dimarts, 30 de setembre de 2014

Nyu blau (Connochaetes taurinus)

El nyu blau (Connochaetes taurinus) habita a les planes i sabanes de l'est d'Àfrica, des de l'Equador fins al nord de Sud-àfrica.
Cada any, 1,3 milions de nyus de barba (una de les cinc subespècies del nyu blau) emprenen una espectacular migració per les planes i sabanes de l'est d'Àfrica. Els seus ramats es veuen encara més engrossats per milers d'altres ungulats, entre ells gaseles de Thomson, zebres i elands. Els ungulats es veuen obligats a migrar a la recerca de noves pastures, aigua i minerals com fòsfor, importants per a la salut. Es creu que la diferència en aquest mineral esperona a les rajades perquè abandonin les seves casernes de l'estació seca just abans de les pluges i es dirigeixin al sud cap a les planes d'herba baixa. Durant el viatge els nyus han de fer front a depredadors com ara lleons i hienes en les planes i cocodrils als rius. Mentre creuen la Plana del Serengeti, a Tanzània, els nyus de barba blanca aixequen enormes núvols de pols vermella amb les seves peülles.
Els nyus de barba blanca migren en el sentit del rellotge per la plana del Serengeti. Poc després de parir en les planes del SE en l'estació humida (gener i febrer), les rajades es dirigeixen al NO, cap al llac Victòria. Cap a juny arriben a les pastures de transició. A continuació giren al nord, cap al Masai Mara, on passen l'estació seca (juliol a octubre), abans de tornar al sud al novembre per completar el cicle.
Les femelles de nyu pareixen les cries al centre del ramat. Prop del 80% de les femelles ho fan durant el mateix període de dos a tres setmanes. Els nyus nounats són molt vulnerables a depredadors com lleons o hienes, que segueixen la migració d'aquests antílops. Per tenir alguna probabilitat de sobreviure, la cria ha d'avançar amb la seva mare. Als pocs minuts de néixer ja poden posar-se dret i córrer.

dilluns, 29 de setembre de 2014

Mico nassut (Nasalis larvatus)

El mico nassut o nàsic (Nasalis larvatus) és una espècie de primat endèmic de l'illa de Borneo, al sud-est asiàtic. També se'ls coneix com a mico probòscide. Habiten en els boscos mixtos, manglars pantanosos, boscos prop de rius i selves tropicals.
És herbívor, s'alimenta de brots i fulles. Normalment es desplaça grimpant pels arbres, però també és un excel·lent nedador gràcies que ha desenvolupat una membrana interdigital, capaç de creuar profunds canals per aconseguir menjar o escapar d'algun perill.
El mico nassut és inconfusible per la seva cara rosada i pel seu nas llarg, engruixut i carnós, el qual es creu que pot ser resultat de la selecció sexual, la femella prefereix mascles de nas gros, perpetuant aquesta característica. Tot i que elles també el tenen gros no ho són tant. Les dels mascles són tan grans que pengen cap per avall i s'infla i es torna de color vermell quan s'exciten o s'enfaden. També creen sons forts com una advertència, quan senten perill.
La pèrdua del seu hàbitat natural, així com la caça, han provocat que aquesta espècie es trobi en perill d'extinció, només se sap de l'existència de 7000 exemplars.

dimarts, 23 de setembre de 2014

Peix cirurgià (Acanthurus leucosternon)

El peix cirurgià (Acanthurus leucosternon) habita en els esculls coral·lins de l'Oceà Índic i Pacífic. Al nodrir-se exclusivament d'algues, que tenen un valor nutritiu limitat, aquests peixos han consumir-les en grans quantitats i tenen una inusual sèrie de simbionts (organismes beneficiosos) intestinals que els ajuden a digerir. També tenen una boca en forma de bec, equipada amb una filera de dents diminutes i afilades amb les quals raspen i mosseguen les mates i estores d'algues. Aquesta boca a manera de bec els permet rosegar aliments entre els obstacles, i la seva mossegada és tan precísa que poden recollir algues del corall sense danyar-lo.
Quan el menjar escasseja, un peix cirurgià defensarà vigorosament el seu territori, però si abunda, és possible que s'alimenti amb altres de la seva espècie i que fins i tot comparteixi el seu territori amb un diable blau. Aquesta estratègia és avantatjosa perquè el més petit diable blau consumeix una fracció relativament petita del menjar però defensarà agressivament la parcel·la comunal. La competència entre peixos cirurgià es minimitza perquè cada espècie d'una comunitat té preferències alimentàries una mica diferents.


dilluns, 22 de setembre de 2014

Goril·la Oriental (Gorilla beringei)

El goril·la oriental (Gorilla beringei) és una de les dues espècies del gènere Gorilla i el primat vivent més gros. L'altra espècie del gènere Gorilla és el goril·la occidental (Gorilla gorilla), molt més nombrós.
Aquesta espècie es subdivideix en dues subespècies: el goril·la oriental de plana (Gorilla beringei graueri), que és el més nombrós amb 16.000 exemplars) i el goril·la de muntanya (Gorilla beringei beringei) del qual resten només 700 exemplars.
Està en perill d'extinció en estat salvatge per la pèrdua del seu hàbitat, per l'extracció de recursos naturals, per la caça indiscriminada, pels contagis de malalties humanes i per l'activitat armada de la zona.

