dimarts, 27 de maig de 2014

capibara (Hydrochoerus hydrochaeris)

El capibara (Hydrochoerus hydrochaeris) és el rosegador vivent més gran del món. Els capibares tenen un àmbit de distribució que comprèn gairebé tot Sud-amèrica.
Els capibares tenen peus lleugerament palmejats, manquen de cua i tenen vint dents. Les seves potes posteriors són lleugerament més llargues que les anteriors i el musell és rom, amb els ulls, els narius i les orelles a la part superior del cap. Les femelles pesen una mica més que els mascles. De manera similar a altres rosegadors, com els conills porquins, o els lagomorfs, els capibares practiquen la coprofàgia, o ingestió ocasional dels excrements. Els capibares, com els conills porquins, no poden produir la vitamina C per si mateixos, de manera que han d'obtenir-la del seu aliment.Els capibares poden viure en diferents tipus d'hàbitats, però mostren preferència per alguns en concret. Tendeixen a trobar-se a prop de llacs, estanys, rius, aiguamolls o manglars. La major densitat de població de capibares es troba a les extenses zones humides de Sud-amèrica, com el Pantanal, o la regió dels Llanos del nord del continent, banyada per l'Orinoco. 

Elefant africà de la sabana (Loxodonta africana)

Els elefants africans són els animals terrestres més grans. Hi ha dues espècies d'elefants africans: l'elefant africà de la sabana (Loxodonta africana) i l'elefant africà de bosc (Loxodonta cyclotis). L'elefant africà de sabana és més gran que l'elefant africà de bosc.
Els elefants africans de sabana passen gran part del temps en herbassars oberts, aiguamolls i les ribes de llacs. La seva àrea de distribució s'estén per gran part de la sabana subsahariana. Els mascles pesen entre 3,2 i 4 metres a l'espatlla i pesen entre 3.500 i 12.000 kg. Les femelles són més petites, amb una alçada d'uns 3 metres a l'espatlla.
A més de l'olfacte, l'oïda i el tacte, els elefants reben també bastant informació per mitjà de vibracions en el sòl que recullen per la planta dels peus (poden ser emeses per altres elefants) per exemple, femelles que busquen un company en l'època de zel, però també identifiquen les primeres vibracions dels terratrèmols o les que provoquen els cursos d'aigua, molt allunyats de l'animal (de vital importància en zones molt seques, com el "desert de Namíbia", on els elefants han de desplaçar-se al llarg de centenars de quilòmetres per trobar llocs amb aigua i menjar).
Les rajades estan formades per femelles emparentades i les seves cries de diferents edats, dirigides per la femella de major edat, a la qual es dóna el nom de matriarca, i és qui decideix el camí a seguir i mostra als altres integrants de la rajada tots els aqüífers que coneix i que la resta memoritzarà per al futur. Els mascles viuen sols o en grups de joves sense parella i només s'associen amb les femelles per aparellar-se. Es mouen uns 6 km/h a pas ferm, encara que quan s'espanten o s’enfaden poden córrer a velocitats superiors als 40 km/h.
En el seu ambient natural viuen entre 40 a 50 anys, a partir d’aquesta edat, les dents es desgasten, cosa que els impossibilita menjar i moren. Un elefant adult no té enemics naturals, amb excepció de l'home. Es calcula que només queden entre 470.000 i 690.000 exemplars d’elefants africans salvatges.

dimarts, 20 de maig de 2014

Elefant africà de bosc (Loxodonta cyclotis)

L'elefant africà de bosc (Loxodonta cyclotis), sol ser més petit i arrodonit i els seus ullals són més prims i rectes que els de l'elefant de sabana. L'elefant de bosc pot pesar fins a 4.500 kg i mesurar uns 3 metres d'alçada. Normalment viuen a les denses selves pluvials del centre i l'oest d'Àfrica, en particular a la conca del Congo.
Els elefants africans de bosc viuen en grups familiars de 5-8 individus al fons de les selves de la conca del Congo. La densa vegetació dificulta l'estudi d'aquests animals, però els ràdio-seguiment per satèl·lit indiquen que les seves àrees de deambulació podrien ocupar uns 2.000 metres quadrats.
 Un elefant pot viatjar 1-15 km al dia, alimentant-se de herbes i fulles a l'estació seca i de fruits en la humida. Els elefants de bosc visiten basses cada dia, no només a la recerca d'aigua, sinó també de minerals del sòl com ara calci, potassi i magnesi, que necessiten per mantenir-se sans.
 Generacions d'elefants africans de bosc han creat una xarxa de sendes que enllacen els arbres fruiters silvestres. Es desplacen per tres tipus de via: "bulevards" que els permeten viatjar depressa entre zones favorites com a clars forestals, sengles d'alimentació a través de boscos de densitat mitjana amb molt menjar, i "carrerons" al voltant dels clars.

