dimarts, 17 d’abril de 2018

Les principals vitamines en el gos


ÀCID PANTOTÈNIC
Com aquesta vitamina es troba en abundància en l’alimentació, les deficiències en nutrició en vitamina B5 són infreqüents i ocasiones símptomes generals inespecífics.
Alguns detalls: Els treballs d’investigació que van conduir al descobriment de l’àcid pantotènic, component d’una molècula clau pel funcionament de la central energètica cel·lular, la coenzim A, van valdre al seu autor,
Funcions en l’organisme: L’àcid pantotènic entra en la composició del coenzim A, la qual participa en quasi tots els metabolismes (hidrats de carboni, lípids i pròtids) que condueixen a la producció d’energia.
Fonts naturals: El nom d’aquesta substància deriva del vocable grec “pantos”, que significa “que es troba en totes parts”. Les principals fonts de Vitamina B5 són els ous, productes làctics i les carns.

BIOTINA
Es tracta d’una de les vitamines més actives per a millorar la qualitat de la pell i el pelatge en l’animal. Així mateix, contribueix directament al bon funcionament del sistema nerviós.
Alguns detalls: La biotina es va descobrir a principis del S. XX, mentre s’estudiava una malaltia provocada pel consum de clara d’ou crua com a única font de proteïnes. Aquesta malaltia ocasiona lesions a la pell, caiguda del pèl, i trastorns neuromusculars. La cocció de les clares d’ou, i l’aportació de llevats (font de biotina) permet curar aquesta malaltia, deguda per la inactivació de la biotina per una substància “anti-biotina”, la avidina, present a les clares crues.
Funcions en l’organisme: La biotina intervé en l’organisme (reaccions químiques de degradació)  de la glucosa, els àcids grassos i alguns aminoàcids. És indispensable per a la síntesi d’altres àcids grassos.
Fonts naturals: La biotina és una vitamina hidrosoluble. Es troba en gran concentració en els llevats. El fetge, els ronyons i els ous cuits.

FOLAT
La vitamina B9 té una acció preventiva dels trastorns anèmics i neurològics. A més, ha de trobar-se en majors quantitats en l’alimentació dels animals d’edat avançada, i en cas de trastorns digestius.
Alguns detalls: El descobriment de l’àcid fòlic es remunta a mitjans del SXX. Es tracta d’una vitamina hidrosoluble, que s’emmagatzema al fetge. Des de fa anys, el folat es coneix també amb el nom de vitamina B9, però abans havia rebut altres denominacions: factor de Wills, vitamina M, vitamina Bc.
Funcions en l’organisme: El folat està estretament relacionat amb el metabolisme de les proteïnes i la síntesi de l’àcid desoxirribonuclèic (ADN) portador de la informació genètica.
Fonts naturals: Els llevats constitueixen la principal font alimentària de folat, com de la majoria de les vitamines B. Les verdures – en particular els espinacs i l’enciam són rics en folat, i el fetge en menor quantitat.

NIACINA
La niacina, o vitamina B3 o PP, permet prevenir la pel·lagra, malaltia greu que associa signes cutanis, digestius, psíquics i hematològics. Així mateix, contribueix a la salut de la pell i la qualitat del pelatge.
Alguns detalls: La vitamina Pp deu el seu nom al seu efecte preventiu de la pel·lagra. Aquesta vitamina es va aïllar l’any 1937, el que va permetre establir la seva identitat amb l’àcid nicotínic. Més tard es va descobrir que l’organisme pot sintetitzar-la a partir d’un aminoàcid essencial, el triptòfan.
Funcions en l’organisme: L’activació de la niacina permet a l’organisme fer funcionar totes les seves reaccions d’oxidoreducció, primordials per a la producció d’energia a partir de greixos i hidrats de carboni.
Fonts naturals: La vitamina B3 està present en la majoria dels aliments. Es troba en quantitats suficients en les carns, peixos, els cereals i els fongs.

PIRIDOXINA
La carència alimentària de piridoxina o vitamina B6 ocasiona anomalies cutànies, nervioses i sanguínies. L’aportació alimentària d’aquesta vitamina contribueix llavors a prevenir o tractar aquestes malalties.
Alguns detalls: La piridoxina, o vitamina B6, es va descobrir i aïllar a mitjans del SXX. Les seves nombroses funcions en l’organisme segueixen sent actualment objecte d’investigacions.
Funcions en l’organisme: La vitamina B6 actua com coenzim en nombrosos sistemes enzimàtics.
D’aquesta manera, té múltiples funcions en els diversos metabolismes, en particular en el dels aminoàcids.
Fonts naturals: Igual que les altres vitamines del grup B, la piridoxina és hidrosoluble. Està present en diversos aliments: llevats, gèrmens de blat, i carns. Els productes làctics i els cereals contenen quantitats molt petites d’aquest enzim.

