dimarts, 28 d’octubre de 2014

Orca (Orcinus orca)

L'orca (Orcinus orca) és un cetaci de la família dels delfínids i és l'única espècie del seu gènere (Orcinus). És el dofí més gran del món. És el segon mamífer (després de l'home) pel que fa a la distribució mundial. Es distribueix per tots els oceans del món, des de les aigües de l'Àrtic i Antàrtic fins als mars tropicals, però prefereix les aigües temperades i fredes, i les zones properes a les costes. Les orques es desplacen contínuament en grups familiars (grups d'entre 2 a 50 individus) i es comuniquen entre elles amb una gran varietat de xiulets.
Són animals carnívors que s'alimenten principalment de peixos però també s'alimenten d'altres animals com tortugues marines o mamífers com els lleons marins o la morsa. És un dels depredadors oceànics. Utilitzen vàries tècniques de caça molt elaborades, en solitari o en grups, depenen del tipus de presa.
Exteriorment el seu cos combina el color negre i el blanc. Els mascles poden arribar a fer 9,8 metres de llarg i pesar 6.000 kg, mentre les femelles són un 10% més petites. Les orques en llibertat poden viure 80 anys o més.
L'orca té una distribució del color distintiva. La regió dorsal és de color negre, el pit, el ventre i els flancs són blancs, i posseeix una taca també blanca darrere dels ulls. Les orques tenen una enorme aleta dorsal de forma triangular que pot arribar a 1,8 m en els mascles darrere de la qual, sobre el dors, té una taca grisa fosca en forma de cadira de muntar. Les orques que habiten a l'Antàrtida tenen aquesta taca d'un color gris més pàl·lid.

dimarts, 21 d’octubre de 2014

Ós malai (Helarctos malayanus)

L'ós malai (Helarctos malayanus) és una espècie de mamífer carnívor de la família dels úrsids. És el més petit dels grans óssos actualment en vida, que viu en els boscos tropicals del sud-est asiàtic.

La seva altura és de només 1,2 m en posició dreta en el cas dels mascles, sent les femelles fins i tot menors. Presenta una taca al pit, generalment en forma d'U molt oberta. Les plantes dels peus són nues, per davant de les quals destaquen les fortes, llargues i ganxudes urpes dels dits, especialment els anteriors. Aquesta característica permet als óssos malais enfilar-se a arbres alts fins a la seva copa, on s'alimenten de fruits, sobretot de cocos que parteixen sense dificultat amb les seves poderoses mandíbules.

A causa del bon clima del seu ecosistema, els óssos malais no hibernen.

dimarts, 14 d’octubre de 2014

Òrix d'Aràbia (Oryx leucoryx)

L'òrix d'Aràbia (Oryx leucoryx) és una espècie de bòvid. És l'òrix més petit de les quatre espècies d'òrix i la que es troba en major perill d'extinció.

És nadiu de les àrees de deserts i estepes de la Península Aràbiga. Es tracta d'un animal típicament desèrtic pel seu color blanc, excepte per les potes, el floc de la cua i la màscara facial típica del gènere, també present en altres espècies desèrtiques. Ambdós sexes estan armats amb banyes negres, anellats, llargs i rectes, lleugerament inclinats cap enrere, que constitueixen un defensa formidable.

A la dècada del 1970 estava pràcticament extinta en estat salvatge, però va ser salvat en els parcs zoològics i reserves privades i reintroduïts al seu hàbitat natural des de 1980. El 1986, l'òrix àrab va ser classificada com en perill d'extinció en la Llista Vermella de la IUCN, i el 2011, va ser el primer animal a rebre l'estatus de Vulnerable de nou després d'haver estat declarat extint en estat silvestre. S'enumera en l'Apèndix I del CITES. A partir de 2011, les poblacions es van estimar en més de 1000 exemplars a la natura i 6000-7000 individus en captivitat a tot el món.

L'òrix d'Aràbia és l'animal nacional de Jordània i Qatar. El 28 de juny de 2007, el Santuari de l'òrix àrab a Oman va ser el primer lloc a ser eliminat de la Llista del Patrimoni Natural Mundial. La raó de la UNESCO per això va ser la decisió del govern omanita per obrir el 90% del lloc per a la prospecció petroliera.

dilluns, 13 d’octubre de 2014

Lleopard (Panthera pardus)

El lleopard (Panthera pardus) és un mamífer carnívor de la família dels fèlids. Com els altres tres grans felins del gènere Panthera, el lleó, el tigre i el jaguar, estan caracteritzats per una modificació en l'os hioide que els permet rugir. També se l'anomena pantera, quan presenta un pelatge completament fosc.
 El lleopard és un dels grans felins més adaptables. Excepte en deserts, habita en tot tipus d'hàbitats sempre que tingui un lloc on amagar-se i existeixin suficients preses per sobreviure; es troba present en tot tipus de boscos i selves, en les sabanes, en els sembrats i en llocs rocosos.
 Existeixen vàries subespècies de lleopard distribuïdes arreu del planeta. La més coneguda és el lleopard africà (Panthera pardus pardus). El lleopard africà està present en gairebé tota Àfrica subsahariana i varia de color segons la zona d'Àfrica en la qual se li trobi.
 És un animal solitari. Els lleopards cacen només de nit i acostumen a passar el dia endormiscats entre la vegetació, en caus d'altres animals o, més sovint, sobre la branca d'un arbre al qual trepen amb gran agilitat; pel lleopard, l'arbre és a la vegada on descansa, des d'on caça i on emmagatzema el seu menjar, ja que, pujat dalt de l'arbre, pot parar una emboscada a les seves preses i també deixar el menjar fora de l'abast dels carronyaires. No obstant això, encara que s'enfila bé, no pot baixar dels arbres cap avall, i ha de lliscar amb dificultat cap enrere i ha de girar per saltar quan arriba a terra.

