dijous, 15 de desembre de 2016

La síndrome de Cushing (hiperadrenocorticisme)


Sobreproducció de Cortisol 
Símptomes: Molts dels símptomes d'aquesta síndrome es poden confondre fàcilment amb els de l'envelliment, i la majoria no ens adonem dels primers senyals que indiquen una anormalitat en el funcionament de l'organisme del nostre amic, per això, hem d'estar molt atents. Aquests símptomes són:

- Augment de la set (polidipsia)
- Gana insaciable
- Miccions constants (poliuria)
- Cansament o reducció de l'activitat física
- Panteixos excessius, fins i tot en estat de repòs
- Epidermis prima
- Pèrdua de pèl (alopècia simètrica)
- Inflamació abdominal molt prominent
- Infeccions cutànies secundàries
- Prurit (causat per les sobreinfecciones)
- Cicatrització retardada
- Engrandiment del fetge
- Atrofia muscular
- Pigmentació fosca en la pell
No tots els gossos responen de la mateixa manera a la sobreproducció de cortisol, per la qual cosa cadascun mostrarà diferents d'aquests símptomes.


Per què és important tractar a temps la Síndrome de Cushing?

La sobreproducció de cortisol té un impacte molt negatiu en l'organisme, i si no és tractada a temps pot augmentar les probabilitats que pateixi malalties greus com:
- Pressió arterial alta
- Inflamació del pàncrees o pancreatitis
- Diabetis
- Inflamació o infecció de la vesícula biliar
- Infeccions en els ronyons i el tracte urinari
- Alts nivells de proteïna en l'orina
- Infeccions greus en la pell i en les oïdes
- Tromboembolisme pulmonar (coàguls de sang que es desenvolupen en un o en els dos pulmons)

La major part d'aquestes afeccions són cròniques i deixen lesions irreparables, d'aquí la importància de detectar-ho i tractar-ho a temps. I si l'estem medicant, no interrompem la medicació quan deixi de tenir símptomes ja que davant qualsevol absència de la medicina, podria tornar a recaure.


En quant de temps es noten els canvis?

El període de recuperació depenendrà dels símptomes. Generalment les dolències com la letargia, l'augment de la gana i de la set i les miccions freqüents desapareixen durant les dues primeres setmanes del tractament. D'altra banda, els altres símptomes més severs com la pèrdua del pèl, l'enfosquiment de la pell i la inflamació de l'abdomen poden demorar una mica més de temps, en general, al voltant de 3 a 6 mesos.


Diagnòstic

El procés de diagnòstic pot resultar molt extens, ja que a part dels símptomes, haurem de realitzar algunes d'aquestes proves i anàlisis: anàlisi de sang, examen d'orina, prova d'estimulació de ACTH, prova de supressió amb dexametasona, ultrasons, radiografia abdominal, plaques de tòrax, biòpsia de la pell afectada, ecografia de les glàndules suprarenals, tomografia computaritzada... Algunes de les quals es realitzen per descartar qualsevol altra malaltia o per determinar quina és la causa principal que ha desencadenat la producció excessiva del cortisol, la qual condueix a la síndrome de Cushing. Normalment al cap d'un o dos dies ja és possible diagnosticar la malaltia.

Tractament

El tractament pot ser farmacològic (per a tota la vida) o quirúrgic (extirpació del tumor hipófiso-dependent o suprarenal). Si bé és cert que resulta tediós un tractament per a tota la vida, hi ha molts riscos a tenir en compte en cas d'una extirpació quirúrgica, que podria resultar complexa i plena d'efectes secundaris, per això, com que aquesta síndrome afecta animals vellets, s'acostuma a preferir el tractament farmacològic. El Centre Clínic Veterinari ens receptarà la proporció de medicines reguladores dels nivells de cortisol específica per al nostre amic.

Expectativa de vida
Seguint el tractament, aproximadament 2 o 3 anys més podrem gaudir de la companyia del nostre amic.

Per què no és possible prevenir la Síndrome de Cushing?

Aquesta malaltia està produïda per una anomalia de l'organisme impossible de predir. Per tant, no existeixen ni hàbits d'alimentació ni de vida que reverteixin o evitin l'aparició d'una patologia endocrina com aquesta.
Encara que és una malaltia pràcticament incurable, existeixen molt bons pronòstics per a què tingui una vida plena.
 

dilluns, 5 de desembre de 2016

Les transfusions de sang en gossos


Hi ha 7 grups sanguinis canins, però existeix un test molt senzill que ens indica el grup que pertany el nostre amic. Això és important a l'hora de realitzar una transfusió, ja que actualment per falta de donants, ens veiem gairebé obligats a agafar sang del primer gos o gat que podem i no sempre és acceptat pel receptor.

Indicacions:
Les transfusions de sang són necessàries per a intervencions quirúrgiques, en cas de pèrdues de sang per accidents com atropellaments, baralles, intoxicacions o en malalties que cursen amb anèmia (com ara càncer, insuficiència renal o sagnat digestiu), o en casos de coagulació.
En el cas dels gats és perillós fer una transfusió sense saber exactament el grup sanguini perquè els gats tenen anticossos antieritricitaris des del naixement i si els posem una sang diferent al seu grup poden patir una reacció anafiláctica que els pot portar a la mort. La majoria dels gats són tipus A i aquells que són AB se'ls considera receptors universals, però no hi ha donants universals.

En els gossos ens podem arriscar en la primera transfusió, tot i que sempre és millor que sigui del seu tipus, ja que ells no tenen anticossos, però una vegada feta una transfusió sí que es produeixen. L'ideal seria que tota sang canina a transfundir fos DEA 1.1(-) o DEA 1.2(-)

Donants
Les condicions ideals que un bon donant de sang hauria de tenir, són les següents:
- clínicament sa, amb hematocrit del 40% mínim.
- d'1 a 8 anys d'edat
- Pes superior a 22Kg, per usar bosses de recol·lecció de sang de 450 ml. que són les bosses sanguínies que s'usen en humans, i que corresponen a UNA unitat de sang.
- La raça de gos no és fonamental en general (menys els Akita Inu que s'eviten com a donants per l'elevada concentració de potassi intraeritrocitari), però com la recol·lecció de sang es realitza a partir de les venes iugulars, si són gossos de pèl curt i sense arrugues, millor.
- Els donants han de ser mascles, o femelles esterilitzades que mai no hagin parit
- Que no tinguin antecedents de transfusions com a receptors.
- Han d'estar al dia quant a vacunes i desparasitacions.
- SOBRETOT, aptes després d'un control de malalties hemàtiques, com la filariosis, borreliosis, babesiosis, leishmaniosis, brucelosis i erlichiosis.
- Han de tenir els seus factors de coagulació normals.
- Es prefereixen els animals dòcils als nerviosos, ja que s'evitaria la sedació o anestèsia a l'hora de l'extracció de sang, que pot durar un quart d'hora si va bé.
- i el donant ideal és el que posseeix la considerada sang UNIVERSAL, és a dir, negatiu al Grup 1.1.