RIBOFLAVINA
En cas de carència de riboflavina, vitamina B2, apareixen trastorns de la pell i problemes oculars. Aquesta vitamina contribueix a la qualitat de la pell i el pelatge.
Alguns detalls: Després d’haver estat confosa amb la vitamina B1, la riboflavina va ser descoberta l’any 1937. És una vitamina hidrosoluble. Algunes de les malalties  ocasionades per la seva carència només es van conèixer als anys vuitanta, posat que els símptomes són poc específics.
Funcions en l’organisme: La riboflavina és un coenzim en nombroses reaccions bioquímiques: producció d’energia a partir dels greixos i funcionament de la central energètica de la cèl·lula.
Fonts naturals: La vitamina B2  està molt difosa en la naturalesa: llevats, fetge, ous, formatges i altres derivats làctics. A més, és produïda per bactèries intestinals.


TIAMINA
La carència de tiamina, vitamina B1, origina una malaltia anomenada beri-beri (cansament, debilitat muscular, trastorns de la marxa i de la visió). Aquesta afecció pot prevenir-se amb una alimentació equilibrada. A més, la vitamina B1 és un element important de la prevenció i el tractament de diverses afeccions, com certes malalties neurològiques degeneratives i algunes malalties cardíaques.
Alguns detalls: El famós beri-beri ja era conegut a Xina cap al 2.600 a.C., en relació amb una alimentació basada principalment en arròs. No obstant això, el seu origen nutricional només es va demostrar l’any 1885. La substància carència de la qual produïa aquesta malaltia es va descobrir l’any 1910, i ja que es tractava d’una amina, se la va anomenar “vitamina” (amina vital). La tiamina va ser, llavors, la primera vitamina a descobrir-se. És hidrosoluble i es troba al cor, el ronyó, el fetge i el cervell.
Funcions en l’organisme: La tiamina és una vitamina essencial, que participa en diverses reaccions bioquímiques complexes que condueixen a la producció d’energia necessària per a la cèl·lula. És sobretot indispensable per al funcionament del sistema nerviós, ja que participa en el procés de síntesi i alliberament d’un neurotransmissor.
Fonts naturals: Els aliments més rics en vitamina B1 són els llevats i el germen de blat. Els cereals, principalment el salvat, i la carn.

VITAMINA A
La carència de vitamina A provoca:
-          problemes oculars
-          problemes cutanis (sequedat a la pell i atròfia de les glàndules sebàcies)
-          trastorns de la reproducció
-          més sensibilitat a es infeccions i les complicacions pulmonars
L’excés de vitamina A també és molt perjudicial per a l’organisme (problemes articulars i trastorns de la reproducció)
Alguns detalls: Ja en l’antiguitat s’aconsellava menjar fetge per tractar alguns trastorns de la visió. La vitamina A es va descobrir l’any 1913 i la seva fórmula química estructural es va proposar l’any 1931. Es tracta d’un alcohol de cadena llarga, liposoluble (soluble en greixos).
S’absorbeix en l’intestí prim i s’emmagatzema al fetge. L’organisme pot sintetitzar vitamina A a partir de betacarotè.
Funcions en l’organisme:
-          visió: adaptació a la foscor
-          pell i pelatge: regeneració cel·lular
-          reproducció: síntesi d’hormones
-          metabolisme: síntesi de proteïnes
Fonts naturals: Les principals fonts de retinol són el fetge, la carn en general, el peix, els ous i els productes làctics. Les principals fonts de betacarotè són els llegums i la fruita.

VITAMINA B12
L’envelliment, les dietes vegetarianes i les malalties digestives poden ocasionar una deficiència de vitamina b12, que és necessari compensar a través de l’alimentació. El mateix que passa aparentment amb diversos tipus de càncer.
Alguns detalls: L’any 1925 es va observar que l’aportació alimentària de fetge boví era eficaç per a combatre l’anèmia perniciosa. Es va postular llavors l’existència d’un “factor extrínsec alimentari”. El qual va ser aïllat a mitjans del SXX i batejat Vitamina B12. La cobalamina té la particularitat de ser la única vitamina la fórmula química de la qual inclou un element metàl·lic (cobalt).
Funcions en l’organisme: La vitamina B12 actua com coenzim en nombroses reaccions bioquímiques essencials i té una acció primordial en la síntesi de proteïnes i la producció de glòbuls rojos.
Fonts naturals: La vitamina B12 es troba exclusivament en productes d’origen animal (fetge, ronyons, peix).