dijous, 8 de maig de 2014

Granota verda d'ulls vermells (Aglychnis callidryas)

La granota verda d'ulls vermells (Aglychnis callidryas) és una espècie d'amfibi anur, que habita des del sud de Mèxic fins al nord-oest de Colòmbia. El més notable són els seus grans ulls vermells amb pupil·la vertical. Com adults arriben a tenir colors brillants sobre tot el cos. Predomina el verd, però usualment presenten altres colors com blau o groc. Les potes davanteres presenten un blau brillant, mentre que les posteriors són vermelles o ataronjades. La coloració d'aquesta granota és molt cridanera.
El mascle és més petit que la femella: 56 mm i la femella 71 mm. Les granotes arborícoles dipositen els ous a la vegetació que penja sobre de l'aigua. És un comportament reproductiu curiós i quan arriba el moment de l'eclosió, la coberta dels ous es va desfent i els capgrossos rellisquen per la fulla i cauen a l'aigua on porten una vida com qualsevol larva d'anur.
Són d'hàbits nocturns i arborícoles. La granota verda d'ulls vermells s'alimenta primordialment d'insectes. La seva pell conté toxines, però no són tan poderoses.

dimarts, 6 de maig de 2014

Tortuga de les Galápagos (Geochelone nigra)

Aquests impressionants animals que estan avui amenaçats poden viure més de cent anys i assoleixen la maduresa als 20-30 anys. Passen el dia desplaçant des de zones obertes que ocupen durant les hores més fresques i zones boscoses i ombrívoles on passen les hores més caloroses.
Les tortugues de les Galápagos (Geochelone nigra) s'aparellen durant l'estació de pluges, entre gener i juny. Els mascles estableixen la seva dominància i protegeixen el seu dret a aparellar mitjançant una sèrie de tècniques, entre elles aixecar el cap davant dels rivals i colpejant un mascle amb la seva closca la closca d'altres, en una exhibició d'agressió, fins que un d'ells es retira. L'aparellament és un procés prolongat i el plastró còncau del mascle li brinda un precari agafador sobre l'espatllera d'ella durant la lenta còpula. Un cop acabats els aparellaments, les femelles es retiren a zones seques de l'illa entre juny i desembre per niar.
Aquesta tortuga menja les fulles i fruits de més de 50 espècies de plantes. Encara que prefereix l'herba fresca, les seves mandíbules sense dents estan ben adaptades per tallar tot tipus de matèries vegetals, incloses les bromeliàcies dures, els fruits caiguts i tiges carnoses tot i espinosos dels cactus. A les illes més humides beu aigua quan la troba, però en les més seques obté gran part del líquid que necessita dels seus aliments i també pot emmagatzemar greix dins de la seva gran closca.
A les illes més seques de les Galápagos, els cactus tendeixen a ser més alts i les tortugues han de alçar-se i estirar el coll per menjar. La forma en cadira de muntar de la closca permet moure més el coll que la closca abovedada de les tortugues de les illes més humides. A les illes més humides les tortugues migren per tota l'illa per treure profit de l'herba fresca i exuberant. També poden obtenir la major part de la humitat que necessiten del gebre.

Dofí rosat (Inia geoffrensis)

El dofí rosat (Inia geoffrensis), també conegut com boto o dofí de l'Amazones, és el més gran dels dofins d'aigua dolça i es troba en les aigües de curs lent a les conques del Amazones i de l'Orinoco, a Sud-amèrica. Aquests dofins de riu tenen el musell llarg i prim, el coll mòbil i els ulls petits, i neden i cacen en aigües tèrboles principalment mitjançant ecolocalització.

Té moltes adaptacions per buscar aliments en aigües brutes i lentes. Encara que té una vista i oïda bons, pot ecolocalitzar preses i té molts pèls sensorials rígids en la part anterior del musell que l'ajuden a percebre entre el sediment del fons del riu. Les dents anteriors són ganxudes per a subjectar les preses, com crustacis i peixos, mentres que les posteriors són molars, més aplanats, que li serveixen per picar i triturar els aliments.

El dofí de l'Amazones sol ser solitari i viu al mateix tram del riu tot l'any, però en el període de pluges es reuneix amb altres individus per a criar. Els mascles rivals competeixen per accedir a les femelles, sovint mossegant agressivament, i molts mascles tenen cicatrius dels combats. Els mascles inicien el seguici mossegant les aletes de les femelles, però en algunes exhibicions de festeig el mascle agafa branquillons, plantes aquàtiques o terrossos d'argila i els ofereix a les femelles com si fossin regals per impressionar i a causa d'això, són els mascles que s'aparellen amb més femelles i tenen per tant una progènie més nombrosa.