dimarts, 16 de desembre de 2014

Tortuga llaüt (Dermochelys coriacea)

La tortuga llaüt (Dermochelys coriacea) és la més grossa de totes les tortugues marines. Amb la seva envergadura de fins a 2,7 m, la tortuga llaüt té les potes anteriors més llargues que fa a la seva grandària que qualsevol altra tortuga. Sol navegar a uns 2 km per hora. Habita en les aigües temperades, subtropicals i tropicals de tot el món.
Aquest gegant de l'oceà realitza llargues migracions anuals. Amb l'ajuda dels corrents marins, viatja i s'alimenta en les aigües temperades i riques del sud i nord de l'Atlàntic i del Pacífic durant la primavera i l'estiu, però després torna a aigües més tropicals per trobar platges en les que farà la posada. La gran majoria de les femelles tornen a les platges on elles mateixes van néixer per dipositar els seus ous. Encara que només les femelles s'aventuren a terra, els mascles també migren i s'acosten a les costes per aparellar-se amb les femelles. El seguiment per satèl·lit ha revelat llargues migracions: una tortuga llaüt va recórrer 20.557 km des d'Indonèsia fins a la costa oest dels EUA i part del viatge de tornada. Les tortugues llaüt són proclius a ingerir plàstics, als quals confonen amb meduses, amb el risc consegüent de morir asfixiades. Una altra causa de mortalitat és la captura accidental en xarxes de pesca.

dijous, 11 de desembre de 2014

pingüí de cara blanca (Pygoscelis antarcticus)

El pingüí de cara blanca (Pygoscelis antarcticus) és una espècie de pingüí que es troba a les Illes Sandwich del Sud, l'Antàrtida, les illes Orcades del Sud, Shetland del Sud, Geòrgies del Sud, Illa Bouvet, Illes Balleny i Illa Pere I. Forma grans colònies de centenars i milers d'individus. Fan 68 cm d'alçada, 27 cm de llargada i pesen 6 kg.
La temporada de cria comença al novembre. Les colònies poden comptar amb milers de parelles. La distància mitjana entre els nius al centre de la colònia és de menys d'un metre. Normalment la niuada consisteix de 2 ous que prenen de 34 a 40 dies covar.
El seu nom ve de la prima franja negra a la part baixa del cap, fent un dels pingüins més fàcilment identificables. Existeixen aproximadament 7.500.000 parelles reproductives.

dimarts, 9 de desembre de 2014

Piranya

Les piranyes són un grup de peixos carnívors, d'aigua dolça, que viuen als rius d'Amèrica del Sud. Habitualment es troben només als sistemes fluvials de l'Amazones, Guaianes, Paraguai i Argentina.
Les piranyes tenen fama de depredadors temibles. Amb les seves afilades dents que engranen en tancar la boca i amb la seva mandíbula inferior projectada cap endavant poden infligir terribles mossegades. I amb el seu agusat sentit de l'olfacte poden localitzar aliments fins i tot en les aigües més tèrboles dels rius crescuts.
Les piranyes solen depredar peixos i invertebrats més petits que elles, però de vegades s'alimenten frenèticament en bancs, i en ocasions devoren grans animals com ara capibares, cavalls i fins i tot humans. Amb tot, hi ha molta llegenda sobre la seva ferocitat.

dijous, 4 de desembre de 2014

Beluga (Delphinapterus leucas)

La beluga (Delphinapterus leucas) és una espècie àrtica que viu en aigües gèlides, al voltant dels pannes de gel. A l'estiu les femelles migren cap badies somes i estuaris per parir una cria. L'aigua d'aquestes zones sol ser molt més càlida que la del mar obert, gràcies a la qual cosa la cria no gasta energies o simplement es manté calent i pot invertir la seva energia en créixer i emmagatzemar greixos. La llet de beluga conté fins al 30 % de greix. Les mares alleten les cries fins a durant 24 mesos, amb els seus mugrons ocults en els replecs de l'abdomen. La cria neda independentment des que neix però sol pujar al dors de la seva mare, o la segueix fins que adquireix més força. Les belugues són animals sociables que solen viatjar en grups.