No obstant això, si s'ha d'aprofitar del que es disposa, SEMPRE HA DE SER TESTADA. I serà necessari que es presenti un alt percentatge del total de les condicions ideals, per així, tenir èxit en la transfusió.

- A cada DONANT, se li sol extreure sang cada 3 mesos (MÀXIM PERIODICITAT – 1/MES)

Reaccions post-transfusions:
- Cal observar el receptor durant uns dies per si apareixen reaccions secundàries a la transfusió, ja que poden aparèixer de forma immediata, en el mateix moment de transfundir, o dies posteriors.
- Quant al donant, repòs durant les primeres hores, i menjar reconstituient 
Xè 

dijous, 17 de novembre de 2016

convulsions en el gos o gat

Una convulsió és un desequilibri que es manifesta en algun d'aquests símptomes:

- Cau a terra amb el cos rígid.
- Espasmes, moviments espontanis i involuntaris en les seves extremitats.
- Canvis bruscos en la consciència i el seu comportament.
- La seva mandíbula es posa rígida i baveja.
- Pèrdua del control d'esfínter, bufeta i intestí.
La durada d'una convulsió és molt variable, però si sobrepassa 2-3 minuts hem de portar-lo urgentment al veterinari.

Les convulsions i l'epilèpsia no són el mateix
Si el nostre amic pateix una convulsió no necessàriament significa que tingui epilèpsia, en moltes ocasions una convulsió és causada per una baixada de sucre a la sang, per infeccions víriques com el Borm caní o la Peritonitis infecciosa felina, problemes metabòlics, congènits, degeneratius, traumes, tumors cerebrals, una intoxicació (com la ingestió d'anticongelant), insuficiència renal o hepàtica, o un trauma cranial.
L'epilèpsia, a diferència, és un trastorn de la funció cerebral que es caracteritza per la presència de convulsions cròniques, i atacs de gairebé 20 minuts de durada.
(El 3% de la població mundial de gossos pateix convulsions. D'aquest grup, el 80% és diagnosticat amb epilèpsia mentre que el 20% restant té convulsions per altres raons)

No hi ha cura però sí tractament

L'epilèpsia és una malaltia que dura tota la vida però que no la posa en risc sempre que li assignem un tractament específic. No tots els animals són iguals i el veterinari és l'únic que pot administrar un tractament per a cada cas.

Les emergències relacionades amb les convulsions són:
- Quan una convulsió dura més de 5 minuts (considerant com a convulsió la fase d'ictus).
- Quan el pacient pateix més d'un atac en un període de 5 setmanes 
- Quan el pacient pateix un estat epilèptic: una convulsió que dura més de 20 minuts o quan el pacient té atacs seguits sense que existeixi recuperació de consciència entre ells.
SEMPRE hem de portar un animal que ha convulsionat al Centre Veterinari, però en aquests casos haurem de fer-ho immediatament!

No sempre s'han de tractar les convulsions, ni totes les convulsions es tracten de la mateixa manera, per això el nostre Centre Veterinari, després de realitzar l'exploració minuciosa del pacient i realitzar les proves necessàries, haurà de decidir quin és el tractament idoni per a cada pacient i posteriorment controlar aquest tractament de forma correcta. És interessant per al veterinari neuròleg que nosaltres anotem en un calendari la data de cada atac així com la seva durada per realitzar un control correcte.

QUÈ FEM DAVANT UN ATAC CONVULSIU
Encara la situació i el moment sigui molt intens hem procurar mantenir la calma.

Què hem de fer?
- Principalment ser-hi. En tot moment ens ha de tenir al seu costat, ja que si no perd la consciència estarà espantat, no entendrà què li passa, i la nostra presència el tranquil·lizarà.
- apartar els objectes del voltant del nostre amic perquè no s'hi copegi si cau o durant l'atac. 
- Portar-lo a un lloc fresc i tranquil, si podem. 
- Administrar NOMÉS la medicació que ens ha recomanat el veterinari.
- Si no cessen els atacs després de l'administració portem-lo al veterinari al més aviat possible.

Què NO hem de fer?
- NO HEM de deixar-lo sol
- No el tapem ni el portem a zones on faci calor. 
- No el subjectem, perquè ens podria fer mal, (ell no és conscient del que fa durant els atacs). 
- No li donem res per menjar ni per beure, ja que té alterat el reflex de la deglució i es podria ennuegar. 
- No administrem cap medicament no prescrit pel veterinari.

Sobretot estiguem en tot moment al seu costat, podem parlar-li fluix amb molta suavitat, deixar simplement una mà sobre el seu cor, sense acariciar-lo, encara que estigui en estat d'inconsciència, ja que quan desperti es trobarà desorientat I AGRAIRÀ SENTIR-NOS AL SEU COSTAT.

divendres, 11 de novembre de 2016

10 mini animals

1. Micro camaleó

2. Cranc pèsol

 

3. Serp de Barbados

 

 

 

 

4. Pop wolfi

 

 

 

 

 

 

5. Tití Pigmeu

7. Granota de Borneo

6. Colibrí abella

 

 

 

8.  MicroGecko (dragó)

  Xè

9. Micro Estrella de mar

10. Jerbo pigmeo



dijous, 3 de novembre de 2016

El dolor en el gat

Fora de l'antiga creença popular que deia que els animals són éssers insensibles, és evident que sí senten. El problema és que mos­tren el seu malestar a través de canvis de compor­tament, que sovint no sabem reconèixer. 
El dolor en el nostre amic felí pot ser extremadament difícil de detectar ja que, a diferència del que succeeix amb els gossos, que a base de milers d'anys al nostre costat, han après maneres perquè enteguem el seu malestar a través de diversos comportaments, les manifestacions dels gats encara són subtils. Per tant, és necessari que estiguem molt al cas de qualsevol canvi en la seva conducta.
El dolor és un mecanisme de protecció de l'organisme, la funció fisiològica del qual és indicar al sistema nerviós que alguna cosa no va bé en una part del cos. No obstant això, hem de tenir en compte que, segons l'espècie o la raça, la per­cepció i el comporta­ment davant el dolor serà variable.

L'avantpassat
Partim de l'origen: el gat silvestre africà. Un animal originari de zones àrides i semiàrides del Nord d'Àfrica, solitari, molt territorial i que s'alimentava capturant petites peces. Aquestes característiques són molt importants per­què són les que van definir un individu que no es podia permetre manifestar el seu dolor, i l'amagava per evitar passar de caçador a presa potencial.