VITAMINA C
Per norma general , la vitamina C no és indispensable pels gossos, però és necessari aportar-la en l’alimentació quan l’organisme animal no n’arriba a produir quantitats suficients. Aquesta vitamina s’usa llavors per a prevenir o tractar diversos problemes, com els efectes de l’envelliment, l’estrès ocular ocasionat per l’esforç físic i la degeneració articular (artrosi).
Alguns detalls: L’escorbut, una malaltia humana causada per la falta de vitamina C, es coneix des de l’antiguitat. Aquesta malaltia afectava pricipalment als mariners, que la prevenien consumint llimones. No obstant això, l’àcid ascòrbic no constitueix una vitamina per l’espècie canina, ja que, en condicions normals de vida, l’organisme pot sintetitzar-la.
Funcions en l’organisme: L’àcid ascòrbic participa en diversos processos vitals per a l’organisme, com la neutralització de radicals lliures. El  metabolisme del ferro, certes reaccions immunitàries antiinfeccioses
Fonts naturals: La vitamina C està molt difosa en la natura, és present en tots els vegetals, particularment els cítrics (llimona, taronja), el kiwi i les maduixes.


VITAMINA E
La vitamina E no és perjudicial si es troba en excés, per tant, s’usa en nutrició per a prevenir o tractar nombroses afeccions:
-          Malalties provocades per l’estrès “oxidatiu cel·lular” (per l’esforç esportiu, la contaminació ambiental
-          Malalties relacionades amb l’envelliment
-          Malalties cardiovasculars
-          Cataractes
-          Malalties neurològiques degeneratives.
Alguns detalls: La vitamina E va ser descoberta l’any 1922 i aïllada l’any 1936. Els primers treballs van mostrar que es tractava d’un factor de fecunditat. En els anys vuitanta es van posar en evidència les seves propietats protectores contra els radicals lliures, que li donen un paper de substància antioxidant. És una vitamina liposoluble, que s’emmagatzema en el teixit adipós, el fetge i els músculs.
Funcions en l’organisme: La vitamina E és un antioxidant biològic que protegeix les cèl·lules de l’acció dels radicals lliures. D’aquesta manera participa en:
-          La protecció de les membranes cel·lulars
-          La lluita contra els efectes biològics de l’estrès
-          La millora de les defenses immunitàries de l’organisme
Fonts naturals: Les principals fonts de vitamina E són els vegetals: olis, llavors oleaginoses i gèrmens de cereals. El contingut en les verdures és molt baix. Alguns productes d’origen animal (el fetge, els ous i la mantega) també en contenen.

VITAMINA K
La carència de vitamina K afecta a la coagulació sanguínia, ocasionant petites hemorràgies digestives, nasals, cutànies i cerebrals. Amb el temps, aquestes petites hemorràgies, a vegades invisibles, condueixen a l’anèmia 8insuficiència de glòbuls rojos, transportadors de l’oxigen a la sang). Una aportació correcta de vitamina K permet prevenir-ho.
Alguns detalls. L’any 1929 es va posar en evidència l’existència d’un factor antihemorràgic. Descobert l’any 1936, aquest factor va rebre el nom de vitamina K. En realitat, la denominació avarca un conjunt de substàncies similars, liposolubles, que participen a través de mecanismes bioquímics complexos, en la coagulació de la sang.
Funcions en l’organisme: La vitamina K és un cofactor  de nombrosos enzims. És indispensable per a la formació de certs coaguladors. És també indispensable per a la síntesi de proteïnes necessàries per a fixar el calci a la matriu òssia.
Fonts naturals: Les principals fonts alimentàries de vitamina K són els llegums, i en particular la col, el julivert, i els espinacs. En l’animal, la vitamina K es concentra principalment al fetge.