L'adult és completament blanc excepte una vora fosca al llarg de la cua i de l'aleta cabal. Aquest camuflatge el protegeix raonablement enfront dels seus principals depredadors -orques i óssos polars- quan viatja per la vora d'un banc de gels o un tros de gel. No obstant això, quan el gel és continu es veu obligat a sortir a la superfície en forats de respiració. En aquest cas, malgrat el seu camuflatge, la beluga pot ser presa fàcil dels óssos polars, que li donen urpades fins que està massa feble per tornar a submergir-se. Per aquest motiu surten a respirar en grup. La beluga jove és gris fosca o gris blavosa, i en créixer es torna cada vegada més clara. Els reflexos mòbils de la llum ajuden a camuflar la beluga amb el gel. Aquesta espècie neda més lenta que altres cetacis, pel que la seva coloració críptica és un sistema de defensa útil sota l'aigua.

dimarts, 2 de desembre de 2014

Peix pallasso (Amphiprion ocellaris)

El peix pallasso ocel·lat (Amphiprion ocellaris) habita a les anemones gegants dels esculls de corall a l'est de l'Oceà Índic i a l'oest del Pacífic. És un petit peix amb tres franges blanques, la central engrossida cap endavant.
Passa tota la seva vida en o prop d'una anemone urticant gegant, i fins i tot a la nit dorm a la secció central del cos de l'anemone. Pocs depredadors s'atreveixen a ficar-se dins dels tentacles de l'anemone per depredar el peix pallasso. Un altre peix d'una mida semblant seria picat i devorat per l'anemone, però el peix pallasso està protegit per una fina capa mucosa i l'anemone no nota que el peix està allà. Per compensar, el peix pallasso manté la seva llar neta i espanta els peixos papallona, que s'alimenten dels tentacles de l'anemone.

Aufrany o voltor egipci (Neophron percnopterus)

L'aufrany o voltor egipci (Neophron percnopterus) és una au de la família dels voltors, de la que és el representant amb menor envergadura. Els joves són marrons, mentre que els adults (a partir dels 5 anys d'edat) es caracteritzen pel seu cap i potes grogues, cos blanc, ales blanques amb extrems grisos i negres i cua blanca i ampla. El color groc del cap o les potes és degut al color de la pell i no pas de les plomes, gràcies a l'alimentació del fem dels herbívors a la seva dieta ric en carotenoides.
Els aufranys volen normalment en grup, tot i que de vegades segueixen altres congèneres o voltors d'altres espècies i corbs. Habiten a la Península Ibèrica, Àfrica i el sud-oest d'Àsia fins a l'Índia. A Espanya, l'aufrany és normalment un visitant estival, tot i que existeixen poblacions sedentàries a les illes de Menorca, Mallorca, Lanzarote i Fuerteventura. És la única espècie de voltor migratori de la península ibèrica. Passen l'hivern a l'Àfrica subsahariana i creuen l'estret de Gibraltar a principis de març. S'estenen per tota la geografia espanyola per reproduir-se, ocupant cada parella el mateix territori any rere any. Abandonen el territori a finals del mes de setembre.
Pel que fa a l'alimentació són aus carronyaires. Quan altres espècies majors han acabat gairebé tota la carn, l'aufrany arriba per engolir les restes de pell i carn que queden enganxades als ossos. També menja ous que trenca alçant-los amb el bec i llençant-los contra les roques. A l'Àfrica, els aufranys aconsegueixen trencar els ous dels estruços agafant pedres amb el bec i llançant-les repetidament contra la closca fins que aquesta cedeix, constituint un dels escassos exemples de l'ús d'eines al món animal.
Nien fonamentalment a coves situades sobre penya-segats i valls retallades on ponen dos ous entre març i abril en un niu folrat de pels d'animal , branques i ossos. Transporten aquests materials amb el bec, al contrari que la resta de voltors que ho fan amb les urpes.