Manifestacions de dolor
Amb el procés de domesticació es van pro­ducir canvis en el comportament social fe­lí i un enriquiment de la seva comunicació, però no encara en la seva actitud davant el dolor. Però tot i què no es manifesta de forma evident, s'expressa en una gran quantitat de senyals que els humans sovint no sabem reconèixer com a malestar. Les més importants, entre unes altres, són les següents:
Com reconeixem el dolor en el nostre amic felí:
1. El canvi de caràcter cap a agressivitat o timidesa. Els gats sociables volen fugir, mentre que els més esquerps reaccionen amb agresi­vitat davant la manipulació de l'àrea adolorida.

2. La postura. En general està decaigut, amb tendència a protegir la zona adolorida, amb el cap arrupit, les orelles baixes i la cua cap a sota o entre les potes de darrere. No vol moure's. Els ulls semitancats i, si ens acostéssim, dilataria les pupil·les, posaria les orelles cap a enrere, i adoptaria una pos­tura defensiva que fins i tot podria arribar a atacar-nos.
3. El grooming (la seva higiene personal) dismi­nueix. No es renta i presenta molt mal aspec­te general amb piloerecció, atapeïment del pelatge i fins i tot taques d'orina i femta. 
Altres, en canvi, es lleparan compulsivament o mossegaran una zona obsessivament, arribant fins i tot a fer-se ferida.
4. Respecte a l'alimentació, es redueix i inclu­s s'anul·la el consum d'aigua i menjar.

5. Alliberament de feromones interdigitals molt adherents que impregnen fortament tot allà on es trobi el nostre amic i que no expressen una altra cosa que alarma de malatia.
6. Quant a la comunicació auditiva, pot emetre bufs i grunyits, però el més curiós és que el ronroneig persisteix. Se sap que el ronroneig està regit per un cen­tre nerviós situat en el cervell, molt proper de l'hipotàlem, i que constitueix un dels centre de les emocions que s'activa per l'alliberament d'endorfines i que té un efecte tranquilitzant i calmant.

Signes clínics de dolor
A més de tots aquests signes de comportament, en un gat amb dolor també es produeixen manifestacions clíniques típiques encara que no específiques: augment de la freqüència cardíaca i respiratòria, de la pressió arterial, de la diuresis, de la salivació i del temps de farciment capil·lar, presència de mu­coses pàl·lides i presència de midriasis i/o apatia, disnea (esbufegs). Això ho hem de tenir en compte en gats d'avançada edat, ja que poden presentar apatia a causa de la presència de dolor i no a causa de la vellesa.

Un altre aspecte a tenir en compte és que tota causa de dolor, a part del mal tissular real, li provocarà un quadre d'estrès. Sempre que hi ha dolor, hi ha estrès (però no sempre que té estrès ha d'haver-hi dolor). Segons el tipus de dolència, aquest estrès, igual que el dolor, pot ser de caràcter agut (per exemple, en la fractura de maluc) o crònic (per la artrosis). L'estrès és la reacció del gat davant una nova situació que no li agrada i de la qual desitja escapar i es manifesta augmentant o disminuint l'activitat, varia el consum d'aliments, el joc, la higiene i/o l'agressivitat. Manifestacions similars a les del dolor físic i la seva presència pot agreujar els efec­tes propis de la dolència en si i fins i tot emmasca­rar la seva simptomatologia. És el cas, per exemple, del gat que realitza una micció inadequada. Pot ser a causa d'un estrès pròpiament dit (per exemple per l'arribada d'un nou gat a la llar) o pot ser a causa de la presència de cristalls en l'orina que provoquen un dolor que fa que el gat rebutgi la seva safata de sorra habitual: és bàsic distingir ambdues si­tuacions.

dilluns, 17 d’octubre de 2016

La Leucèmia Felina

És una malaltia molt contagiosa entre gats, provocada per un microorganisme anomenat virus de la leucèmia felina (ViLeF) que afecta amb major freqüència als gats que viuen en grups, amb una lleugera predisposició en els mascles d'entre 1 a 6 anys d'edat. A més del gènere i de l'edat existeixen altres factors que condicionen la incidència que pot tenir aquesta malaltia en els gats, com el seu estat de salut al moment d'exposar-se al virus, el medi ambient i els hàbits de vida de l'animal.

El virus provoca deficiència del sistema immune de protecció de l'animal i el desenvolupament de tumors. Afecta principalment al sistema limfàtic i a les cèl·lules de la sang.
La malaltia ocasionada per aquest virus representa la principal causa infecciosa de mort en els gats domèstics de tot el món.
El ViLeF pertany al grup dels retrovirus que produeixen una proteïna amb funció enzimàtica (és a dir que accelera la velocitat de les reaccions bioquímiques) gràcies a la qual aquests microorganismes poden inserir còpies de la seva informació genètica dins del material genètic de la cèl·lula infectada i d'aquesta manera es reprodueixen. En aquest sentit, ViLeF és parent proper del virus de la immunodeficiència felina (VIF) i humana (VIH).
Al nostre país existeix una elevada prevalença de retrovirus felins que provoquen malalties marcadament inmunosupresores. A aquesta situació ha de sumar-se-li la presència de molts focus amb nombroses poblacions de gats de carrer, sense cap control sanitari, la qual cosa augmenta els riscos potencials de contagi per a gats casolans.

Com es contagia el virus?
El contagi es realitza a partir del contacte directe amb un gat infectat. La transmissió pot produir-se per mitjà del llepat amb el qual acostumen a fer-se entre si els felins (grooming) o per ferides de mossegades ocasionades durant una baralla (el virus es troba en grans quantitats en la saliva dels animals malalts). També pot contagiar-se a partir de secrecions nasals, sang, orina, matèria fecal, llàgrimes i llet. En forma menys probable, encara que possible, se citen com a fonts potencials de risc el compartir tant el recipient del menjar com la safata sanitària.
Una gata gestant infectada pot transmetre la malaltia als fetus a través de la placenta i també als cadells durant la lactància.
El virus és molt poc resistent a les condicions ambientals habituals d'una llar i és destruït fàcilment per la majoria dels desinfectants, sabons, la calor, la llum solar i la dessecació. Per aquesta raó, una vegada fora de l'animal no sobreviu més que algunes hores.

Tots els gats poden contreure leucèmia?
Si bé aquesta malaltia pot afectar a qualsevol gat que rebi una exposició viral suficient, existeixen grups de major risc. Aquests estan integrats per: els gats que conviuen amb animals infectats o amb felins dels quals es desconeix la seva condició enfront d'aquest virus (animals recollits del carrer). També integren aquest grup de risc els gats que surten a l'exterior de la casa sense ser vigilats, que poden ser mossegats per un gat infectat, i els gatets nascuts de mares que presenten el virus en el seu organisme.

