dimarts, 29 d’abril de 2014

Pingüí reial (Aptenodytes patagonicus)

El pingüí reial (Aptenodytes patagonicus) és el segon pingüí més gran després del pingüí emperador. Les seus àrees de cria són les illes subantàrtiques pròximes a Amèrica del Sud (com les Malvines i les Georgias del Sud), Àfrica (Illes del Príncep Eduard i illes Crozet) i Oceania (illes Kerguelen i illa Macquarie).
Els pingüins reial s'apinyen en enormes colònies per protegir-se dels gelats torbs subantàrtics. Els pollastres aprenen les crides dels seus pares durant el seu primer mes de vida. Poc després d'això, els pares van al mar i porten menjar als seus pollets. Quan tornen, pares i pollastres són capaços de reconèixer els uns als altres per les seves veus entre milers de pingüins. Tot i la cacofonia, poden reconèixer les veus familiars de la mateixa manera que les persones poden reconèixer el seu nom enmig l'aldarull d'una conversa.

Lleopard d'Aràbia (Panthera pardus nimr)

El lleopard d'Aràbia (Panthera pardus nimr) és una subespècie de lleopard en gravíssim perill d'extinció. Es calcula que la població d'aquesta subespècie de lleopard ronda en una mica més de 250 exemplars distribuits en tres subpoblacions: a la Península Aràbiga (Iemen i Oman) i en el desert del Nègueb a Israel. En aquesta darrera localització la població estaria per sota dels 20 exemplars, molts d'ells en els parcs nacionals que el govern d'Israel té distribuïts pel desert. Hi ha establerts programes de conservació d'aquesta subespècie.

El lleopard d'Aràbia és el més petit dels lleopards, els mascles adults no solen sobrepassar els 30 kg i les femelles se situen entorn els 20. La seva longitud ronda els 1,3 metres.

S'alimenten de petits mamífers com llebres o el Damà de Bruce, inclús d'íbexs de Núbia. Són animals solitaris excepte en l'època d'aparellament. A diferència dels seus parents africans, el lleopard d'Aràbia té matisos més clars de pell.

dijous, 24 d’abril de 2014

Cranc Vermell (Gecarcoidea natalis)

Durant gairebé tot l'any, els crancs vermells de l'illa Christmas resideixen en caus a la pluviselva, on s'alimenten de fullaraca, però al novembre, en començar les pluges del monsó, milions de crancs emprenen un viatge cap a la costa durant prop d'una setmana. Quan arriben, els mascles excaven caus a la platja per aparellar-se amb les femelles (els caus protegeixen els crancs i els seus ous de la calor, la dessecació i els depredadors) . Els mascles no triguen a tornar a la selva però les femelles es queden a la costa durant dues setmanes mentre els seus ous es desenvolupen. Quan puja la marea en l'últim quart de lluna, les femelles alliberen els ous (fins a 100.000 cadascuna) al mar.
47 milions és el nombre de crancs vermells que migren cada any des de les selves de l'illa Christmas fins al mar per fresar. Un cop arriben a la platja, els crancs van directes al mar per reposar l'aigua i les sals que van perdre durant el viatge.
Cada any, milers de crancs vermells moren quan creuen les carreteres per arribar al mar. A l'illa Christmas s'intenta reduir aquesta xifra tancant carreteres en els moments de màxima migració. Altres carreteres tenen túnels perquè passin els crustacis. Els crancs també pateixen la tala del seu hàbitat selvàtic per la mineria de fosfats i els assentaments humans, cosa que els obliga a viatjar més temps per zones obertes. Afortunadament, el 63 % de les illes és avui dia un parc nacional.

dimarts, 22 d’abril de 2014

Fraret atlàntic (Fratercula arctica)

El fraret atlàntic o fraret (Fratercula arctica) és un ocell marí que es distribueix per les costes i illes de l'Atlàntic nord i l'Oceà Àrtic. És abundant a les illes Fèroe i Islàndia.
És una au que nia i viu només en zones de penya-segats escarpats, des dels quals es llança al buit de manera que les seves petites ales puguin batre amb eficàcia. Seria incapaç d'aixecar el vol des d'una superfície plana. Pot nedar a més de 60 m sota l'aigua amb les ales de propulsores i els peus palmats de timó.
S'alimenta de petits peixos, de manera que es capbussa i busseja de manera similar al dels pingüins. Per alimentar les seves cries arriba a capturar fins a una vintena de peixos amb el bec. Al bec, alinea els peixos (el cap d'un contra la cua del següent) per poder portar més quantitat que si tots estiguessin orientats igual; empra la llengua per subjectar els peixos contra una petita espina del paladar. Gràcies a això pot obrir el bec per afegir més peixos.

dimarts, 8 d’abril de 2014

Garsa de mar (Haematopus ostralegus)

Aquestes limícoles cacen mol·luscs com ara pegellides, cloïsses i escopinyes - encara que no ostres -, així com cucs marins i crancs.
Cada au utilitza la seva pròpia tècnica per obrir les seves preses.
Algunes martellegen les seves petxines en comptes d'obrir-les.

Coiot (Canis latrans)

El coiot (Canis latrans) és una espècie de mamífer carnívor que només es troba a Amèrica del Nord i a Amèrica Central. Tot i que de vegades es reuneixen en manades o grups de 2 a 7 individus, generalment són solitaris o en parella. Els coiots són monògams i s'emparellen de per vida.

L'alimentació consisteix en petits mamífers i insectes però adapta la seva dieta a les fonts disponibles d'aliment com poden ser fruites i vegetals.

És més fàcil escoltar a un coiot que veure'l. Els udols són aguts i generalment s'escolten al crepuscle o a la nit. Són més freqüents a la primavera durant l'època d'aparellament i a la tardor quan els cadells abandonen la família per establir nous territoris. La distància mitja que recorre un mascle jove de coiot després de deixar als seus pares per establir el seu propi territori és de 65 kilòmetres. L'udol és un mecanisme que tenen per comunicar-se entre ells i establir la dominància en un territori.

Els coiots són animals territorials que mantenen estrictes rangs de jerarquia dintre la bandada. Participen en combats d'inofensiu joc social durant tota la seva vida. Quan intenten establir un combat amistós amb altres individus, els coiots indiquen amb sutils senyals que les seves intencions no són agresives.

dijous, 3 d’abril de 2014

dofí mular (Tursiops truncatus)

Els dofins mulars (Tursiops truncatus) són animals molt socials, però no viuen en grups estables, sinó en societats de "fissió-fusió" en les que la composició dels grups canvia constantment. L'aprenentatge vocal d'aquests dofins és molt notable i les seves facilitats cognitives només són comparables a les dels primats. Per mantenir-se en contacte amb el seu grup, cada dofí desenvolupa el seu propi xiulet de signatura cap als dos anys d'edat. No obstant això, continuen sent flexibles i quan els mascles formen una aliança, els seus xiulets individuals poden convergir gradualment fins a formar una trucada en equip. A més dels de signatura, els investigadors han identificat una llarga sèrie d'altres xiulets, entre ells vint tipus diferents que s'utilitzen comunament. Els xiulets de to pla els serveixen per socialitzar, mentre que els sinusoïdals, que ascendeixen i descendeixen els serveixen per viatjar.