Addax (Addax nasomaculatus)

L'addax (Addax nasomaculatus) és una espècie d'antílop africà que viu al desert del Sàhara, a la zona compresa pel Txad, Mauritània i el Níger. Les seves banyes de creixement vertical i presents en ambdós gèneres, s'enrosquen sobre si mateixes en forma d'espiral, característica que no comparteix amb la resta dels seus parents.
L'addax viu en terrenys desèrtics i pedregosos, estant fortament habituat a aquest hàbitat, així que pot viure quasi sense aigua durant un llarg període de temps (a base de la minsa vegetació desèrtica). Roman inactiu durant les hores més caloroses del dia, i sol moure's a l'alba i al vespre, quan la temperatura es fa més suportable i les plantes tenen més aigua.
És una espècie en perill crític de conservació segons la classificació de la UICN. Encara que és extremadament rar en el seu hàbitat natural a causa de la caça no regulada, és bastant comú en captivitat. Entre els intents de conservació d'aquesta espècie destaca la seva introducció al Parc Nacional de Souss-Massa, al Marroc, per tal d'aclimatar-lo a condicions naturals i procedir, posteriorment, al seu alliberament a la seva antiga àrea de repartició quan es pugui garantir la seva supervivència. Tanmateix a Israel a la Reserva Natural Yotvata Hai-Bar per fer-los tornar al seu hàbitat natural i al Parc Nacional de Bou Hedma a Tunísia.


dimarts, 16 de setembre de 2014

Òrix blanc (Oryx dammah)

L'òrix blanc (Oryx dammah), també conegut com l'òrix del Sàhara, és una espècie d'antílop africà que abans habitava el Nord d'Àfrica. Actualment es troba extingit en estat salvatge.
És l'única espècie d'òrix que té les banyes corbades. El seu aspecte és l'habitual dels òrixs, però les banyes es corben cap enrere i el seu pelatge, en gran part blanc, és rogenc a les potes i el coll, mentre que la màscara facial gairebé és absent.
L'informe de l'octubre del 2008 de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (IUCN) el considerà extingit en estat salvatge, però n'hi ha uns 1.250 exemplars en captivitat i a Tunísia hi ha un pla per reintroduir-lo. Entre els intents de conservació destaca la introducció d'aquesta espècie al Parc Nacional de Souss-Massa, al Marroc, per tal d' aclimatar-lo a condicions naturals i procedir, posteriorment, al seu alliberament a la seva antiga àrea de distribució quan es pugui garantir la seva supervivència. Al desert del Nègueb a Israel també hi ha plans de conservació d'aquesta espècie dins de la Reserva Natural Yotvata Hai-Bar.
El mite de l'unicorn podria haver-se originat per albiraments d'un òrix blanc lesionat.

dimarts, 2 de setembre de 2014

La llúdria torna al tram final del Llobregat



La llúdria torna a habitar el tram final del riu Llobregat, més de 60 anys després que aquesta espècie desaparegués de les aigües d'aquesta zona tan densament poblada i, en ocasions, contaminada.

Les dades difoses pel Consorci per a la Protecció i la Gestió dels Espais Naturals del Delta de Llobregat -a través del blog Novetats Ornitològiques- indiquen que el dia 31 de juliol Fernando Vecino i Francisco Valverde van poder observar i fotografiar un exemplar de llúdria en el tram final del riu Llobregat. Pocs dies més tard es va tornar a localitzar un d'aquests animals nedant i alimentant-se, a poca distància de la primera observació.
La llúdria (Lutra Lutra) és una de les espècies que es considera bioindicador de la bona qualitat de les aigües i els ecosistemes fluvials.
Una de les principals amenaces de l'espècie és la contaminació dels rius, ja sigui orgànica, que provoca l'eutrofització de les aigües o química, no solament pels efectes directes sobre l'animal, sinó particularment per la pèrdua de biodiversitat, i amb això aliment. Una altra de les amenaces importants per a l'espècie és la destrucció de l'hàbitat, provocada per canalitzacions, extraccions d'àrids, embassaments, tales de vegetació de ribera, i en general, qualsevol actuació desforestadora o de moviments de terres que afecti l'estructura dels marges i el jaç dels rius, que suposen la pèrdua de zones de refugi, cria i alimentació, al mateix temps que contribueix a l'aïllament de les seves poblacions. L'escassetat d'aigua deguda a factors naturals com la sequera i l’erosió, o a factors artificials com la sobreexplotació dels recursos hídrics també pot afectar de manera molt negativa la supervivència de l'espècie. S'estima que les llúdries no poden sobreviure en rius el cabal dels quals es vegi reduït per sota d'1 m3/es.
Durant les dues últimes dècades, a Catalunya s'han dut a terme diversos programes de recuperació d'aquesta espècie en els rius més ben conservats i zones on aquest animal habitava de forma natural fins a fa mig segle.
Alguns exemplars de llúdria van ser detectats en el 2002 en altres trams de la conca del riu Llobregat, concretament en el Cardener, segons recorda el bloc Novetats Ornitológiques.