El virus pot contagiar-se a l'humà?
No. Malgrat la similitud del virus de la leucèmia felina amb el virus de la immunodeficiència humana o Sida, mai no s'ha detectat infecció amb ViLeF en els éssers humans. No obstant això, algunes persones han de tenir precaució amb els gats infectats amb ViLeF ja que aquests animals poden presentar altres malalties concurrents que sí ofereixen risc per a la salut de certs grups, com els immunosuprimits, els nens, bebès en gestació, ancians i les dones embarassades.
Com afecta el virus de la leucèmia felina a la salut dels gats?
Aquest microorganisme representa la principal causa de càncer en els gats, provoca diversos trastorns sanguinis i pot conduir l'animal a un estat d'immunodeficiència que disminueix la seva capacitat natural per protegir-se de les infeccions. Així doncs, el gat queda exposat a l'acció de bacteris, virus, fongs i altres agents biològics amb els quals normalment està en contacte encara que sense afectar la seva salut però que, en aquest cas, poden ocasionar-li danys severs a causa de les baixes defenses de l'animal. Aquestes infeccions secundàries són les responsables de la majoria de les malalties associades amb ViLeF.

Quins símptomes produeix la leucèmia felina?
És probable que durant els primers estadis de la infecció, els gats no manifestin cap signe de malaltia. No obstant això, al cap d'algunes setmanes, mesos, o de vegades anys posteriors a la infecció inicial, la salut del gat comença a deteriorar-se gradualment o a presentar malalties recurrents seguides d'estats temporals de salut relativa. Entre els principals signes que poden destacar-se calen esmentar: pèrdua de gana, disminució progressiva de pes, desmillorament de l'aspecte i qualitat del seu pelatge, augment de grandària dels nòduls limfàtics, febre persistent, infeccions en la pell, la bufeta (cistitis), les vies aèries superiors, diarrea, canvis de conducta, trastorns reproductius, entre altres.
Mantenint les cures de salut adequats i en condicions ideals un gat infectat pot viure amb un aparent estat de salut durant mesos, però morint al cap de dos o tres anys del moment de l'exposició inicial.

Com es diagnostica la leucèmia felina?
Existeixen fonamentalment dos tipus de proves de diagnòstic sanguini de leucèmia felina: el Test d'Elisa i la Immuno Fluorescència Indirecta. En ambdues el principi de la prova és el mateix: la detecció en la sang del gat infectat d'una proteïna interna del virus anomenada p27 que és comuna a tots els ceps. Cal destacar que el virus de la leucèmia es detecta en sang (virèmia) només en dos estadis de la infecció: existeix una virèmia primària on alguns gats poden presentar una resposta immune efectiva, eliminar al virus de la sang i detenir el curs de la infecció. Però si això no succeeix, al cap d'un temps el gat presenta una virèmia secundària on la infecció aconsegueix un punt de no tornada acabant amb la seva vida.

Com pot controlar-se la leucèmia felina?
L'única manera de protegir un gat de l'exposició enfront del virus de la leucèmia és evitar el contacte d'aquest animal amb gats infectats amb ViLeF. Prenent les següents mesures:
- Mantenir al gat dins la llar, allunyat d'altres felins potencialment infectats que poguessin mossegar-lo.
- En el cas d'adoptar un gat del carrer del qual es desconeix la seva situació sanitària, consultar amb el Veterinari.
- Si es té més d'un gat a casa, i un d'ells està infectat amb ViLeF, aquest ha de romandre separat de la resta sense poder compartir ni el recipient del menjar ni la safata sanitària.
- Es recomana castrar als gats amb ViLeF per evitar el contagi.
- A causa de les baixes defenses que té un gat amb ViLeF hem d'evitar donar-li de menjar aliments crus (carn, ous) o derivats de la llet sense pasteuritzar ja que aquest tipus d'aliments ofereixen un major risc de transmetre bacteris o paràsits que provocarien un dany major en un organisme amb el seu sistema immune afeblit. En aquest sentit es recomana l'ús d'aliments balancejats de bona qualitat.
- Tots els gats que no estan infectats han de vacunar-se.

Com es prevé aquesta malaltia?
El compliment amb un adequat pla de vacunació és la millor mesura per la prevenció tant d'aquesta malaltia com de moltes altres dels felins.
En condicions ideals, i a causa de la immunodeficiència que provoquen els retrovirus. A l'hora de vacunar el nostre gat, és molt important verificar que no tingui ja el virus, i a no ser que sapiguem del cert que no ha estat en contacte amb animals infectats i que la mare del nostre gat (si parlem d'un cadell) no estava infectada amb el virus, s'ha de fer un test previ a la vacuna que ens digui si està o no infectat. Si el test és positiu, ja no té sentit vacunar l'animal (recordem que la vacuna només és per prevenir la infecció i que no la cura) i es recomana esterilitzar i recloure l'animal perquè no pugui encomanar la malaltia a altres gats. En el cas que el test sigui negatiu, el veterinari podrà aplicar la vacuna per protegir el nostre gat front aquesta malaltia.
Si el nostre gat és diagnosticat de leucèmia, el temps de supervivència vindrà marcat per l'estat de la infecció i per l'afectació d'aquesta. Un animal de tingui el virus però que no ha desenvolupat la malaltia, pot viure anys (més si podem controlar la virèmia amb medicaments) però cal recordar que el més important és que no transmeti la malaltia a altres animals, per tant, si conviu amb més animals a casa caldrà vacunar aquests i el més important, que no surti fora de casa i pugui encomanar altres gats (serà millor esterilitzar-lo per evitar per exemple, baralles amb altres mascles per competir per una femella en zel).
Al nostre país existeixen al mercat diferents tipus de vacunes contra ViLeF però la majoria d'elles presenta el risc potencial de provocar amb el temps un desenvolupament tumoral en els gats, anomenat sarcoma, en els punts d'inoculació. D'acord amb els coneixements científics disponibles fins al moment existeix una estreta associació entre la formació d'aquests tumors i la presència de certs components en l'adjuvant de les vacunes. Els adjuvants són substàncies que s'agreguen a la composició d'algunes vacunes amb el propòsit de modificar o augmentar la resposta immune de l'individu vacunat. Aquest risc desapareix si el veterinari utilitza una vacuna sense cap tipus d'adjuvant, aplicant una segona dosi entre les 3 i 5 setmanes posteriors i un reforç un cop cada any.
Potser també t'interessa:     - Els gats de carrer

dilluns, 10 d’octubre de 2016

La dieta del gos sènior

10 punts a tenir en compte en una dieta per al gos sènior:

1. L'edat per canviar l'alimentació del nostre amic varia entre un gos i un altre. Un de mida petita fins als deu o onze anys no es considera que ha entrat a la vellesa. Un gos de mida mitjana es pot canviar als vuit o nou. I un gos de mida gran, als sis o set anys ja comença a necessitar altres tipus d'alimentació.