divendres, 10 d’octubre de 2014

Granota amb punta de fletxa (Dendrobatide)

Els dendrobàtids (Dendrobatidae) són una família d'amfibis anurs coneguts com granotes verinoses de dard o granotes punta de fletxa. Són endèmiques d'Amèrica Central i Amèrica del Sud. Inclou al voltant de 180 espècies. Gairebé totes les granotes fletxa (dendrobàtidos verinosos) tenen colors vius per advertir de la seva extrema toxicitat i el seu sabor desagradable. Han desenvolupat les seves secrecions epidèrmiques molt verinoses perquè molts dels seus depredadors, especialment serps i aranyes, són resistents a les toxines suaus. Els diferents grups de granotes fletxes produeixen diferents tipus de toxines. Les espècies més tòxiques cacen insectes durant el dia, confiades que els depredadors fixaran l'atenció a la seva coloració advertidora. Algunes granotes fletxes menys tòxiques presenten mimetisme, amb colors similars als de les espècies més verinoses, i també tendeixen a romandre solitàries. Totes les granotes fletxes són molt àgils, així que l'última línia defensiva és posar-se en lloc segur.

dijous, 9 d’octubre de 2014

Tauró balena (Rhincodon typus)

El tauró balena (Rhincodon typus) és l'espècie dels peixos més gran del món. Pot arribar a fer entre 12 i 20 metres de llargària. El nom de tauró balena es deu a la seva fisiologia, essent tant gran com una balena, i com algunes balenes barbades, també és un filtrador.
Sol alimentar-se nedant lentament per aigües riques en placton, aspirant grans volums d'aigua amb la seva enorme boca i expulsant-los per les seves brànquies, a on les partícules d'aliment queden atrapades. La seva pell pot arribar a un gruix de 10 cm. És cosmopolita en aigües càlides tropicals i subtropicals.
Tot i la seva mida, els taurons balenes no representen cap perill per als humans. Són dòcils i lents nedadors, ja que utilitzen tot el seu cos, fet no habitual als peixos, per nedar.
Tot i que generalment s'observen a alta mar degut a la seva naturalesa pelàgica, migren cap a la costa per alimentar-se i tal vegada per aparellar-se, però es coneix poc de la seva migració. Tot i que els taurons balenes són capaços d'assolir profunditats considerables, a les zones costeres d'alimentació es queden generalment a la superfície.
Considerat per la Unió Internacional de Conservació de la Naturalesa como una espècie en estat vulnerable.



dimarts, 7 d’octubre de 2014

Rinoceront blanc (Ceratotherium simum)

El rinoceront blanc (Ceratotherium simum) és la més gran de les cinc espècies de rinoceronts que existeixen en l'actualitat, el quart animal terrestre més gran i el quart mamífer terrestre més pesat després de les tres espècies d'elefants. És una de les dues espècies de rinoceronts que viuen a la sabana africana, l'altra és el rinoceront negre (Diceros bicornis). Ambdues tenen dues banyes i estan mitjanament amenaçades per culpa de la caça furtiva.
El llavi ample i recte és perquè aquest animal s'alimenta preferentment d'herbes que recull del sòl, mentre que el rinoceront negre ho fa de vegetació arbustiva. La banya dels rinoceronts no és un veritable banya com el de les vaques o el dels toros en no créixer del crani, ni un ullal, com el dels elefants al no créixer de la boca. És més aviat una duresa a la zona del nas i està formada per queratina. Així, si la banya es trenca en una baralla pot arribar a regenerar-se, arribant fins i tot a créixer 7 centímetres a l'any.
El rinoceront blanc és el més social de tots els rinoceronts. Les femelles i les seves cries s'associen en grups de fins a 14 animals. En canvi, els mascles adults són solitaris, els dominants són territorials i marquen amb regularitat el seu territori fregant les seves banyes contra arbustos o al terra, tot seguit furguen amb els quatre peus i finalment ruixen de 3 a 5 vegades el lloc amb orina. Els mascles que patrullen marquen amb orina unes 10 vegades per hora. També mantenen 20-30 munts de tifes, en general en els límits del seu territori, on sempre defequen i donen puntades pausades abans i després de defecar per excavar i escampar el munt. Les femelles, els joves i els mascles no territorials afegeixen els seus propis dipòsits al munt (sense donar puntades), com si mostressin la seva lleialtat. Els munts esdevenen fites tan evidents del paisatge que altres animals també els utilitzen com a punts per dipositar els seus propis missatges olfactius.
Es reconeixen les següents subespècies: el rinoceront blanc del nord (Ceratotherium simum cottoni) i el rinoceront blanc del sud (Ceratotherium simum simum). De les dues subespècies, la Ceratotherium simum cottoni, amb només dotze el 2012, està en perill crític, és a dir, que corre un risc extremadament gran d'extingir-se en estat salvatge, mentre que l'altra, Ceratotherium simum simum, amb més de 21.000 individus, està classificada solament com "Gairebé amenaçada" i la seva població i distribució creixen contínuament.