VITAMINA D
La carència de vitamina D produeix:
-          raquitisme (infreqüent en els gossos)
-          osteomalàcia (dolors musculars i articulars, fissures)
Algunes malalties renals i hepàtiques (per exemple la insuficiència renal crònica) poden alterar els mecanismes d’activació de la vitamina D i ocasionar d’aquesta manera afeccions òssies greus.
L’excés de vitamina D també és perillós per a l’animal (calcificacions anormals)
Alguns detalls: L’estudi del raquitisme, malaltia òssia greu, des de mitjans del SXVII, va conduir a postular l’existència d’una “substància” indispensable per a la formació dels ossos.
L’any 1782 es van descobrir les propietats antiraquítiques de l’oli del fetge de bacallà, i l’any 1890 es va establir la relació existent entre raquitisme i la manca d’exposició al sol. La vitamina D es va aïllar l’any 1932. És una vitamina liposoluble, aportada a l’organisme en l’alimentació i també sintetitzada naturalment, a través dels raigs de sol, a partir d’esterols de la pell.
Per ser activa en l’organisme, la vitamina D ha de patir dues modificacions, en el fetge i en el ronyó, el que explica que les malalties que afecten aquests òrgans puguin generar trastorns ossis per desmineralització.
Funcions en l’organisme: La vitamina D té un paper fonamental en la regulació dels metabolismes del calci i del fòsfor:
-          augment de l’absorció intestinal de calci i fòsfor.
-          Optimització de la fixació de calci per l’os
-          disminució de les pèrdues urinàries de fòsfor.
També té efectes importants en altres òrgans: glàndula mamària, placenta, músculs, pàncrees, pell...
Fonts naturals: Les carns i els vegetals pràcticament no tenen vitamina D. Les principals fonts són: els olis de fetge de peix, el rovell d’ou, la llet i els seus derivats.


dimarts, 3 d’abril de 2018

Els principals minerals en el gos


CALCI
Un aportació de calci, adaptat a l’estadi fisiològic i la mida de l’animal, permet prevenir les malalties per carències (osteofibrosis) o per excés (calcificacions anàrquiques). El creixement i la lactància exigeixen quantitats importants de calci. Aquestes aportacions han d’estar perfectament equilibrats respecte a les de fòsfor.
Alguns detalls: El calci és un element químic pertanyent al grup dels metalls alcalinoterris, considerat en nutrició com un macroelement, a causa de la seva importància quantitativa per a l’organisme.
Funcions en l’organisme: El calci té dues funcions fonamentals en l’organisme. És el component essencial de l’esquelet, responsable, juntament amb el fòsfor, de la seva solidesa.
A més, permet la transferència d’informació entre cèl·lules i la transmissió de l’impuls nerviós.
Fonts naturals: El calci es troba, en forma de sals minerals, en els ossos dels mamífers i en minerals com el carbonat de calci (greda) o els fosfats de calci.

QUELATS
Els quelats contribueixen a augmentar la qualitat nutricional de l’aliment, en el pla mineral, permetent satisfer millor les necessitats de l’animal relatives a cada oligoelement. A més, els òrgans involucrats fixen millor els elements quelats, que resulten així més eficaços. Per exemple, el zinc quelat es fixa millor als pèls que el zinc lliure.
Alguns detalls: Els quelats usats en nutrició estan formats per un compost orgànic natural que serveix de suport per a fixar oligoelements i millorar així de manera notable la seva digestibilitat. Segons l’oligoelement transportat, el compost orgànic pot ser de caràcter glúcid o naturalesa proteínica.
Funcions en l’organisme: L’únic interès d’aquesta forma d’aportació d’oligoelements és millorar la digestió  i sobretot, l’absorció intestinal d’aquests darrers, que normalment és inferior al 30% (el 70% de l’element s’elimina en els excrements).
Fonts naturals:  Per a quelatar els elements com el ferro, coure, zinc, manganès, iode i seleni s’usen sucres o aminoàcids d’origen animal purificats.

COBALT
L’aportació de cobalt no planteja cap problema en particular.
Alguns detalls: El cobalt és un element químic pertanyent al grup dels metalls de transició, considerat en nutrició com un oligoelement a causa de la seva importància quantitativament baixa, tot i que vital per a l’organisme.
Funcions en l’organisme: Aquest oligoelement entra en la composició de la vitamina B12, cosa per la qual constitueix un factor antianèmic que afavoreix la formació de l’hemoglobina sanguínia. 
Fonts naturals: els menuts i mariscs, així com les sals minerals, són unes excel·lents fonts de cobalt.