2. Tot i així, cada cas és específic, i s'ha de considerar de manera personalitzada, ja que el pes, el caràcter i l'activitat física influencien en la decisió de donar-li un tipus d'alimentació equilibrada per cada cas.

3. Quan el nostre amic arribi a la seva edat de senectud i repòs, és millor optar per una alimentació d'alta qualitat, amb un 20% o 30% de proteïnes.

4. Amb una patalabilitat superior a l'anterior, ja que el sentit gustatiu també es veu afectat amb l'edat.

5. Amb uns nivells moderats de proteïnes d'alt valor biològic.

6. Nivells controlats de greixos rics en àcids grassos essencials (EFA)

7. Suplement vitamínic (E i complet B), i nivells de minerals controlats curosament.

8. El gos sènior necessita una alimentació baixa en calories.

9. Convé repartir l'alimentació en un parell de preses al dia.

10. Abans de canviar la dieta del nostre amic, consultem al nostre veterinari, ja que ell sap millor que ningú quan i com s'ha d'alimentar, per tot el seu historial mèdic. I el canvi ha de ser gradual:
afegim cada cop més quantitat del nou pinso, i anem disminuïnt l'anterior. Qualsevol canvi brusc en una dieta afecta el procés digestiu.

Potser també t'interessa: El gos senior

dilluns, 19 de setembre de 2016

Problemes de les parpelles dels gossos

 Entropi
És l’enrollament de la parpella de l'ull cap a dins, on la pell i pèls de la parpella freguen la superfície de la còrnia i la conjuntiva, que poden ocasionar lesions greus.
Algunes races estan més predisposades que unes altres a patir aquesta malaltia ocular, com són: Chow-Chow, Sant Bernardo, Cocker Spaniel, Shar-Pei, Gran Danès, Caniche, Labrador i Setter Irlandès entre altres, els símptomes del qual apareixen abans dels sis mesos d'edat.
En ocasions l’entropi es pot originar com a conseqüència de conjuntivitis, dolor o un altre problema ocular. Entre els símptomes es troben: parpalleig, parpelles tancades pel dolor, conjuntivitis, queratitis o inflamació de la còrnia, úlceres corneales, pèrdua de visió i en casos extrems pot semblar pigmentació de la còrnia.
L’entropi es diagnostica mitjançant una revisió oftalmològica completa; si aquest entropi és de causa primària, és a dir si s'ha produït a causa d'un mal desenvolupament de les parpelles, es pot corregir el defecte mitjançant tractament quirúrgic.
Si es deixa durant temps que la còrnia i la conjuntiva rebin el frec del pèl de la parpella, es poden produir úlceres corneals, arribant fins i tot a la perforació. La irritació contínua de la còrnia pot ocasionar l'aparició de pigments, produïts per la vascularizació, que ocasionaria la pèrdua de visió.

Ectropi
És l’enrollament de la vora de la parpella cap a fora, de manera que la conjuntiva i el globus ocular queden més desprotegits i exposats a infeccions.
Les races més predisposades a causa d'un mal desenvolupament de les parpelles són el Sant Bernardo, Terranova, Bull Mastiff o Gran Danès entre altres, encara que en ocasions pot aparèixer per traumatismes, vellesa o cicatrius de caràcter secundari a una inflamació crònica.
Els símptomes continus que produeix l’ectropi són conjuntivitis, llagrimeig continu i una distribució incorrecta de les llàgrimes, fet que fa que la còrnia quedi mal protegida i desnodrida.
Es diagnostica mitjançant una exploració oftalmológica completa i la solució és quirúrgica i consisteix en la reparació de la parpella, mitjançant la seva modificació, per corregir el defecte i que la còrnia quedi protegida.
Si aquesta deficiència no es tracta, l'ull sofrirà contínues conjuntivitis per a tota la vida i a la formació de queratitis -inflamació de la còrnia- en quedar aquesta desprotegida, la qual cosa portarà a una pèrdua de transparència i a la possible pèrdua de la visió.

dilluns, 5 de setembre de 2016

Socialització canina

Per què el meu amic no tolera els altres gossos? 
Simplement per la poca socialització en època de cadell
El gos ha de romandre amb la seva mare i amb els seus germans com a mínim uns dos mesos… Un cadell juga amb els seus germans, els llepa o mossega, també li mosseguen… aprèn a relacionar-se… perd la por i és capaç de valorar les “repercussions” dels seus actes (per exemple que una mossegada fa mal, tant si la rep com si la fa). El cadell ha de jugar amb altres gossos, mascles i femelles; de molt jovenet n'ha de conèixer de totes les grandàries i caràcters… hem de facilitar els contactes i supervisar-los: és lògic que hi hagi grunyits, intents de baralla…
però per intentar evitar els conflictes, el que provoquem són futurs problemes de comportament, ja que no deixem que aprenguin els seus Senyals de Calma, tan essencials com el nostre: Bon dia, gràcies, disculpi, perdoni, etc..
Quan reben el primer impacte de l'exterior aprenen a conèixer altres realitats, sorolls diversos i infinitat d'olors. Però sobretot, la socialització és un procés continu que hem de reforçar durant tota la seva vida. 
El meu amic ja és un gos adult
Si el nostre amic ja és adult i té la sort de sortir tots els dies al parc per conèixer i jugar amb altres gossos, fantastic! Però hem de recordar que quan ja reconeix una sèrie de persones i un cert número de gossos, també és probable que no n'accepti de nous.

Per mantenir-lo socialitzat amb d'altres, hem de seguir canviant els seus costums i trencar rutines:
- triar sovint rutes diferents
- convidar gent (amics, familiars i de diferents edats) a casa
- visitar nous parcs de gossos.

Altres gossos
Cal tenir en compte que un gos ben socialitzat pot seguir tenint les seves preferències a l'hora de relacionar-se amb gossos desconeguts: no tots els gossos li poden caure bé com les persones tampoc ens portem bé amb totes les que coneixem.
No obstant això, la socialització assegura que un gos tingui l'astúcia social necessària per interactuar de manera agradable i respectuosa amb gossos desconeguts i pugui resoldre les discussions sense fer-se mal recíproc. Són els anomanats Senyals de Calma, que s'aprenen de la convivència amb altres gossos, per tant, només és qüestió de paciència, temps i dedicació.

