el seu propi cicle de vida. Les seues àrees de hibernació de novembre a març, lluny dels freds del nord del continent americà, estan ubicades en només poques hectàrees en una serralada mexicana, a l'estat de “Michoacán”, que ha estat declarat tant Reserva de la Biosfera, com a Patrimoni Natural de la Humanitat per la UNESCO. 
Incapaces de volar a causa de les baixes temperatures, formen aglomeracions espesses en el seu arbre preferit l'avet religiós o “oyamels” (Abies religiosa), i sovint cobreixen el arbre completament.
Però quan el sol del matí ha escalfat prou a les papallones, milions d'elles obren les seves ales per aixecar vol: Un espectacle absolutament increïble!
Amb l'arribada de la primavera, aquestes vistoses papallones migren de nou cap al nord a la recerca de les seves plantes nutrícies, espècies del gènere Asclepias que segreguen una llet blanca que les serveix d'aliment. Mentre viatgen, les femelles posen ous i moren, i les noves generacions continuen el viatge. Per a quan arribin al seu destí final, les papallones seran descendents de la 2ª, 3ª o inclús 4ª generació de les que van partir des del sud. Segons sembla, aquesta migració es desencadena per canvis en la llum del dia i la temperatura, i existeix un component genètic que permet a la descendència heretar les rutes de vol, ja que cap papallona fa mai el viatge dues vegades.
DESTINACIÓ: MÈXIC

dimarts, 11 de febrer de 2014

Tortuga Carei (Eretmochelys imbricata)

La tortuga carei (Eretmochelys imbricata) és la tortuga marina més petita i es reconeix per la seva closca amb una cresta central característica, vora serrada i plaques imbricades. Habita en els esculls de coral i zones litorals de gairebé tots els mars tropicals i subtropicals.
Aquesta tortuga s'alimenta entre els llits d'algues d'aigües someres que envolten els esculls coral·lins. Consumeix una gran varietat d'aliments, com ara algues, mol·luscs, crustacis i petits peixos. Amb el seu bec fort i afilat arrenca trossos de colònies de corals i gorgònies, que s'alimenta de meduses, com ara la letal caravel·la portuguesa, tanca els ulls perquè no li piquin. Amb tot, l'essencial de la seva dieta consisteix en esponges, moltes de les quals són molt tòxiques i estan plenes d'estructures silícies (espícules) tan afilades com fragments de vidre. Cap d'aquestes defenses sembla dissuadir la tortuga.
La tortuga carei figura en el revers dels bitllets de 20 bolívars veneçolans i en els de 2 reals brasilers.

dijous, 6 de febrer de 2014

Dragó de Komodo (Varanus komodoensis)

El dragó de Komodo (Varanus komodoensis), també anomenat monstre de Komodo i varà de Komodo, és el llangardaix més gran del món, amb una longitud mitjana de dos a tres metres i un pes d'uns 70 kg.
La boca i les dents del dragó de Komodo alberguen més de 50 espècies de bacteris patògens. Els animals mossegats que aconsegueixen escapar solen morir per enverinament de la sang, el que pot ser avantatjós per al drac, ja que és capaç de detectar l'olor d'un animal mort fins a 10 km de distància.
La ingestió pot ser lenta i perquè no s’asfixiïn mentre mengen, els dragons de Komodo tenen sota la llengua un tub de respiració connectat amb els pulmons. Gràcies a la laxa articulació de la seva mandíbula inferior i al seu estómac dilatable, poden ingerir preses de fins al 75% del seu personal corporal. Més tard, els dragons prendran el sol per accelerar la digestió.
El dragó de Komodo figura a la Llista Vermella d'Espècies Amenaçades de la UICN classificat com a espècie vulnerable. Hi ha aproximadament entre 4.000 i 5.000 dragons de Komodo en estat salvatge, i es creu que només queden unes 350 femelles reproductores en la naturalesa. Les poblacions estan limitades a les illes de Gili Motang, Gili Dasami, Rinca, Komodo i Flors en l'estat d'Indonèsia. En resposta a aquesta preocupació, el 1980 es va fundar el Parc Nacional de Komodo per protegir les poblacions de dragons de Komodo.
Aquests llangardaixos es troben entre els pocs vertebrats amb capacitat de reproducció per partogènesi, procés pel qual les femelles poden pondre ous viables i desenvolupar-se sense haver de ser fecundats per esperma, en situacions d'absència de mascles.

dimarts, 4 de febrer de 2014

Orangutan de Borneo (Pongo pygmaeus)

L'orangutan de Borneo (Pongo pygmaeus) és una espècie d'orangutan que, com el seu nom indica, és nativa de l'illa de Borneo, a Indonèsia.
Orangutan significa en malai "home dels boscos", un nom apropiat per aquest animal que gaudeix balancejant-se per les copes dels arbres. Trepadors àgils, els orangutans de Borneo es balancegen de branca en branca amb els seus llargs braços, a la recerca de fruits i escorces. Els orangutans són els mamífers arborícoles més grans.
En la naturalesa són en gran part solitaris i el seu vincle social principal és el que s'estableix entre una mare i una cria. La cria s'agafa fermament a l'abdomen de la mare durant el seu primer any de vida i en depèn durant els següents cinc anys, fins que s'independitza.
Quan se'ls agrupa de forma artificial (per exemple, per reintroduir-los a la selva), els joves orangutans figuren entre els primats més socials i amants de la diversió. 
La Unió per a la Conservació de la Natura (IUCN) estima que la població d'orangutan de Borneo pot estar per sota dels 30.000 exemplars.