COURE
Aquest oligoelement forma part dels factors antianèmics, entre els quals es troben els folats, la vitamina B12 i per descomptat, el ferro. S’emmagatzema al fetge i pot ser tòxic per un reduït nombre de races canines. Intervé en la pigmentació del pelatge.
Alguns detalls: El coure és un element químic pertanyent al grup dels metalls de transició, considerat en nutrició un oligoelement a causa de la seva importància quantitativament baixa, tot i que vital per a l’organisme.
Funcions en l’organisme: El coure actua en l’organisme en relació amb el ferro, facilitant la seva absorció intestinal i la seva incorporació en l’hemoglobina. Així mateix, és un cofactor actiu de nombroses enzimes, particularment d’aquelles que participen en les oxidacions cel·lulars.
Fonts naturals: Es troba principalment en la carn i els ossos, així com també en forma de sals minerals.
 
FERRO
A causa de les seves funcions, el ferro és un nutrient fonamental per a la prevenció i el tractament de l’anèmia.
Alguns detalls: El ferro és un element químic pertanyent al grup dels metalls de transició, considerat en nutrició un oligoelement a causa de la seva importància quantitativament baixa, tot i que vital per a l’organisme.
Funcions en l’organisme: El ferro és el component indispensable de l’hemoglobina, pigment que assegura el transport de l’oxigen  als glòbuls vermells, de la mateixa manera que la mioglobina en els músculs (el que explica el color de la sang i músculs). Així mateix, té diverses funcions enzimàtiques, relacionades en particular amb la respiració cel·lular.
Fonts naturals: Sobretot certes sals minerals, però també les carns i les verdures, constitueixen fonts riques de ferro.

IODE
La glàndula tiroide no pot funcionar sense iode. La carència de iode en l’alimentació provoca alteracions importants de tots els metabolismes, manifestació de la qual constitueix el bocio.
Alguns detalls: El iode és un element químic no metàl·lic, considerat en nutrició com un oligoelement a causa de la seva importància quantitativament baixa, tot i que vital per a l’organisme.
Funcions en l’organisme: Aquest oligoelement entra en la composició de les hormones tiroides, i per tant, és indispensable per a la seva síntesi.
Fonts naturals: La sal marina i el peix són les principals fonts de iode.


MAGNESI
La carència de magnesi ocasiona l’aparició de trastorns nerviosos. No obstant això, en certs casos és necessari restringir les aportacions alimentàries de magnesi per a prevenir certes malalties, com algunes urolitiasis en els gats (per cristalls d’estruvita), en què el magnesi precipita en la bufeta juntament a altres elements, i l’obstrueix. En canvi, els gossos que fan esport necessiten més aporti d’aquest element.
Alguns detalls: El magnesi és un element químic pertanyent al grup dels metalls alcalinoterris, considerat en nutrició com un macroelement, a causa de la seva importància quantitativa per a l’organisme.
Funcions en l’organisme: És , juntament al calci i fòsfor, un dels components minerals de l’esquelet, a la solidesa del qual contribueix en menor mesura. A més, fonamentalment per la bon funcionament del sistema nerviós, participa en el metabolisme energètic de l’organisme.
Fonts naturals: El magnesi es troba en forma de sals minerals, en els ossos dels mamífers i en minerals com la magnèsia i diverses sals minerals.

MANGANÈS
El  manganès contribueix a la qualitat de l’os i del cartílag, i per tant és necessari controlar particularment l’adequació de les seves aportacions en el cadell i en animals d’edat avançada o amb artrosis.
Alguns detalls: El manganès és un element químic pertanyent al grup dels metalls de transició, considerat en nutrició com un oligoelement, a causa de la seva importància quantitativa per a l’organisme.
Funcions en l’organisme: Aquet oligoelement participa activament en el funcionament de les mitocòndries (les centrals energètiques de les cèl·lules) i té un paper important en la formació dels cartílags articulars.
Fonts naturals: De manera general, els cereals, les llavors, les fruites i evidentment certes sals minerals, constitueixen fonts importants d’aquest oligoelement.