Altres animals
Fins i tot si el nostre amic no conviu amb cap altre animal (no humà), se'n trobarà al llarg de la seva vida. Alguns de més freqüents com gats, ocells, peixos, etc. o menys comuns com ara conills, gallines, ovelles, cavalls, etc. Si reservem un temps a socialitzar-lo amb animals de totes les grandàries i formes, millorarà considerablement les possibilitats que accepti la presència fins i tot d'algun altre animal desconegut, sense tenir-li por.
L'objectiu principal en la socialització amb altres animals és mantenir-los a ambdós segurs i còmodes amb la presència de l'altre. Hem de tenir en compte que poden ser fàcilment considerats presa/predador, i ens interessa que es considerin amics. Així que hem d'utilitzar una combinació de gestió, supervisió i socialització, i sobretot paciència. Pot ser útil al principi que s'exposi només l'olor de l'altre animal, a continuació es poden veure l'un a l'altre des de darrere d'una tanca o gàbia, assegurant-se de proporcionar elogis, carícies i premis a canvi d'un comportament tranquil i no reactiu.
Amb el temps i basant-se en reforços positius enfront de l'aparició de l'altre animal, la majoria dels gossos aprenen a tolerar a altres animals i conviuen perfectament en harmonia.
Potser també t'interessa: 

dimarts, 26 de juliol de 2016

el mareig del gos en cotxe


El mareig en gossos que viatgen amb cotxe és molt habitual, especialment quan són cadells. De fet es calcula que aproximadament 1 de cada 5 gossos es mareja cada cop que puja al cotxe. Primer cal entendre que la causa no és la mateixa en tots els casos. En cadells, com en nens, generalment es deu al fet que el centre de control de l'equilibri encara no està totalment desenvolupat. Per això, molts cadells que es maregen deixen de fer-ho segons creixen. En altres casos pot ser conseqüència de l'estrès que li produeix, es posa molt nerviós i en conseqüència es mareja (associa el viatge en cotxe a alguna cosa negativa (per exemple anar al veterinari) o si de petit es marejava i associa el cotxe a sentir-se malament).

Signes de mareig en gossos:

- Nàusees, arcades
- Salivació
- Inquietud, ansietat
- Tremolors
- Inactivitat
- Gemecs
- Badalls constants
- Defecar/orinar-se damunt
- Vòmits

Mesures perquè el nostre amic no es maregi dins el cotxe:

- Evitem donar-li aliment sòlid les 4 hores prèvies al viatge.
- Evitem que begui grans quantitats d'aigua en les 4 hores prèvies al viatge.
- La temperatura dins del cotxe ha de ser agradable (22ºC)
Si el nostre amic va còmode és menys possible que es maregi. Per norma general, van més a gust asseguts en els seients de darrere amb la subjecció correcta. Dins el maleter es maregen molt més.
Intentem posar-li també la manteta que reconegui com a seva o una joguina que li agradi.
De tant en tant baixem una mica les finestres per igualar la pressió de l'exterior i l'interior del cotxe i renovar l'aire, encara que a fora faci calor.
Fem parades màxim cada 2 hores perquè surti a fer una passejada, oferim-li aigua i que faci les seves necessitats. Quan torni a pujar al cotxe podem donar-li un premi (generalment si és petit no li provocarà  vòmits, però vigilem-ho)

Com acostumem el nostre amic a viatjar amb cotxe:

A poc a poc, fins que no el vegem còmode amb un dels passos no passem al següent. Ens portarà uns dies o unes setmanes completar-lo, segons cada cas:

1 - El primer cop anem amb ell fins al cotxe i que l'olori sense arribar-hi a pujar. Podem oferir-li algun premi.
2 - Pugem al cotxe i sense encendre el motor, romanem una estona dins. Deixem-li explorar i juguem amb ell. Així reforcem l'aspecte positiu d'entrada.
3 - Engeguem el motor. Romanem una estona dins, jugant com abans i tornem a baixar.
4 - Fem un recorregut molt curt (una volta a la zona) i torneu a casa i amb el motor encès, juguem i baixem.
5 - Fem un recorregut d'uns 10 minuts fins a un parc o zona on pugui jugar i divertir-se.
6 - Podem anar fent a poc a poc recorreguts més llargs fins que vegem que viatja amb tranquil·litat.

Pot ser útil que agafem una joguina que li agradi molt i la utilitzem només quan vagi amb cotxe. Si una altra persona ens acompanya pot anar darrere, al costat del gos per distreure'l i calmar-lo. Recordem també que sempre hem de retirar els ambientadors abans de viatjar amb el nostre amic en cotxe. Per un olfacte tan fi pot resultar molt molest i fins i tot induir al mareig.

Medicació per evitar el mareig en gossos
Els tranquilitzants que inhibeixen el vòmit i "calmen" (com Calmivet, Calmosan, etc) són sedants, relaxants musculars, que ens fan percebre com el nostre amic està tranquil, però realment no eviten l'estrès que pugui estar patint, perquè ell és conscient d'on és.

Tinguem en compte que si el nostre amic té ansietat associada al cotxe, si administrem un fàrmac que únicament inhibeix el vòmit no solucionarà el problema. És molt important que apliquem les pautes de desensibilització que hem comentat i ho consultem amb el  Centre veterinari o d'Etologia Canina. Existeixen uns collarets de feromones que poden ser útils en aquest procés però sempre hauran d'anar acompanyats de les pautes de conducta.

divendres, 15 de juliol de 2016

Mascotes Olímpiques

MASCOTA: símbol (sovint un animal) de sort a una institució, empresa o esdeveniment important. Abusivament s'empra per animal de companyia.

WALDI Fou creada pel dissenyador Otl Aicher, bassant-se en la raça teckel, característica de l'Estat de Baviera.
Va ser la primera mascota d'uns Jocs Olímpics d'estiu, i va tenir tan gran acollida que des de llavors cada olimpíada ha comptat amb la seva mascota.
 
AMIK Representa un animal emblemàtic del Canadà: el castor. El nom de la mascota, Amik, significa justament castor en el llenguatge indi algonquí, una regió del nord del Canadà. Representa l'amistat, la paciència i el treball dur que van ajudar el Canadà. Utilitza una banda vermella, tal com les cintes en què es pengen les medalles dels jocs.

MISHA Era un ós dissenyat per Victor Chizhikov imitant els óssos de peluix. Va ser la primera mascota a assolir èxit comercial i popular; a partir d'aleshores tots els grans campionats esportius tenien la seva mascota i els productes derivats (com sèries infantils o merxtandatge). Misha és un nom afectuós en rus, abreviatura de Mikhail. L'ós és un animal emblema de Rússia i les anelles olímpiques que portava al cinturó recordaven la competició.

SAM (en anglès: Sam, the Olympic Eagle) representa un pigarg americà, que és l'ocell nacional dels Estats Units, i fou dissenyat per C. Robert Moore, un dibuixant de la factoria Disney. Rep el seu nom en honor al símbol de l'Oncle Sam, la personificació nacional dels Estats Units.

HODORI dissenyat per Kim Hyun com un tigre amistós, representatiu de les amistoses i hospitalàries tradicions del poble coreà. El nom de la mascota fou escollit entre 2.295 suggeriments enviats pel públic. "Ho" deriva de la paraula coreana "horangi" que significa: tigre, i "dori" és un diminutiu coreà assignat als nens.

