dimarts, 25 de novembre de 2014

Bec d'esclop (Balaeniceps rex)

El bec d'esclop (Balaeniceps rex) és un ocell el nom del qual es deu a la forma del seu enorme bec. La seva dieta es compon de peixos i granotes que caça als aiguamolls i aigües estancades de l'Àfrica tropical i oriental, particularment a Uganda, on creix habitualment el papir.
Se sap molt poc dels costums i orígens d'aquesta au summament difícil d'observar en el seu medi natural, en part pel fet que es troba en perill d'extinció. Hi ha alguns exemplars en captivitat en diversos zoològics europeus. Es calcula una població d'entre 5.000 i 8.000 individus.

dijous, 20 de novembre de 2014

10 de les espècies que enguany entren a la Llista Vermella (en perill)


La Llista Vermella és elaborada des de 1964 per la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN). El 2014 inclou ja més de 76.000 espècies, sense comptar les que ja s'han extingit.

- La Tonyina d'Aleta Blava del Pacífic, Thunnus orientalis. S'estima que la població d'aquesta espècie ha disminuït entre un 20% i un 30% en els últims anys a causa de la sobrepesca. Una gran quantitat dels exemplars capturats són menors d'edat, que encara no han tingut l'oportunitat de reproduir-se. Això, juntament amb el seu valor de mercat de consum expliquen aquesta situació de vulnerabilitat.

- El Indri Indri és el més gran dels lèmurs de les terres baixes i boscos tropicals de Madagascar. Ja classificat com en perill, ara passa a estar en perill crític a causa de la previsible disminució d'aquesta espècie en més d'un 80%. La pèrdua de la seva condició de tabú entre la població de Madagascar i la destrucció del seu hàbitat són les seves principals amenaces.
- La població d'aquesta granota colombiana arbrícola, Sachatamia punctulata, està molt fragmentada, és vulnerable si no hi ha un canvi de tendència a causa de la pèrdua del seu hàbitat fora de les àrees protegides a causa de l'expansió de l'agricultura, la ramaderia i la contaminació de l'aigua en la Serralada Central.
- El Kinyongia matschiei o Camaleó gegant de banyes de fulla apareix aquest any en la Llista Vermella en perill d'extinció. Habita en els boscos temperats africans. La pèrdua del seu hàbitat per la tala d'arbres, la pressió agrícola i la propagació d'espècies arbòries foranes com el Maesopsis eminii, afecta negativament a la seva conservació.
- La serp Sibon longifrenis, que es distribueix al llarg de les terres baixes del vessant del Carib dels països centreamericans, en els boscos primaris. Relativament escassa, la seva població era estable fins que la desforestació per a l'agricultura i la tala han amenaçat el seu hàbitat.
- Aquesta llagosta Zabalius oftàlmic era molt estesa en la part oriental d'Àfrica subsahariana. Pon els seus ous a l'escorça i passa tota la seva vida als arbres. En els últims anys ha colonitzat amb èxit àrees urbanes de Sud-àfrica.
- Phataginus tricuspis, és el més comú dels pangolins. De costums generalment nocturns, sol habitar en els arbres. La seva presència s'ha reduït en més d'un 40% a causa de la pèrdua del seu hàbitat i la seva explotació com a aliment ritual, i remei medicinal.

- Amazona lilacina. És una espècie endèmica d'Equador que habita en els manglars i en els boscos tropicals secs. Es veu amenaçada per la fragmentació perduda del seu hàbitat a causa de l'expansió urbana i el desenvolupament de l'aqüicultura de gambetes. La captura dels individus per al comerç de "mascotes" local també amenaça aquesta espècie.
- El Brinckiella arbori és una llagosta que habita a la província del Cabo a Sud-àfrica, en un àrea d'uns 70.000 km2 que conté una de les majors biodiversitats del planeta. La destrucció de l'hàbitat, com a resultat del desenvolupament agrícola, urbà i la invasió d'espècies exòtiques, és la principal amenaça per a aquest insecte.

- La Rhacophorus helenae solament habita en dues taques de bosc aïllades de les terres baixes del sud de Vietnam. La pressió de l'agricultura sobre el seu hàbitat i dels col·leccionistes d'espècies amenacen la seva supervivència.