FÒSFOR
Les aportacions de fòsfor, adaptats a l’estat fisiològic i a la mida de l’animal, i en perfecte equilibri amb les de calci, contribueixen a l’harmonia del creixement i el bon funcionament de l’organisme. En els animals d’edat avançada, és primordial reduir les aportacions de fòsfor, ja que aquest element pot agreujar una eventual insuficiència renal crònica.
Alguns detalls: El fòsfor és un element químic no metàl·lic, considerat en nutrició com un macroelement, a causa de la seva importància quantitativa per a l’organisme.
Funcions en l’organisme: El fòsfor té diverses funcions de gran importància. En associació amb el calci, contribueix a la solidesa de l’esquelet; és un component de les membranes cel·lulars i un element important del metabolisme energètic cel·lular.
Fonts naturals: El fòsfor es troba als ossos dels mamífers, també en forma de sals minerals i en diverses fonts minerals com els fosfats.
 
POTASSI
Les aportacions de potassi no ocasionen cap problema particular, excepte en cas de descomposició, a causa de les pèrdues importants. Així mateix, algunes malalties cardíaques o renals obliguen a modificar les quantitats de potassi aportades en l’aliment.
Alguns detalls: el potassi és un element químic pertanyent al grup dels metalls alcalins, considerat en nutrició com un macroelement, a causa de la seva importància quantitativa per a l’organisme.
Funcions en l’organisme: Aquest element és fonamental per al funcionament de les cèl·lules, ja que, juntament amb el sodi, garanteix l’equilibri de pressions entre l’interior i l’exterior i a més té una funció important en el metabolisme energètic.
Fonts naturals: És possible trobar-lo en diverses fonts en forma de sals naturals.

SELENI
El Seleni, igual que els altres antioxidants, té una funció complementària en la lluita contra els estats d’estrès oxidatiu, als quals està sotmès l’organisme: envelliment, esforç físic intens, contaminació ambiental, càncer, malalties inflamatòries, etc.
Alguns detalls: El seleni és un element químic no metàl·lic, considerat en nutrició com un oligoelement, a causa de la seva importància quantitativa per a l’organisme.
Funcions en l’organisme: Aquest oligoelement és un antioxidant que actua de manera sinèrgica amb la vitamina E per a protegir les membranes cel·lulars.
Fonts naturals: Es troba en forma de sals minerals, també en algunes carns tot i que en poca quantitat.

SODI
L’aportació de sodi no planteja cap problema particular, inclús durant els primers esforços físics intensos, ja que, com que els gossos no transpiren, no es produeixen pèrdues sòdiques, contràriament al que ocorre en l’humà i el cavall. Només certes malalties cardíaques exigeixen una reducció de les aportacions alimentàries de sodi.
Alguns detalls: El sodi és un element químic pertanyent al grup dels metalls alcalins, considerat en nutrició com un macroelement, a causa de la seva importància quantitativa per a l’organisme.
Funcions en l’organisme: Aquest element és primordial per al funcionament cel·lular: participa en l’equilibri de pressions entre l’interior i l’exterior de les cèl·lules. Té un paper important en el metabolisme energètic
A més, és un regulador de l’equilibri hídric (sensació de set o eliminació de l’orina). Les seves funcions estan íntimament relacionades amb les del potassi.
Fonts naturals: El sodi necessari per a l’animal s’aporta com clorur de sodi (sal) d’origen mineral o marí.

SOFRE
Com a component dels aminoàcids ensofrats, és important per a la síntesi de queratina, proteïna constitutiva dels pèls i per tant afavoreix la bellesa del pelatge.
Alguns detalls: El sofre és un element químic no metàl·lic, considerat en nutrició com un oligoelement, a causa de la seva importància quantitativa per a l’organisme.
Funcions en l’organisme: el sofre es troba fonamentalment en forma orgànica en l’organisme, incorporat en els aminoàcids ensofrats (metionina, cisteïna i cistina). Les seves funcions corresponen llavors a les d’aquests compostos.
Fonts naturals: Es troba en forma de sals minerals i en les proteïnes ensofrades presents en organismes minerals.

ZINC
A més del seu impacte en tot l’organisme, el zinc és un element crucial de la síntesi de col·làgens i queratina. Té per tant propietats cicatritzants i afavoreix la bellesa del pelatge.
Alguns detalls: El zinc és un element químic del grup dels metalls de transició, considerat en nutrició com un oligoelement, a causa de la seva importància quantitativa per a l’organisme.
Funcions en l’organisme: El zinc actua com a coenzim en una infinitat de sistemes enzimàtics metabòlics. Així mateix, és indispensable per al transport sanguini de la vitamina A i té una important acció en la reproducció. Per últim, és un element fonamental per la integritat de la pell i per tant la qualitat del pelatge.
Fonts naturals: El zinc es troba en sals minerals i també en els cereals integrals i tots els productes d’origen animal.