COBI  Dissenyat pel valencià Xavier Mariscal, representa un gos d'atura català d'estil cubista. El seu nom prové de COOB, Comitè Organitzador de les Olimpíades de Barcelona.
L'adaptació volumètrica per al marxandatge va comptar amb la col·laboració d'Esteve Agulló i el dissenyador gràfic Josep Maria Trias i Folch, autor també del logotip de Barcelona’92 que Cobi porta al pit.

IZZY Va ser creat pel dissenyador nord-americà John Ryan. És un personatge indefinit de color blau, amb una rialla molt característica. La primera mascota que no representa cap animal. Després d'una freda rebuda pel públic, l'organització d'Atlanta 1996 va demanar al seu creador que el tornés a dissenyar. Però malgrat les modificacions (una figura més atlètica) no va tenir bona acollida. Izzy és considerat com un fracàs comercial en la història dels Jocs Olímpics.

SYD  és un ornitorinc, un animal que té la grandària d'un conill però amb grans mandíbules que semblen un bec. Els seus peus són palmats i s'assembla molt a l'ànec. El nom va sorgir com a homenatge a Sydney, i és l'esperit de la competició, la força en l'esport i l'ànim als competidors. Tractava d'animar als participants perquè tots aspiressin a l'or olímpic i de cuidar la relació home-Medi ambient i per això va ser triat defensor de la naturalesa.
MILLIE té una figura semblant a la d'una equidna, animal típic d'Austràlia, semblant a una eriçó. És la primera mascota femenina co-protagonista, creada tractant d'imitar una dona moderna. Les seves principals característiques són la intel·ligència i la creativitat. El seu nom prové de la paraula mil·lenni, i representa l'esperança de la nova era.
OLLY imita a un cucaburra que és una au que té plomes de molts colors i són molt cridaners. Viu en les copes dels arbres més alts del país. El nom prové de la paraula Olimpíada. Representa l'amistat, l'intercanvi, la varietat de cultures, juntament amb la companyonia i l'esperit olímpic. Els seus creadors van voler que tingués bon humor, molt expressiu i comunicatiu. Però sobretot que fos divertit.

ATENEA i FEBOS 
L'origen dels noms de les mascotes prové d'algunes divinitats de l'Antiga Grècia:
Atena és la deessa de la saviesa i protectora de la ciutat d'Atenes
Febos és un dels molts noms d'Apol·lo, Déu de la llum, la música i l'esport. Són una parella de germans, dissenyats sobre la base d'unes antigues figures del segle VII aC. Encara que no van ser àmpliament populars arreu del món, sí que van tenir gran èxit a Grècia. Representaven la participació, companyonia, igualtat, cooperació, el joc net i tots valors humans més importants pels grecs.

Els FUWA són un grup de cinc amics, que representen els cinc elements de la Naturalesa segons la filosofia tradicional xinesa: metall, fusta, aigua, foc i terra (un peix, un panda, la flama olímpica un antílop tibetà i una oreneta). Els noms van ser elegits recordant noms d'un petit grup: Beibei, Jingjing, Huanhuan, Yingying i Nini i quan es pronuncien tots junts (repetint només una vegada cada síl·laba: Bei-Jing-Huan-Ying-Ni) formen una frase que significa "Beijing et dóna la benvinguda". Cadascuna de les mascotes també representa una de les anelles Olímpiques.




WENLOCK i MANDEVILLE Dissenyades per l'empresa Iris Design. Segons el seu autor, Michael Morpurgo, van néixer a partir de les últimes gotes d'acer sobrant de la construcció de l'última biga de suport de l'Estadi Olímpic en una fonedora en Bolton. Els noms de les mascotes es refereixen a dues localitats britàniques de transcendència per a l'olimpisme.
Wenlock el seu nom està inspirat en la ciutat Much Wenlock, porta 5 braçalets de l'amistat i cadascun del color d'una de les anelles olímpics. Té tres punts al seu cap que representen els 3 llocs en el podi. El patró en el seu cos amb el logo dels jocs i la forma en el seu front representa la forma del sostre de l'estadi olímpic.
Mandeville  el seu nom ve de l'Hospital Stoke Mandeville. Fa servir un cronòmetre rosa, en el qual es pot llegir 0:20:12. Al seu cap, un casc amb tres puntes, de color blau, vermell i verd, que representa el símbol Paralímpic.

TOM i VINICIUS creades per Birdo, seleccionat després d'un procés de licitació nacional que va involucrar a les empreses de publicitat, disseny, il·lustració i animació. Volen reflectir la diversitat de la cultura i la gent del Brasil. Vinicius porta el nom del músic Vinicius de Moraes. Representa la fauna brasilera, portant principalment trets de disseny animal: l'agilitat dels gats, influència dels micos i la gràcia de les aus. Pot estirar els seus braços i cames tant com ell vol.  
La mascota paralímpica es diu Tom, anomenat així pel músic Tom Jobim. Ell representa les plantes dels boscos del Brasil i pot tirar qualsevol objecte a partir del cap de fulles i sempre està creixent i superar els obstacles. Entre el marxandatge de les mascotes hi ha un kit de Lego. És la primera vegada que Lego va fer una versió comercial de les mascotes oficials dels Jocs.
 

dimarts, 5 de juliol de 2016

L'autovacuna de la Leishmaniosi

A Catalunya i Espanya la Leishmaniosi Canina és un problema veterinari freqüent. Més del 5% dels gossos infectats desenvolupen una malaltia que pot arribar a ser de caràcter greu, i fins i tot mortal, si no es tracta adequadament. Actualment no hi ha cap tractament preventiu eficaç al 100%.

Però sí UN TRACTAMENT PER PAL·LIAR els efectes de la malaltia:

L'AUTOVACUNA
Consisteix en l'extracció d'una mostra de gangli linfàtic de l'animal, generalment del popliti. La mostra es reserva en un medi de cultiu on multipliquem les leishmànies de l'animal, a partir de les quals s'elabora l'autovacuna. Rasurem i desinfectem la zona externa amb antisèptics convencionals (iode, clorhexidina, etc..). Subjectem adequadament el gangli popliti per procedir a la centesi amb xeringa de 5ml i agulla de 23G de calibre per obtenir el major volum possible. Incloem la mostra obtinguda en un medi de cultiu (s'homogenitza la mostra resultant). Com que la mostra extreta sovint és limitada i molt viscosa, hem d'extreure'n la major quantitat possible i en les condicions més asèptiques possibles.