 

dimarts, 18 de novembre de 2014

Tigre (Panthera tigris)

El tigre (Panthera tigris) és una de les sis espècies de la subfamília dels panterins (família Felidae) pertanyents al gènere Panthera. Es troba només en el continent asiàtic, és un predador carnívor i és l'espècie de felí més gran del món. Hi ha sis subespècies de tigre, de les quals la de Bengala és la més nombrosa, els seus exemplars constitueixen prop del 80% de la població total de l'espècie.
El tigre de Bengala (Panthera tigris tigris) és la subespècie més nombrosa i coneguda del tigre, i es troba en una gran varietat d'hàbitats, incloent sabanes i boscos tropicals i subtropicals. La major part de tigres de Bengala, gairebé un terç de la població mundial d'aquests grans felins habita a l'Índia i Bangladesh. Els parcs nacionals d'aquests països com Sundarbans i Ranthambore alberguen la major part d'aquests. També hi ha una població important al Nepal, principalment al parc Chitawan, i en menor nombre a Bhutan, Birmània i al Tibet. El tigre és un animal nacional a l'Índia i Bangladesh.
Els tigres són animals solitaris i els seus únics vincles socials són els que hi ha entre una mare i els seus cadells, una relació que dura tot just 18 mesos. Els cadells juguen a barallar-se i adquireixen així la velocitat i l'agilitat que necessitaran més tard. Quan una femella esta a punt per aparellar avisa els mascles mitjançant rugits, gemecs i senyals oloroses. Els mascles i les femelles solament s'ajunten durant l'època de reproducció.

Un cop la femella a atret a un mascle, ambdós sexes es grunyeixen un a un altre i es separen diverses vegades abans de guanyar confiança. Tot seguit la femella empolaina al mascle, acariciant-lo amb el musell i llepant-lo, es rebolca a terra onejant les urpes a l'aire i així, estesa cap per avall, es presenta al mascle.
Els tigres, mascles i femelles, mantenen territoris que han de tenir vegetació densa, aigua i gran quantitat de preses, així com diversos caus per descansar o perquè les tigresses parin i criïn els seus cadells. Els tigres ruixen els arbres i les roques amb orina barrejada amb un almesc del seu glàndula anal per marcar el seu territori. Les femelles incrementen la freqüència de ruixades just abans d'entrar en zel.
Altres subespècies de tigre són:
- el tigre indoxinès (Panthera tigris corbetti), també conegut com a tigre de Corbett. Viu a Cambodja, la frontera sud-oriental de la Xina, Laos, el nord de Malaca, Birmània, Tailàndia i el Vietnam. S'estima que en queden entre 700 i 1.300 exemplars en estat salvatge. És relativament abundant a Malàisia.
- el tigre malai (Panthera tigris jacksoni) viu a Malàisia, més concretament a la seva part meridional. El 2005 només en quedaven uns 500 exemplars.
- el tigre de Sumatra (Panthera tigris sumatrae) es endèmic d'aquesta gran illa d'Indonèsia i és el tigre més petit. Es calcula que actualment no son més de 400.
- el tigre d'Amoy o tigre del sud de la Xina (Panthera tigris amoyensis) és la subespècie de tigre més amenaçada de totes. La seva àrea de distribució original s'estenia pels boscos humits i prats del quadrant sud-est de Xina. Avui en dia sobreviuen 68 animals en captivitat.
- el tigre siberià o d'Amur (Panthera tigris altaica) és la subespècie de tigre que viu més al nord, en els boscos de fulla perenne de l'extrem sud-est de Sibèria i la frontera entre Rússia i la Xina. Pertanyen a la subespècie de major talla i estan adaptats a un clima fred. Tenen el pelatge gruixut, més pàl·lid que altres tigres i amb menys ratlles. Avui dia aquesta confinats a dues petites àrees de Rússia. El seu estat és crític, reduït a menys de 500 exemplars.

dimarts, 11 de novembre de 2014

Tapir amazònic o tapir del Brasil (Tapirus terrestris)

El tapir amazònic o tapir del Brasil (Tapirus terrestris) és un de les quatre espècies de tapirs, juntament amb el tapir de Baird, el tapir de muntanya i el tapir asiàtic. És l'animal terrestre salvatge més gran de Sud-amèrica.
Viu en selves plujoses, i als ambients forestats més propers a pantans i rius, des del nivell del mar fins als 1.700m. S'acostuma a trobar sempre prop de l'aigua com a bon nedador que és, tot i que també pot viure en ambients oberts o llunyans a l'aigua. És herbívor i usa la seva probòscide (nas mòbil) per menjar fulles, branques, fruites, etc.
El tapir comú habita només en les regions càlides d'Amèrica del Sud i manté una important població a la conca de l'Amazones i en vessants selvàtiques dels Andes.

dimarts, 4 de novembre de 2014

Xatrac àrtic (Sterna paradisaea)

