dilluns, 30 de juny de 2014

Còndor andí (Vultur gryphus)

El còndor andí (Vultur gryphus) es remunta a altituds de fins a 5.500 m mentre inspecciona el sòl a la recerca de carronya. Té una gran àrea d'ambulació i pot recórrer fins a 200 km al dia. La seva excel·lent vista li permet albirar aliments des de diversos quilòmetres i sovint es val de la presència d'altres voltors americans per localitzar un dinar potencial, potser un animal de granja mort, un carronya de cérvol salvatge o fins i tot una balena embarrancada.
Els còndors poques vegades aletegen mentre volen, sinó que planegen en cercles en els corrents ascendents d'aire calent, amb les puntes de les ales doblegades cap amunt. El còndor andí té més superfície alar que qualsevol altra au. Nia en sortints rocosos a 3000-5000 m d'altitud.
És un símbol nacional de Bolívia, Xile, Colòmbia, Equador, Perú i té un important paper en el folklore i la mitologia de les regions andines de Sud-amèrica. El còndor andí va ser declarat monument natural de Xile. És considerat com a Patrimoni Cultural i natural de Sud-amèrica.
És l'au no marina de més envergadura del planeta.


divendres, 27 de juny de 2014

Salmó Keta (Oncorhynchus keta)

Com l'esturió europeu, el salmó keta  és anàdrom: viu sobretot en el mar però torna a aigües dolces per reproduir-se. El keta és una de les cinc espècies de salmons que freqüenten el pacífic nord i els rius que el voregen en països com Canadà, Japó, Corea i els EUA. Després de passar d'un a tres anys en el mar, els salmons keta remunten el riu Yukon fins 3.200km del seu estuari, a Alaska i Canadà. Aquesta migració anual té lloc a la tardor i la fresa, entre novembre i gener. Unes dues setmanes després, els adults moren, aportant així valuosos nutrients a l'ecosistema. Els seus ous queden protegits al llit de grava del riu durant l'hivern i eclosionen la primavera següent . Els alevins romanen al riu un any o més, abans de viatjar cap al mar entre març i juliol.
És dur retornar a les zones de fresa. Els salmons han de remuntar cascades i ràpids, impulsant cap endavant a contracorrent amb la seva cua propulsora i els seus forts músculs. En el seu viatge riu amunt, els salmons han d'esquivar una sèrie de perills, especialment als óssos grizzly que s'agrupen en les cascades i poden esperar hores fins capturar una "menjar volant".

dijous, 26 de juny de 2014

Ratpenat Guineu voladora (Pteropus vampyrus)

La guineu voladora de coll vermell (Pteropus vampyrus) és una espècie de ratpenat del sudest asiàtic. El seu hàbitat natural són els boscos.

Malgrat el seu nom específic (vampyrus), és frugívor i s'alimenta exclusivament de fruits, flors, pol·len i nèctar. És conegut per ser el més gran de la família i presentar la major envergadura de l'obertura alar, entre 140 i 180 cm.

Com altres megaquiròpters, aquest no té l'habilitat de l'ecolocalització. L'ecolocalització és un sistema d'orientació de certs animals que consisteix en l'emissió de vibracions que, en ésser reflectides per la superfície d'objectes presents en el medi, són captades pel mateix animal emissor, que és capaç d'interpretar-les i d'orientar-se en l'obscuritat.

dimarts, 24 de juny de 2014

Gibó de mans negres (Hylobates agilis)

El gibó àgil o gibó de mans negres (Hylobates agilis) és una espècie de primat que viu al sud-est d'Àsia, Sumatra i Borneo. El seu front és sempre blanc, però els mascles es reconeixen per les seves galtes blanques o lleugerament grises.

Amb els seus braços llargs es balancegen entre les branques de forma veloç. Per aquest motiu són preferiblement de vida arbòria a la selva tropical i rarament baixen a terra.

La locomoció per braquiació es dóna sobretot en els primats arborícoles, i més espectacularment en els gibons. Estan perfectament equipats per a la braquiació, amb unes mans de palmes grans i com a ganxos, polzes molt reduïts, braços llargs i poderosos, espatlles musculosos i articulacions flexibles. La seva visió estereoscòpica els permet avaluar distàncies i localitzar el següent punt d'unió. Quan es balanceja, el seu cos avança en una sèrie d'arcs, com un pèndol que es desplaça. És una forma de desplaçar-se molt eficient energèticament, ja que permet mantenir l'impuls.

Com tots els gibons, aquests també viuen en parelles monogàmiques en un territori estrictament impost, el qual defensen amb vigorosos desplegaments visuals i sons. La seva dieta consisteix principalment de fruites, fulles i insectes.