En el laboratori, s'inocula en un mitjà bifàsic específic per al creixement de Leishmania infantum (a 26ºC) i es manté durant 5-12 dies per incrementar la concentració de paràsits.
Quan el creixement es considera òptim, es procedeix a la inactivació del paràsit.
Una vegada s'inactiven les leishmànies, s'elabora l'autovacuna amb les últimes tècniques de processament antigènic, obtenint un conjunt d'epítops que proporcionen una potenciació de la resposta Th1 específica, és a dir una activació del sistema immune de forma efectiva.
Finalment, obtenim l'autovacuna en dos vials d'1ml cadascun encapsulats en condicions asèptiques, per a la seva inoculació via subcutània el dia de la recepció (dia 0) i a les 2 setmanes (dia 15).
El tractament consisteix en una primera immunització (1 ml o 1 vial), i un de record de la vacuna 15 dies després de la immunització, emprant el segon vial d'1 ml.

Quan utilitzem una autovacuna per al tractament de la Leishmaniosi canina?
o Quan l'animal tingui confirmat el diagnòstic de Leishmaniosi.
o Sempre sota prescripció veterinària.
o Quan després d'un cicle terapèutic amb fàrmacs leishmanicides o leishmaniostàtics l'evolució clínica sigui pobra o desfavorable i requereixi replantejar-se el tractament.
o Quan existeixin malalties concomitants que estiguin impedint una bona resposta del tractament per immunocompromís.
o Quan els tractaments leishmanicides i/o leishmaniostàtics ocasionin intolerància o efectes secundaris (insuficiència hepàtica, insuficiència renal, nefrolitiasis, urolitiasis, etc.).

Què aconseguim amb l'autovacuna?
Potenciar la resposta immunitària del pacient millorant el quadre clínic, reduint la gravetat dels signes clínics de la Leishmaniosi canina i, eventualment, permetent que l'animal torni a tenir qualitat de vida.

dilluns, 27 de juny de 2016

El rascador del nostre amic felí


Els gats necessiten rascar per eliminar les capes més superficials de les ungles, estirar els músculs, marcar territori i fer exercici. Per això convé que els nostres amics més casolans també puguin disposar d'una superfície on dur a terme aquesta activitat tan natural per a ells. No ens ho prenguem a la lleugera, la destrossa de mobiliari és la principal excusa que molta gent desinformada opta per desunglar al seu amic, amb les conseqüències que això comporta per qualsevol felí. Si ens molesta que el nostre amic tingui aquest comportament, hem d'adquirir un rascador.

1. Comencem, si som a temps, des que encara són petits
És el millor moment per acostumar-lo a usar el rascador. Tinguem en compte que l'hàbit de rascar pot començar cap als 2 mesos. Si el gat ja és adult també pot ser reeducat, això sí, necessitarem més paciència i persistència. No desistim.

2. Triem un rascador adequat
Estable i rígid. Els felins en estat salvatge solen rascar troncs d'arbres i pals. A casa, la superfície per rascar ha d'oferir-li seguretat i rigidesa. Si tenim espai per posar un rascador a certa distància de terra amb mòduls, fixem-nos que sigui estable perquè no caigui quan el gat vulgui pujar d'un salt o amb impuls.
Suficientment alt perquè el gat pugui estirar les potes per gratar (si encara és petit, tinguem en compte la grandària que tindrà quan sigui adult).
A alguns gats els agrada més rascar en vertical, a uns altres en horitzontal. L'ideal és posar-li un rascador en què hi hagi una superfície per rascar en cada sentit, i després d'observar-lo, ubicar-li segons els seus gustos. Si el nostre amic ja ha començat a rascar algun racó de casa pot donar-nos la pista. També n'hi ha que no tenen preferències i ho rasquen tot.

N'hi ha de diferents textures (de corda, de cartró, de moqueta, de roba, de fusta…), i cada gat també té les seves preferències. Els més populars són els de cartró i els de corda. No és necessari que ens hi gastem una fortuna, podem fins i tot crear-lo nosaltres mateixos (utilitzem cartrons, trossos de moqueta, corda…). Per internet hi ha molts vídeos tutorials per crear el nostre propi rascador felí amb objectes reciclats. Si tenim problemes d'espai, podem penjar-lo a la paret a una altura a la qual arribi quan s'estira.

3. Situem el rascador en un lloc adequat

És molt important, encara que no ho sembli. Si amaguem el rascador o el situem en una zona poc freqüentada (perquè no destorbi o perquè no és bonic) és difícil que arribi a usar-ho. Això és important sobretot al principi. Una vegada que agafa l'hàbit d'usar el rascador podem situar-lo en un lloc més discret i probablement vagi a buscar-lo perquè li agrada. Col·loquem-lo a la zona on més temps passi prop del seu llit (a molts gats els agrada rascar quan es desperten de la migdiada). Evitem la zona on hi ha la safata del wc, el menjar i l'aigua. Si el nostre amic ja té l'hàbit de gratar un moble concret hem de situar el rascador just al costat.


4. Si conviuen més d'un gat

Fins i tot si es porten bé i aparentment no hi ha conflictes entre ells hauríem de tenir com a mínim un rascador per gat, atès que el gratat també forma part del marcatge, cada gat allibera feromones particulars en fer-ho i per tant no els sol agradar que el seu rascador “faci olor d'un altre”. Per molt que sigui el seu company de l'ànima.

5. Usem estímuls positius

Podem començar posant premis al rascador perquè es vagin apropant i l'explorin. Si els agrada jugar amb joguines, cintes, plomes, etc, juguem amb ell al voltant del rascador fins a aconseguir que s'hi llanci.

6. No l'obliguem mai a usar el rascador

Podem gratar-lo nosaltres i provem a veure si li crida l'atenció el so, però mai no li agafem les potes i li obliguem a fer-ho, perquè això no li agradarà i ho associarà a una experiència negativa.

7. Què fem si ja ha començat a gratar algun moble?

Assegurem-nos que no estigui destrossant els mobles per un excés d'ansietat. Això es pot generar per exemple si ens hem mudat recentment, si hem canviat la decoració, per tensió amb un altre animal amb el qual convisqui (no té perquè ser evident). Algunes pistes que el gratat està sent patològic en lloc d'un acte normal és per exemple el fet que gratin diversos mobles en diferents zones de la casa o que ho facin al costat de portes i finestres. Aquest tipus de comportament és més habitual en cases amb diversos gats. En aquest cas cal detectar quin és l'origen del problema.

És important que rentem bé el moble que ha esgarrapat amb aigua i sabó o amb alcohol de guarir ferides ja que tendeixen a tornar al lloc on han marcat i alliberat substàncies oloroses (encara que nosaltres no les detectem). També disposem al mercat de repel·lents per polvoritzar sobre les zones que no volem que grati, encara que de vegades l'olor pot resultar-nos massa forta o desagradable. Un truc que pot resultar-nos útil és enganxar cinta adhesiva transparent de doble cara (que no sigui extraforta, per retirar-la fàcliment) sobre la superfície que no volem que grati, la sensació els resulta desagradable i paren de fer-ho, però sempre haurem de posar-li el rascador al costat perquè tingui una alternativa a l'abast.