El xatrac àrtic (Sterna paradisaea) és una au marina. Té una difusió circumpolar; cria en colònies a l'Àrtic i a regions subàrtiques d'Europa, Àsia i Nord-amèrica (arribant tan al sud com la Bretanya).
Aquesta espècie migra grans distàncies i veu dos estius a l'any en viatjar dels seus terrenys de cria boreals fins als oceans del voltant de l'Antàrtida. Es tracta de la migració regular més llarga de tots els animals coneguts. La distribució de l'espècie cobreix una superfície d'aproximàdament deu milions de km quadrats.
Són ocells de mida mitjana. Les seves plomes són principalment grises i blanques, amb unes potes vermelles i un bec també vermell, tan llarg com el cap i recte; té un front blanc, un clatell i coroneta negres amb ratlles blanques, i unes galtes blanques. La cua és bifurcada i blanquinosa. La part posterior de la coroneta fins els orificis auditius és negra.
S'alimenten principalment de peixos i petits invertebrats marins. Aquesta espècie és abundant, i s'estima que n'existeix un milió d'exemplars.
Els xatracs àrtics s'aparellen amb la mateixa parella tota la vida, i en molts casos tornen a la mateixa colònia cada any. El festeig és elaborat seguint un ritus determinat.
El xatrac àrtic és cèlebre per la seva migració; vola des de la seva àrea de cria a l'Àrtic fins l'Antàrtida, i després torna, una vegada a l'any. Aquest viatge de 19.000 km per trajecte fa que l'ocell vegi dos estius per any, i més llum del dia que qualsevol altra criatura del planeta. Un xatrac àrtic típic viatjarà al llarg de la seva vida una distància igual a anar i tornar a la Lluna (uns 800.000 km).


FiCMA (Festival Internacional de Cinema de Medi Ambient)


Aquest dijous 6 de novembre comença el Festival Internacional de Cinema de Medi ambient (FiCMA). Aquesta 21ª edició del certamen acollirà el 2º trobada Global per a l'Educació Ambiental, que aquest any se centrarà en ‘El món animal: respecte, convivència i protecció’.

FiCMA considera el cinema una eficaç eina de divulgació, sensibilització i educació ambiental, imprescindible per arribar a la població i aconseguir compatibilitzar desenvolupament  soci-econòmic i conservació de la naturalesa.

Aquest any, durant la II Trobada Global per a la Promoció i Divulgació de l'Educació Ambiental, les organitzacions assistents tractaran el tema de la protecció animal, analitzant “el paper que exerceixen els humans i quines han de ser les seves accions morals per aconseguir no només un equilibri natural i ecològic, sinó un equilibri en drets”.

El Festival Internacional de Cinema de Medi ambient aborda temàtiques com el canvi climàtic, els residus urbans, les energies renovables, la defensa dels drets dels animals i una visió global de l'estat ambiental del món. Tot això, sota el prisma dels més prestigiosos realitzadors i protagonistes del moment com James Redford, fill de Robert Redford) que dirigeix el documental d'Inauguració, “TOXIC HOT SEAT”, l'actor Liam Neeson (que posa la veu al film de clausura “LOVE THE NATURE” de Sylvie Rokab, l'actor Peter Coyote que intervé en el documental a certamen “ANGEL BLAU” i la ja coneguda Tippi Degre (la nena de la selva) que apadrina i presenta la Secció “El Petit FiCMA” (cinema per a la família i els més nens).

Durant aquesta edició del FiCMA es projectarà la pel·lícula “YAGUARETÉ, LA ÚLTIMA FRONTERA”, un documental argentí amb la veu de l'actor Ricardo Darín que narra la situació dels últims 200 “tigres criolls” i els esforços per a la seva recerca i conservació, realitzada en col·laboració amb WWF/ Fundació Vida Silvestre.

Balena d'aleta o Rorqual (Balaenoptera physalus)

El rorqual comú (Balaenoptera physalus), també anomenat balena d'aleta, és una espècie de cetaci que es troba principalment en aigües àrtiques i subàrtiques. En grandària, aquest animal és el segon més gran existent al planeta, només superat per la balena blava. Pot arribar a assolir una longitud de 27 metres.
El seu cos és llarg i estilitzat, d'un color gris terrós, menys a la part inferior, que és blanquinosa. El seu ampli llom no té aleta dorsal, el que li facilita nedar sota el gel polar, del qual no s'allunya en tot l'any. Com moltes de les grans balenes, el rorqual comú és una espècie amb una distribució cosmopolita. Es pot veure en els principals oceans, des de les aigües polars a les tropicals i en aigües litorals i oceàniques. S'estima que la població de l'Atlàntic Nord està entre 40.000 i 56.000 exemplars.
El rorqual comú és un dels cetacis més ràpids i pot mantenir velocitats de fins a 40 km/h. Són més gregaris que altres rorquals i en general viuen en grups de sis a deu individus, encara que en les zones d'alimentació sigui possible observar fins a 100 exemplars junts.