L'any 2008 va ser inclòs com a espècie en perill d'extinció en la Llista Vermella de la IUCN.

dimarts, 17 de juny de 2014

Guepard (Acinonyx jubatus)

El guepard (Acinonyx jubatus) està ben adaptat per a la caça. Té moltes adaptacions que li permeten superar els 113 km/h de velocitat i accelerar de 0 a 64 km/h en només tres gambades. La seva columna dorsal és molt flexible, i quan l'animal galopa es flexiona i redreça alternativament, el que permet donar una gambada encara més llarga amb les poderoses potes posteriors. És l'animal terrestre més veloç.

La seva cara és curta i camús, i la posició dels seus ulls li confereix una bona visió binocular. Els ulls també tenen un sistema d'estabilització de la imatge per mantenir ben enfocada a la presa durant la carrera, i les dues línies facials negres, una sota cada ull, els protegeixen de la resplendor.

Els conductes nasals del guepard són grans, com els pulmons, i el seu cos té un baix coeficient esquelet/massa muscular, amb ossos més lleugers i potes més llargues que altres fèlids. La seva llarga cua li serveix de timó i li permet donar girs molt bruscos quan persegueix preses àgils. Les seves ungles més aviat curtes i bastant romes no són retràctils, el que confereix una adherència permanent a terra a velocitats elevades, com unes sabatilles de claus per córrer.

Els guepards no estan dissenyats per a la resistència. Perden l'alè i s'escalfen excessivament en només 30 segons.

dilluns, 16 de juny de 2014

Iguana Marina (Amblyrhynchus cristatus)

Les iguanes marines (Amblyrhynchus cristatus) solen descriure's com nedadores potents que bussegen per nodrir-se d'algues submarines. En realitat, només les iguanes més grans - més de 1,8 kg - bussegen generalment per alimentar-se. Les més petites - fins a 1,2 kg - s'alimenten només de les exuberants algues de les zones intermareals i la seva activitat alimentària es limita a les hores en què hi ha marea baixa i el mar està més o menys calmat.
Les iguanes petites no poden estar exposades per molt temps a l'aigua del mar - que a les illes Galápagos és sovint freda, amb un rang anual de 14-25 ºC -, ja que la seva temperatura corporal baixaria massa. Això les obliga a alimentar-se quan la marea està baixa, però si això succeeix després de l'alba, s'arrisquen a estar massa fredes i poc actives per menjar. Així mateix, si la marea baixa poc abans de l'ocàs, és possible que les esquitxades de les onades els refredin massa i que no tinguin llum solar suficient per reescalfar-se abans del vespre. Per conservar la calor, les iguanes petites s'apinyen unes al costat d'altres.
Les iguanes que s'alimenten sota l'aigua no tenen aquests problemes i solen assolellar-se cada matí i concentrar la seva activitat alimentària al final del matí i al voltant del migdia. Això els dóna molt de temps per assolellar i entrar en calor a primeres hores de la tarda, quan el sol encara escalfa les roques. Trenta són els minuts que les iguanes marines poden estar submergides mentre bussegen a la recerca d'aliments. Com a resultat de la seva alimentació, s'han de lliurar l'excés de sal que ingereixen, excretant sal concentrada en forma de cristalls des d'una glàndula salífera nasal.

dimarts, 10 de juny de 2014

Foca lleopard (Hydrurga leptonyx)

La foca lleopard (Hydrurga leptonyx) és la segona espècie de foca més gran de l'Antàrtic. És reconeguda habitualment per ser un animal agressiu, solitari i el principal depredador del pingüí emperador. La part ventral del seu coll és blanquinosa amb punts negres que li donen el nom i que s'estenen pel pit. Els seus sentits de la vista i l'olfacte estan molt desenvolupats, al que s'uneix la seva forma hidrodinàmica, per convertir aquesta espècie en un depredador terrible.

El seu impressionant cap fa fàcil diferenciar-la de la resta de les foques ja que té forma allargada i una boca enorme. Les poderosíssimes mandíbules poden obrir en un angle de fins a 160º, la qual cosa li permet mossegar preses molt grans. La foca lleopard té dents punxegudes i canins llargs i corbats cap enrere, trets tots dos ben adaptats per subjectar fermament a la seva presa. Els molars que també són afilats, poden engranar entre si, el que li permet filtrar krill de l'aigua del mar. A diferència dels seus parents terrestres, la foca lleopard no té queixals carnissers, el que significa que les seves dents no encaixen molt bé entre si d'una manera que li permeti tallar netament la carn.

És especialment comuna a l'hemisferi sud a les aigües fredes i al llarg de la costa de l'Antàrtida i la majoria d'illes subantàrtiques, però també se la pot trobar a les costes del sud d'Austràlia, Tasmània, Sud-àfrica, Noca Zelanda, l'illa de Lord Howe, la Terra del Foc, les illes Cook i la costa atlàntica de Sud-amèrica.

A diferència d'altres foques que parin en colònies, la lleopard ho fa sola.